Una història per a la mainada que es vacuna | + Història

Aquest l’article va dedicat als pares i mares que acompanyaran les seves criatures a vacunar contra la covid. Si són dels que tenen tan pànic a les agulles que ni el mòbil els distreu, poden provar d’explicar-los la història de Joseph Meister. El 1885 en Joseph tenia 9 anys i vivia a una localitat d’Alsàcia anomenada Steige. Un dia al matí, mentre anava a l’escola, de sobte, el gos d’un botiguer el va atacar de manera ferotge. L’amo va intentar aturar la bèstia, però estava fora de control i va mossegar a la pobra criatura 14 vegades abans que un policia abatés l’animal a trets. Tothom va concloure que el gos s’havia comportat d’aquella manera perquè tenia la ràbia. Això volia dir que la vida del vailet penjava d’un fil. Després de rebre les primeres cures, el van enviar a París, on el visitaren el patòleg Vulpian i el pediatre Grancher. La ràbia és un virus que es transmet a través de la saliva dels animals infectats i que s’encomana amb les ferides que causen al mossegar. Pot trigar molts dies a manifestar-se però, si no es tracta, pot matar. Per això, quan van examinar al petit Meister, els metges només van veure una agosarada sortida: posar en pràctica els descobriments de Louis Pasteur. Aleshores Pasteur ja era un investigador reputat. Feia tres dècades que havia començat a publicar els resultats sobre les seves recerques dedicades a la microbiologia i havia obert el camí de la immunologia. Amb els seus experiments primerencs havia aïllat l’àntrax i el còlera dels pollastres per debilitar els microbis amb tècniques bàsiques, com ara l’escalfor, i així demostrar que les soques afeblides podien conferir protecció perquè estimulaven l’hoste a generar anticossos. O sigui, la base a partir de la qual funcionen les vacunes. Als veure els bons resultats obtinguts, el 1880 va començar a provar-ho amb la ràbia. Va extreure el virus de la medul·la espinal d’un gos infectat i després el va injectar a un conill, quan va emmalaltir va passar el virus a un altre exemplar de la mateixa espècie. Va repetir l’operació diverses vegades fins a comprovar que el virus atenuat ja no provocava la ràbia i frenava el seu desenvolupament. Al veure que el sistema era efectiu en animals, la primavera de 1885 va fer els primers assajos amb humans. Malauradament el rastre documental d’aquestes proves és difús per poder-ne parlar amb detall i encara avui en dia els historiadors de la ciència discuteixen sobre aquell episodi. Més clar és el cas de Joseph Meister, que es va seguir pas a pas. Sembla que la seva sort fou que la malaltia encara no s’havia manifestat. El tractament va durar 10 dies, durant els quals se li va anar injectant cada vegada una dosi més forta, segurament per assegurar-se que el cos del nen reaccionava adequadament. Així va ser: Joseph Meister es va recuperar. El bon resultat va animar a l’equip de Pasteur a desenvolupar la vacuna antiràbica i l’any següent ja havien fet 350 inoculacions. La fama del científic francès es va escampar per tot arreu i creuà l’Atlàntic. Per això, quan un gos va atacar 4 nois de Newark (Nova Jersey), els seus veïns van reunir mil dòlars (en aquells temps una fortuna) per pagar-los el viatge fins a París i ser vacunats. Barcelona tampoc era aliena als avenços de Pasteur i el 1886 es va crear el Laboratori Microbiològic Municipal, dirigit pel doctor Jaume Ferran Clua, que a més va ser capaç de millorar el sistema del científic francès. A partir d’aquell moment, gent de tota Catalunya que sospitava que havia contret el virus, viatjava a la capital per rebre la dosi de la vacuna. Durant els anys de la Mancomunitat (1914-1923), va ser el govern supraprovincial el que va coordinar la gestió dels tractaments antiràbics a través de les diputacions, que assumien el cost de la gent que no tenia recursos. Segurament tot això ara sorprèn, però la ràbia va ser un problema de salut pública molt seriós durant dècades. Per sort, aquí ja està sota control, i ara toca plantar cara a altres malalties com el coronavirus. Segur que quan els infants d’avui creixin recordaran que de petits els van vacunar d’una malaltia que també serà història. Suïcidi per informacions errònies Una vegada curat, Joseph Meister va tornar al seu poble. De gran va provar diversos oficis sense massa sort, fins que després de la Primera Guerra Mundial es traslladà a París, i a l’Institut Pasteur li donaren feina de jardiner. Quan els nazis ocuparen França, informacions errònies li van fer creure que la seva família havia mort en un bombardeig i es va suïcidar el 1940.

El més llegit