Escalona, el gran poeta del ‘vallenato’, aterra a Netflix

Ha sigut citada en abundància una de les frases que va fer servir en alguna ocasió Gabriel García Márquez per descriure ‘Cien años de soledad’: «És un ‘vallenato’ de 350 pàgines», va dir. Més enllà dels seus aires de ‘boutade’, la frase era la culminació de l’homenatge que el Nobel havia retut al llarg de la seva obra a la música per excel·lència del Carib colombià, amb contínues referències que un lector imaginatiu podia arribar a interpretar com el suggeriment d’una banda sonora. Acordionistes, guacharaquers i caixistes de Colòmbia –és a dir, intèrprets de l’acordió, la guacharaca i la caixa, la sagrada trinitat del ‘vallenato’– es van alegrar davant aquesta descripció en clau musical de l’obra més gran de la literatura en castellà del segle XX. Per les raons òbvies, u, però també, perquè suposava una immillorable publicitat per al que no deixava de ser una música de províncies d’un país sud-americà amb escassa projecció internacional. Les referències de Gabo van incloure una fugaç al·lusió al mestre Rafael Escalona en el seu llibre més universal. «El nebot del bisbe», li va dir, ja que en la vida real Escalona era nebot d’un cèlebre bisbe de Santa Marta. Un no s’ha d’estranyar. Escalona va ser un dels ‘vallenateros’ que van acompanyar l’escriptor a Estocolm quan va viatjar allà a rebre el premi Nobel, amb la missió declarada de transportar una mica de tròpic a la capital sueca (els cronistes de l’època van destacar el liqui liqui que va lluir García Márquez aquell dia al rebre el guardó de mans del rei de Suècia, però el cert és que la peça formava part d’un tot, una més àmplia estratègia de, diguem-ne, mudança tropical). L’amistat venia de lluny: dues dècades enrere, el 1963, al tornar a Colòmbia després de set anys d’absència, García Márquez havia demanat a Escalona una actualització ‘vallenata’ en forma de ‘parranda’. Ho va recordar així en un article que va publicar uns anys més tard a ‘El Espectador’. Es titulava ‘Valledupar, la parranda del siglo’. «Un dia de 1963, durant el festival de cine de Cartagena, vaig demanar a Rafael Escalona que em reunís els millors conjunts de música ‘vallenata’ per sentir tot el que s’havia compost en els set anys que jo havia estat fora de Colòmbia. Escalona, que ja era amic meu des d’uns 12 anys abans, em va demanar que fos el diumenge següent a Aracataca, on ell portaria la flor i nata dels compositors i intèrprets de les fornades més recents». Aleshores, el músic nascut en el petit corregiment de Patillal, a prop de Valledupar, ja era considerat un dels millors compositors de la història del ‘vallenato’, però la seva fama encara estava pendent de rebre la definitiva empenta. Va ocórrer molt més tard, a principis dels 90, quan el canal Caracol va decidir finançar una telenovel·la sobre la seva vida. ‘Escalona’, es va dir. Un jove Carlos Vives va assumir el paper protagonista, en el que vindria a assenyalar el camí que prendria a partir de llavors la seva carrera musical. Amb un ‘retard’ de tres dècades, Netflix acaba d’estrenar la telenovel·la, avui anomenada sèrie, i els ‘vallenateros’ de Colòmbia estan tan d’enhorabona com quan García Márquez va comparar la seva gran novel·la amb un ‘vallenato’. «Tots els que hem lluitat per la difusió del ‘vallenato’ estem molt satisfets», diu Alberto ‘Beto’ Murgas, compositor de ‘vallenato’ i director del Museu de l’Acordió de Valledupar (per si no ha quedat clar, capital mundial del ‘vallenato’). «Jo crec que ens universalitza, crec que continua el treball que va fer en el seu moment Carlos Vives, per exemple, que es resumeix, segons la meva opinió, en mostrar al món com som». Coincideix amb ell Félix Carrillo Hinojosa, periodista i compositor de ‘vallenato’, que diu que permetrà «que coneguin Escalona les noves generacions que no en saben res». «El fet que Netflix divulgui la sèrie posa Escalona en aquest temps, el porta al segle XXI». Es diu –equivocadament, com remarca el mateix Gabo en el seu article– que aquella cimera va ser el germen del Festival de la Leyenda Vallenata, que des de 1968 té lloc cada any a Valledupar (probablement una de les festes més grans de Colòmbia). El que sí que és cert és que Escalona va formar part del nucli fundador, la qual cosa no fa més que engrandir la seva llegenda. El mestre de Patillal, la gestora cultural Consuelo Araújo i el llavors governador del departament del Cesar –i finalment president de Colòmbia– Alfonso López Michelsen van fer alguna cosa més que iniciar la cita per antonomàsia del gènere. Segons Murgas, «ells van ser els que van establir els quatre aires que identificarien el ‘vallenato’; a saber: paseo, son, puya i merengue. El festival no només li va donar la transcendència que mereixia, sinó que va establir la forma en què s’havia de tocar». La cita estableix un cànon nomenant cada any un Rei Vallenato i cada cinc un Rei de Reis. No hi ha ‘parranda’ que se li pugui comparar. «Per mi», diu Carrillo, «Escalona, més que un compositor, era en essència un autor. En les meves conferències l’acostumo a assenyalar com el Cervantes del ‘vallenato’». El mestre la vida del qual va portar a la pantalla petita Sergio Cabrera (‘La estrategia del caracol’) va morir el 2009 deixant al seu darrere una reguera de cançons imperibles que encara es plauen en fer seves intèrprets de tot tipus. ‘La casa en el aire’, per exemple, una de les seves més famoses. ‘Honda herida’, ‘La Maye, ‘La brasilera’, ‘El almirante Padilla’, ‘La custodia de Badillo’, ‘El testamento’. Totes formen part de la banda sonora de la sèrie i segurament d’aquest article. Alberto Murgas, que va ser amic seu, per explicar la història d’‘Honda herida’ va acabar cantant un tros pel telèfon. Una ‘parranda vallenata’ és en essència una contesa musical en la qual s’intercanvien versos cantats amb l’acompanyament d’un acordió. Segons la llegenda, hi va haver un personatge, Francisco Moscote, més conegut com a Francisco el Hombre, que recorria les províncies del Carib cantant amb el seu acordió fins que un dia va ser desafiat pel diable. Moscote, per vèncer-lo, va interpretar el Credo al revés i el diable va sortir fugint. És el mite fundacional. Tota música en té un.

El més llegit