Clara Piazuelo: «Conversar sobre la mort ens acosta molt a l’amor»

-¿Per què un adjectiu com ‘guai’ per qualificar la mort? -Justament era per treure-li una mica de solemnitat. Ens preguntàvem com seria per a nosaltres morir guai i traslladem aquest llenguatge col·loquial a la investigació. -¿I per què caldria treure solemnitat a la mort? -És una manera de naturalitzar-la i amigar-t’hi. Si alguna cosa hem après és que la mort està molt més present del que ens agradaria. -¿Ara l’entenen més? -És una paradoxa investigar sobre una cosa que saps que no entendràs per molt que t’hi esforcis. Podem acostar-nos-hi molt, però mai arribarem a entendre-la. Una de les coses que ens ha permès el projecte és parlar amb les nostres persones estimades sobre la mort, que és una cosa que normalment no es fa. «L’art ja no s’entén com una pràctica estètica o bonica, sinó que consisteix a fer preguntes» -Sempre arribem tard a aquesta conversa. -Jo he parlat amb la meva mare i amb la meva àvia de 95 anys. Conversar sobre la mort ens connecta molt amb l’amor, en el sentit que ets més conscient que ens morirem, i en aquell moment l’amor es fa més present. -La investigació arrenca a la fàbrica de creació La Escocesa. ¿Què aporta aquesta mirada artística? -Avui dia l’art no s’entén com una pràctica estètica o bonica, sinó que consisteix a fer preguntes i dibuixar nous horitzons empenyent-ne els límits. A ‘Morir guai’ hi ha certa sensibilitat en el sentit estètic tradicional, però la voluntat és fer-se preguntes. -¿Aquesta no és més la funció de la filosofia? -La filosofia és molt logocèntrica, fa les preguntes sobretot des del llenguatge i la raó; l’art ho fa des d’altres llocs. «Volíem experimentar si un procés de putrefacció no genera més rebuig o curiositat» -¿Des de quins? -Des del cos, per exemple. Una part del projecte és el taller Tanatolab, unes sessions experiencials que hem fet al CCCB. L’última era sobre la putrefacció i portem coses podrides per tocar, ensumar i tastar, com formatges en descomposició i compost amb cucs. -¿Per a què? -Hi ha escrits que parlen del fàstic com una defensa contra la mort. Volíem experimentar fins a quin punt un procés de descomposició i putrefacció ens genera més rebuig o curiositat. -Paradoxalment, la matèria en descomposició està molt viva. -Al nostre estómac hi viuen els bacteris que al final ens descompondran, i quan s’inicia el procés de descomposició neixen altres vides. La mort depèn del punt de vista des d’on es miri. «Pensar-nos no com a individus, sinó com una colònia ens trauria una mica el pes de la mort» -¿Urgeix un canvi de mirada? -Si en lloc de com individus ens penséssim com una colònia d’humans, quan un individu d’aquesta colònia mor l’organisme segueix viu. Canviar la mirada antropocèntrica i portar-la al món dels microorganismes ens trauria una mica el pes de la mort. -Aquest canvi d’escala és molt revelador. -Jo crec que serveix per lidiar amb l’angoixa que ens produeix la mort. -¿L’objectiu del projecte era pal·liar l’angoixa de la mort? -Inicialment el que preteníem, sobretot des de la curiositat, era obtenir altres relats més enllà del relat hegemònic de la mort, ja sigui el científic, que afirma que després de la mort no hi ha res, o el cristià, pel qual si has sigut bo aniràs al cel. «Ja no comprem el relat de l’Estat del benestar de casar-te, tenir fills i una pensió digna» -Però també tracten de les cures i la malaltia en la vellesa. -Jo he fet 43 anys i la més jove del grup en té 27. Ni jo ni les meves amistats ni les generacions més joves comprem ja el relat de l’Estat del benestar de casar-te, comprar-te una casa, tenir fills que et cuidaran i una pensió de jubilació digna. -Allò de la pensió de jubilació digna és difícil, sí. -No és un horitzó que vegem possible. El més plausible és que no siguem ateses amb l'atenció i el carinyo que voldríem. Llavors, ¿quin horitzó ens espera? ¿Qui ens cuidarà? ¿Com envellirem? ¿Com volem morir? Volíem respondre a tot això des d’un lloc esperançador. -¿Han trobat aquest lloc? -Nosaltres ens imaginem envellint juntes, ja sigui cuidant-nos entre nosaltres en el sentit afectiu o generant una caixa comuna que ens permeti pagar a algú que cobreixi altres necessitats que puguem tenir. «Generar llaços forts en petites comunitats és potser l’única esperança» -Van iniciar la investigació just abans de la Covid i en plena emergència climàtica. ¿Com influeix aquest context en el projecte? -El que influeix és més la crisi global, aquesta espècie de falta d’esperança en el futur. Per això busquem relats que ens salvin d’aquesta desesperança, i això només passa per la comunitat, per generar llaços i vincles forts a nivell de petites comunitats. Aquesta és potser la nostra única esperança. -Són crítiques amb els rituals funeraris. -Aquí les lleis són bastant estrictes sobre el que podem fer amb els nostres morts. És com si ja no ens pertanyessin. -I a vostè, ¿com li agradaria morir? -El que jo més temo és ser una persona molt longeva, com les dones de la meva família. Tinc por de morir-me sola perquè tota la gent que estimo hagi mort abans. M’agradaria morir envoltada de la gent que m’estima.

El més llegit