El Gordo de la història

Aquest matí, durant unes hores, els índex de contagi, les terceres dosis, els noms grecs de les variants i tota la resta de coses, quedaran esmorteïdes per l’alegria musical de les boletes de fusta dringant als bombos. Qui més qui menys seguirà, ni qui sigui de reüll, el sorteig de la grossa, amb la secreta esperança que les nenes i els nens del col·legi de San Ildefonso cantin el número del dècim comprat al bar on es va a esmorzar cada matí o que els cunyats van portar de les seves vacances aquest estiu. Aquest sorteig és una de les tradicions nadalenques més antigues. A principis del segle XIX, quan a les cases encara no es posaven arbres carregats de garlandes ni els 'Paresnoels' ho havien infestat tot, els funcionaris de la cort del rei Carles III van copiar les rifes que es feien a Itàlia. Eren una bona manera de recaptar diners per a les arques públiques, perquè la realitat de la loteria és bàsicament aquesta: somniar que, gastant-nos una petita quantitat en un paperet, serem milionaris. I gràcies a tant de somni, l’Estat va engreixant els seus pressupostos i pot fer front a les despeses. En realitat ni espanyols ni italians van ser gaire originals amb aquestes estratagemes recaptatòries. La història és plena de situacions en què el poder ha utilitzat la loteria per obtenir uns ingressos extres. A la Xina, al voltant del segle II aC, regnava la dinastia Han. Gent amb empenta i ganes de fer coses, però que anaven curts d’armilla. Per aconseguir finançament extra van tenir l’ocurrència d’organitzar alguns sortejos. Es diu que, gràcies a això, van poder pagar la Gran Muralla que, per les seves dimensions, ja es veu que barata no va ser. Una mica més tard, a Roma, l’emperador August va fer una cosa similar per poder assumir les despeses de la ciutat més gran de l’Europa de fa dos mil·lennis. A més de premis en metàl·lic també es podien guanyar objectes de més o menys valor. Exactament el mateix que va fer la reina Elisabet I d’Anglaterra, el 1569. Es van vendre 400.000 bitllets, a mitja lliura cadascun, per fer-se amb el premi gros de 5000 lliures. Els participants també es podien endur algun dels molts objectes que es rifaven. A més, per incentivar la venda, qui comprava un bitllet tenia immunitat en cas de ser arrestat, excepte si era acusat de crims greus, com ara assassinat o pirateria. Ni els països del nou món estaven lliures d’aquella argúcia. Ja en època colonial, al territori que ara ocupen els Estats Units es van portar a terme rifes tant des de l’àmbit privat com públic, per oferir suport econòmic en el desplegament d’infraestructures bàsiques com ara camins, ponts o canals. Però també per construir biblioteques, escoles o esglésies. I per la guerra. El 1758, per exemple, a Massachussetts va servir per preparar una expedició militar contra Canadà; mentre que el famós Benjamin Franklin va muntar-ne una perquè Filadèlfia pogués comprar canons nous per la seva defensa. És clar que no sempre sortia bé. El 1823, els EUA van organitzar la Gran Loteria Nacional amb un premi de 100.000 dòlars. Els beneficis de la venda dels números havien de servir per ampliar la ciutat de Washington DC, però a l’hora de fer el sorteig el seu encarregat va fugir amb els diners. El guanyador va presentar una demanda i els jutges van sentenciar a favor seu. En conseqüència, el govern federal va haver d’entregar-li la quantitat amb què estava agraciat el número escollit. A l’insigne Voltaire no li va fer falta robar per fer-se ric amb la loteria. Només li va ser necessari tenir al matemàtic Condamine com un dels seus millors amics. El 1730, tots dos van descobrir que la loteria francesa tenia un error de càlcul en la relació despesa-benefici, que afavoria als jugadors. Només invertint petites sumes, Voltaire va aconseguir mig milió de lliures, que literalment li van solucionar la vida i va poder dedicar-se a la filosofia. A veure si hi ha sort i amb la grossa d’avui passa el mateix i se l’emporta algú amb una ment privilegiada que faci servir els diners per alguna cosa que no sigui “tapar forats”. Resistència Durant l’ocupació napoleònica de la península, els diputats espanyols es van refugiar a Cadis i, des d’allà, el 18 de desembre de 1812 van organitzar un sorteig per aconseguir un mínim finançament i mantenir l’activitat política per seguir resistint contra els francesos. A mesura que anaven recuperant territoris, s’ampliava el nombre de bitllets venuts.

El més llegit