El segon Nadal de la covid i la sensació de dia de la marmota, per Mauricio Bernal

Enmig de l’hecatombe, les cròniques publicades fa un any per descriure el primer Nadal de la pandèmia eren decididament optimistes: la majoria ometien justament la possibilitat que només fos el primer i defugien –amb l’esperançat esperit de desembre– l’opció d’un segon. ‘El Nadal més estrany de les nostres vides’ va titular, sense anar més lluny, aquest diari, amb un article definit que incidia en el seu caràcter singular. No, no era el Nadal més estrany de les nostres vides: era el primer dels Nadals més estranys de les nostres vides, aquest que plana sobre els nostres caps serà el segon i ja ningú raonable pot assegurar que no n’hi haurà un tercer. El que probablement més contribueix al desassossec generalitzat és la reiteració de senyals d’un any a un altre. Si no fos per la substancial diferència que suposen les vacunes, es diria que tot continua igual. En una entrevista que va publicar EL PERIÓDICO el 9 de desembre del 2020, el llavors director de l’Institut Català de la Salut –avui conseller–, Josep Maria Argimon, predeia que Catalunya seria immune a la tardor i que el Nadal del 2021 seria «millor». Aquell dia, a les portes del primer Nadal de la covid, Salut va comptabilitzar 1.469 contagis nous i 37 morts. Un any després, el 9 de desembre del 2021, les dades van ser 4.678 i 6, respectivament. Els pacients ingressats eren llavors 1.519, i un any després, 935. La qual cosa sustenta el discurs que sense la vacuna estaríem immersos en el pandemònium sanitari, però també serveix de recolzament a la melancolia. Se sent amb més freqüència la pregunta de si això s’acabarà algun dia (no l’optimista «quan», sinó el pessimista «si») i s’estén el catastrofisme dels que afirmen que la resta de les nostres vides seguirà així. És fàcil de dir i el catastrofisme és atractiu, però no deixa de ser el tipus de pueril indicador d’un cert estat d’ànim. «Jo crec que aquesta malaltia no desapareixerà, que serà com una altra, com la grip, i que cada any ens haurem de vacunar. I que continuarà morint gent, tot i que per descomptat no tanta com abans». Ainara González és una de les lectores d’aquest diari que fa un any va contribuir al reportatge sobre el primer Nadal del coronavirus. Amb aquest «llavors» es refereix al temps en què va morir el seu oncle, durant la primera onada, quan la gent es mirava estupefacta, incapaç d’entendre el que passava, i tot era nou i no hi havia prou ucis i els cadàvers s’acumulaven als passadissos dels hospitals. La seva manera d’estar en la pandèmia ha evolucionat, com la de tothom, però no és menys aferrada a la vida pel fet de conviure amb una visió pessimista del futur. «A la família li va afectar molt la mort del meu oncle, ens va espantar molt, no sabíem com actuar, però ha passat el temps i ara hi estem més acostumats i, segons la meva opinió, no hi ha més remei que seguir amb la teva vida. Et condiciona, per descomptat, però no pots permetre que et freni en sec». La pandèmia segueix aquí, només s’han modificat les coordenades de les nostres preocupacions. Tornant als titulars de premsa, el 22è mes de la pandèmia a Espanya –aquest desembre d’aquest 2021– va començar així: «Registrats a Espanya sis positius de la soca òmicron». «La fractura digital del passaport covid (el tercer sector demana a Salut que enviï per correu postal el document)». «Espanya descarta fer obligatòria la vacunació contra la covid». Són els tres eixos del debat covid les últimes setmanes: òmicron, el passaport i la vacunació obligatòria. Res d’això existia fa un any. El que no ha canviat d’un desembre al següent –el que ha sigut senya d’identitat de la pandèmia des del principi, des que un dia vam despertar en un món de quatre parets i un balcó per aplaudir– és el debat sobre les restriccions. L’any passat era evident que n’hi hauria, es van decretar amb raonable antelació i van ser objecte d’anàlisi durant diverses setmanes. Aquest any no semblaven tan evidents, i han tardat més, però la pressió hospitalària les ha acabat imposant. No l’havíem deixat enrere. El Nadal torna a ser un territori minat per les limitacions. ·«Fa unes setmanes semblava que la cosa anava millor. Jo, la veritat, encarava el Nadal amb més il·lusió que fa un any, però ara tot s’ha tornat a complicar. No sé els altres, però a mi em desgasta molt. Al final em fa l’efecte que serà molt semblant a l’any passat. Cada vegada hi ha més coneguts que donen positiu i cada vegada és més complicat quedar». Fa un any, Montse Grau afrontava el Nadal amb una pena molt concreta: era el primer que passaria sense la seva àvia, morta al gener, just enmig de les festes. Naturalment, l’aire malsà que es respirava per culpa de la pandèmia i de les restriccions no era un esperó. El cas és que, 12 mesos després, l’aire continua sent igual d’insà. «Però la sensació és diferent, perquè l’any passat t’ho esperaves, en canvi aquest any semblava que es començava a veure una mica la llum, per això crec que està sent més difícil d’assimilar». A principis de desembre de 2020, el Govern i les comunitats autònomes van aprovar el pla d’actuació de cara a les festes, que incloïa la prohibició dels viatges entre autonomies (excepte per reunir-se amb familiars i pròxims), limitava a 10 el nombre de participants en les reunions socials i establia un toc de queda la 1.30 per la nit de Nadal i la nit de Cap d’Any, entre altres coses. Aquest any, les constants crides a la prudència que han estat fent les autoritats sanitàries des de l’inici de la sisena onada han desembocat en un nou toc de queda, nous tancaments i noves limitacions sobre les reunions, entre altres coses. Torna a ser temps d’incertesa, si és que alguna vegada ho ha deixat de ser. «Mira, fa un mes o mes i mig t’hauria dit que aquest Nadal seria molt diferent del de l’any passat, però ja no serà així». Fa un any, en aquest diari, Irene Pardo explicava la decisió familiar d’atenir-se a les instruccions de les autoritats: els set nuclis que solien reunir-se per Nadal havien optat per celebracions separades. En el centre de la decisió hi havia les seves àvies: una septuagenària, l’altra octogenària i la necessitat de protegir-les. Aquest any semblava que no, però al cap i a la fi serà igual. «El dia de Nadal anirem una o dues persones a veure-les una estona, a la tarda. I potser després de Cap d’Any, depèn com estigui tot, ens plantejarem anar a visitar-les tota la família, però ja ho veurem. Per precaució, perquè hi ha hagut molts casos de positius en el nostre entorn». «Està agafat amb pinces», diu Montse Grau en referència a la possibilitat de celebrar un gran dinar el dia de Nadal. La família Grau es debatia entre cancel·lar la gran celebració o portar-la a terme «amb totes les precaucions», entre les quals hi havia l’opció de fer un test d’antígens als comensals, com tenen previst fer milions d’espanyols per la velocitat amb què han desaparegut les proves de les farmàcies (de la mateixa manera histèrica que el paper higiènic dels supermercats en els primers temps del virus). És una de les grans diferències d’aquest Nadal respecte a l’anterior, la prova que fa un temps era fiable i que ara sembla que no ho és tant, el perillós placebo que podria posar la guinda a la sisena onada si se n’abusa. No hi ha hagut ni més ni menys que una progressió d’iguals entre les crides de les autoritats a desconfiar de la prova i la seva desmesurada compra per part de la ciutadania. Sergio López va ser un altre dels entrevistats fa un any. Llavors, el seu estat d’ànim era el de la gran majoria de ciutadans: algú summament disgustat amb les restriccions i amb l’obligació de passar les festes lluny de la família. Dotze mesos després, el Nadal cridat a pujar uns quants nivells en l’escala de la meravella («aquest any serà diferent», deia a mitjans de mes) ha tornat a ser minvat per la realitat. El contacte amb un contagiat l’ha obligat a confinar-se i a sacrificar la primera part de les festes, que havia de passar a Tarragona –la part amb la família política–, però ho ha fet per salvar la segona –el Cap d’Any a Mallorca amb els seus pares. «Ens ho prenem amb calma, amb paciència –diu–. No serà un Nadal com el que esperàvem, però tampoc serà com el de l’any passat. Serà una miqueta millor. Alguna cosa farem». La conclusió és que no s’han de treure conclusions o, dit d’una altra manera, que la nova realitat cal llegir-la entre línies i, una vegada fet això, llegir-la de nou i de la mateixa manera: entre línies. «L’any passat», diu Montse Grau, «crec que molts teníem la impressió que no passava res, era només un Nadal. Aquesta impressió de ‘ja ens veurem l’any que ve’. Però ara comencem a entendre que no serà tan curt, que hi haurà temporades que estarem malament i d’altres que estarem millor. No podem il·lusionar-nos gaire respecte al futur». «Pensant en el Nadal de l’any que ve», diu Ainara González, «jo sincerament espero que no torni a ser així, però també soc conscient que no és a les nostres mans, per molt que ens vacunem». «Jo ho encaro», diu Irene Pardo, «adaptant-me al que vingui. No sé si per a les noves generacions és més fàcil, és possible que sí, però no ens hem de negar a acceptar la realitat». Adaptar-se, al cap i a la fi, és el que sempre ha fet aquesta espècie.

El segon Nadal de la covid i el dia de la marmota

El més llegit