El pare català de l’himne xilè | + història

Aquest diumenge, Xile haurà d’escollir qui serà el pròxim president del país, amb la celebració de la segona volta d’uns comicis que són una incògnita. Ningú sap si guanyarà José Antonio Kast o Gabriel Boric. El primer, defensor del llegat del dictador Pinochet; i el segon, partidari dels moviments socials de base. Des de Catalunya aquestes eleccions es miren amb certa atenció perquè sempre hi ha hagut un cert lligam sentimental amb el país americà. Després de la Guerra Civil, va ser refugi d’escriptors i intel·lectuals republicans, com ara Francesc Trabal i Josep Ferrater Mora. A més, casualitats de la vida, quan el 1973 Pinochet va voler acabar amb el govern de Salvador Allende, va escollir l’11 de setembre per fer el cop d’Estat, una data carregada de simbolisme a Catalunya. I per si això fos poc, durant les jornades de repressió, les forces pinochetistes van torturar i assassinar el sacerdot Joan Alsina, originari de Castelló d’Empúries. Guanyi qui guanyi, és possible que diumenge soni l’himne nacional del país, i en aquesta melodia també hi ha un lligam català, perquè el compositor de la peça va ser un músic nascut a Tàrrega (Lleida) el 1789. El seu nom era Ramon Carnicer Batlle i va fer els primers estudis musicals amb el mestre de capella de la seva localitat natal. Com que va demostrar tenir aptituds, amb només set anys el van enviar a la catedral de la Seu d’Urgell perquè li ensenyessin composició i orgue. I quan ja no hi va poder aprendre més, va marxar a Barcelona, on va descobrir l’òpera. Malauradament no s’hi va poder quedar gaire perquè el 1808 les tropes de Napoleó van envair la península Ibèrica i ell va marxar a Maó, però això va jugar a favor de la seva formació perquè allà hi havia refugiats francesos i italians que li van permetre descobrir les últimes tendències musicals europees. Carnicer va tornar a Barcelona el 1815. La guerra havia acabat i la ciutat va voler donar un impuls al Teatre de la Santa Creu (aleshores encara no existia el Liceu), per això li van demanar que anés a Itàlia per reclutar intèrprets i músics i preparar una programació d’òpera. Gràcies a això va entrar en contacte amb l’obra de Rossini, que va tenir molta influència en les seves creacions. Les òperes de Carnicer tenien molt èxit entre el públic, però de nou va haver de fugir quan el 1823 el rei Ferran VII, amb l’ajuda de la restaurada monarquia francesa, va fer un cop d’Estat per enderrocar el règim liberal amb el qual simpatitzava el nostre protagonista. Primer va residir a París, però el 1826 es va instal·lar a Londres, on també s’hi havien exiliat molts altres músics d’idees progressistes. Va ser allà, on l’ambaixador xilè Mariano de Egaña li va encarregar la música per l’himne del seu país. Tal com expliquen els musicòlegs Andrés Ruiz Tarazón i Cristian Guerra, resulta que les elits xilenes no estaven contentes amb l'himne que tenien. El trobaven massa simple i de to excessivament popular. Ells aspiraven a deixar enrere l’etiqueta de colònia espanyola i construir un país que s'emmirallés amb les potències europees, i per tant, els símbols havien de ser coherents amb aquell anhel. Com que la música italianitzada estava de moda, van contactar amb Carnicer. Li van fer saber que volien una música de nació il·lustrada i moderna i ell va acceptar l’encàrrec. Sense posar els peus a Xile. Ni allà ni a cap altre punt d’Amèrica. La partitura es va estrenar el 23 de desembre de 1828 al teatre que feia pocs anys havia construït Domingo Arteaga a Santiago de Xile. Les classes benestants van quedar contentes amb l’himne però de seguida es va veure que l’orquestració era massa difícil per ser cantada col·lectivament. Això va provocar que la gent, de forma espontània, decidís fer-ne adaptacions, baixant la tonalitat i alterant el ritme de determinats passatges. Tot plegat va comportar que durant el segle XX es fessin lleis per indicar quina era la manera correcta d’interpretar-lo als actes oficials. I de fet, de seguida que es va poder, es va recórrer a versions enregistrades per evitar que cadascú cantés l’himne pel seu costat. La lletra La lletra de l’himne també té la seva història. La primera versió, de Bernardo de Vera Pintado, era molt bel·ligerant contra els colonitzadors espanyols, i els titllava de "tirans" i "monstres". Quan el 1847 els dos països van millorar les seves relacions diplomàtiques (i comercials), s'encarregà una nova lletra, menys agressiva i més poètica, a Eusebio Lillo. Entendre-hi + amb la història

El més llegit