Arracades d’ivori, joies de ferro I + Història

A uns noranta quilòmetres de la ciutat polonesa de Cracòvia hi ha una cova anomenada Stajnia que acaba de donar una alegria al món de l’arqueologia. L’equip que l’excava ha trobat un parell d’arracades. Cada una de les peces mesura uns quatre centímetres i mig de llarg i un i mig d’ample; tenen un forat en la part superior i una sanefa de puntets. De la mateixa manera que les noves tecnologies ens faciliten les coses en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, això també ocorre en la investigació històrica. Així, gràcies als microscopis electrònics i l’espectrometria de masses, els científics no només han pogut constatar que les arracades són d’ivori de mamut, sinó que el forat creat per penjar-los va ser fet amb una eina, segurament un punxó, d’os de cavall; i que la superfície en la qual es va dibuixar la sanefa va ser preparada amb sílex, un mineral de gran duresa molt utilitzat durant la prehistòria. I el més important: pot afirmar-se que van ser elaborats fa 41.500 anys, cosa que les converteix en les joies decorades més antigues, tant d’Europa com d’Àsia. Per tant, això significa que en aquells temps, l’‘Homo sapiens’ ja dedicava esforços i coneixements a crear objectes que, a priori, poden semblar inútils per a les necessitats vitals d’un grup humà de la prehistòria. Per a nosaltres, des del segle XXI, és més fàcil assumir que dediquessin esforços a construir un arc, unes fletxes, una llança o qualsevol arma que servís per caçar o defensar-se. Però allò d’empolainar-se és tan vell com la nostra espècie. De fet, si feien arracades amb aquest grau de detall significa que formaven part d’una societat complexa, en la qual els elements identitaris i simbòlics ja hi tenien un pes rellevant. No se sap per què ni qui (¿un home? ¿una dona? ¿tots?) utilitzava joies, però el descobriment de Polònia posa de manifest que es portaven i no d’un material qualsevol. Per fer unes peces sense una altra finalitat que l’embelliment, i a les quals van dedicar unes hores de treball, van escollir l’ivori. Un material històricament molt apreciat, i que només ho ha deixat de ser quan s’ha prioritzat el respecte als animals (el mateix es podria dir dels abrics de pell, per exemple). En el món de la joieria, ara les estrelles són l’or, la plata... I al veure algú lluint-los, capta la nostra atenció i ens fascina, perquè dins del nostre univers simbòlic donem molt valor a aquests materials. En canvi, fa 200 anys, si algú s’hagués passejat per Berlín amb joies d’aquests metalls tothom se l’hauria mirat malament perquè les més ben valorades eren les de ferro fos. I tot per culpa de Napoleó. Acabat d’estrenar el segle XIX, el general francès va voler erigir-se com el nou emperador d’Europa. Per un moment va semblar aconseguir-ho. A les seves mans van anar caient grans regnes com Prússia i, el 1806, ocupava la seva capital, Berlín, davant la impotència de les tropes de Frederic Guillem III. Però el va perdre la seva ambició desmesurada i el 1812 no va poder arribar a Rússia i controlar la península Ibèrica alhora. Llavors, el rei prussià va passar a l’ofensiva. El problema era la falta de diners per pagar l’exèrcit i va demanar els seus súbdits que donessin les seves joies. A canvi, el Govern els n’entregava altres de fetes de ferro amb inscripcions com ‘Gold Gab Ich für Eisen’ (vaig donar or per ferro) i ‘Für das Wohl das Vaterlands’ (pel benestar de la pàtria). La iniciativa va ser un èxit i la ciutadania va respondre massivament a la crida, pel desig de desfer-se de l’enemic. Tant és així que a partir d’aquell moment, i durant moltes dècades, estava mal vist lluir joies fetes amb metalls preciosos. S’entenia que qui les conservava era un mal patriota. En canvi, qui vestia les de ferro es guanyava el respecte. D’una banda perquè abans havia tingut or i plata (per tant tenia diners) i, d’altra banda, perquè havia contribuït al finançament de la guerra. Fins a pràcticament 1850, per als prussians no hi va haver cap metall preciós que superés les joies de ferro. Com ja sabien els nostres ancestres de fa 41.500 anys, tot depèn del valor que es dona a les coses. Operació fallida Amb el record de l’ocorregut el 1813, un segle més tard Alemanya va intentar repetir la mateixa operació. El 1916, en plena Primera Guerra Mundial, es va fer una nova crida. En aquella ocasió es donava una medalla als donants, però la idea no va tenir el mateix èxit que quan va voler derrotar-se Napoleó. Com se sol dir, les segones parts no són bones. Entendre-hi + amb la història

Arracades d’ivori, joies de ferro I + Història

A Polònia han trobat unes arracades en un jaciment. Això, que d’entrada no sembla que hagi d’acaparar gaires titulars, ajuda a entendre moltes coses dels nostres avantpassats, que ja cuidaven el seu aspecte.

El més llegit