¿Com es pot augmentar el suport a les polítiques climàtiques?

La consciència que el canvi climàtic és real està pràcticament generalitzada a Europa. També és majoritària la disposició a canviar d’estil de vida per abordar-lo, segons un recent sondeig del Pew Research Center. Poderosos interessos econòmics frenen l’acció política contra el canvi climàtic. No obstant, una opinió pública compromesa pot empènyer els seus representants, almenys en els països democràtics, com són alguns dels més contaminants (com els Estats Units i la Unió Europea). Hi ha tendències que apunten a una opinió pública més verda: per exemple, menjar menys carn, compartir cotxe en lloc de comprar-lo o vestir roba de segona mà estan a l’alça entre els mil·lennistes. No obstant, també hi ha exemples de l’oposat. Per exemple, l’impost sobre la gasolina introduït pel president francès Emmanuel Macron va desencadenar un dur rebuig, materialitzat en el moviment dels armilles grogues. Confiança i participació ¿Què determina que certes polítiques contra el canvi climàtic generin consens i d’altres l’oposat? No hi ha gaires estudis al respecte, però sí que hi ha indicis suggerents. Per exemple, «el suport als impostos sobre els combustibles fòssils amb prou feines depèn de quant una població creu en el canvi climàtic», afirma Malcom Fairbrother, professor de sociologia de la Universitat Umea (Suècia). Hi ha una altra variable que està fortament correlacionada amb la seva acceptació: la confiança en la classe política. «Si creus que els governants són uns mentiders, corruptes i incompetents, no confiaràs [en les mesures climàtiques que plantegin], per molt preocupat que estiguis», explica Fairbrother. La confiança no es construeix en dos dies, però segons Lorraine Whitmarsh, directora del Centre pel Canvi Climàtic i la Transformació Social (Regne Unit), hi ha una estratègia que la incrementa: la participació. «El primer és escoltar les persones, parlar amb elles, explicar per què necessitem un canvi i escoltar les seves preocupacions», afirma. Polítiques que informen Les polítiques climàtiques que generen més consens són les que informen sense obligar, com per exemple declarar les emissions associades amb un vol d’avió o amb un producte. «Les polítiques reben més suport quan no eliminen l’elecció. A més restriccions, menys suport», explica Whitmarsh. Oferir alternatives i deixar elegir pot generar alguns canvis. Si un menjador passa a oferir la meitat dels seus plats amb receptes vegetarianes, més de la meitat dels seus usuaris hi opten, segons un estudi. No obstant, és improbable que aquesta estratègia produeixi canvis radicals com els que es necessiten. Polítiques que incentiven Els subsidis als cotxes elèctrics, al transport públic, als panells solars, a les bombes de calor o a l’aïllament dels edificis també atrauen cert consens. Això és tant més gran, com més coneixement hi hagi sobre l’eficàcia d’aquestes mesures. «Molta gent preocupada pel clima encara desconeix que existeixen solucions que funcionen realment bé», afirma Fairbrother. Comprendre l’eficàcia d’una mesura té una forta relació amb el fet de recolzar-la: divulgar els beneficis d’aquestes solucions és molt important, afirma l’investigador. Polítiques que regulen Les polítiques que generen més rebuig són les que desincentiven (com els impostos sobre el carboni) o prohibeixen (com l’eliminació dels motors de combustió). El cost personal que comporten és la raó principal. Però també hi influeix l’equanimitat. Un impost sobre la gasolina pot ser injust si recau sobre col·lectius en dificultat que depenen del cotxe per treballar. Al contrari, un impost que recaigui sobre usuaris freqüents de l’avió seria dels pocs que estarien acceptats, segons Whitmarsh, perquè es dirigiria a una minoria rica. L’acceptació d’una taxa sobre les emissions augmenta, segons Fairbrother, també si els costos es distribueixen (per exemple, retallant altres impostos) o es destinen a objectius concrets (per exemple, a subvencionar opcions netes que els consumidors després puguin elegir). Finalment, algunes mesures restrictives acaben passant del rebuig al consens una vegada que es veuen els seus beneficis (és el que ocorre amb els peatges urbans). «Comença amb polítiques més ràpides i menys efectives i després augmenta progressivament les restriccions», recomana Whitmarsh en conclusió.

El més llegit