El món s’acaba... O no | + Història

La crisi climàtica, l’erupció volcànica, la pandèmia del coronavirus, els rumors de col·lapse energètic, l’encariment dels preus... el bombardeig constant d’informacions alarmants semblen anunciar que la fi del món s’acosta. De fet, pel to catastrofista fa la sensació que dins de nosaltres s’estigui covant un íntim desig perquè tot faci un pet i ens anem a can pistraus d’una vegada. És una fal·lera present en totes les civilitzacions, que amb els seus sistemes de creences, s’esforcen per mirar de donar sentit a la vida. La sensació de fatalitat ja existia en l’època d’Egipte, de Mesopotàmia... i a partir del moment en què el cristianisme es va convertir en la religió hegemònica d’Europa, l’Apocalipsi de sant Joan va ser la gran amenaça. En aquest passatge bíblic s’anuncia el Judici Final i la tornada de Jesucrist a la Terra. Quan es va acostar l’any 1000, molts van pensar que el fill de Déu aprofitaria la xifra rodona per fer acte d’aparició. Els sacerdots amb les seves prèdiques van ajudar a incrementar la sensació de pànic entre la població, que vivia amb el temor d’un desastre inevitable. Però després del 1000 van venir el 1001, el 1002... i no va passar res. Durant els segles XIV i XV, a la Corona d’Aragó van proliferar molts textos profètics inspirats en la Bíblia. Tal com ha estudiat la historiadora Eulàlia Duran, en molts casos eren promoguts pels mateixos monarques per un interès polític. Des dels primers anys del cristianisme hi havia un corrent de pensament anomenat mil·lenarisme que defensava que la fi del món es produiria després de mil anys de paradís a la Terra, una etapa benestant, sense guerres ni necessitat de treballar. Després arribaria l’Anticrist, que seria derrotat per un Monarca Universal, amb l’ajuda del Papa de Roma. El dubte era saber qui seria aquest rei de reis. I aquí és on entraven les profecies. Cada cort tenia les seves i totes escombraven cap a casa, assegurant que l’honor de vèncer l’Anticrist recauria en el seu llinatge. En el cas de la Corona d’Aragó, els textos solien ser predicats per monjos franciscans tant a les esglésies com a les places i carrers de les ciutats. Tot i que inicialment estaven en llatí, com que l’objectiu era difondre’ls entre el poble pla, aviat es van utilitzar les llengües vernacles. Els seus autors podien ser els mateixos clergues, tot i que a València se sap que molts van sorgir de la ploma de jueus i musulmans conversos. Eren extremadament entusiastes enaltint el rei. Els movia la por. El 1391 els jueus havien patit la persecució dels pogroms i els musulmans, tot i que eren més tolerats, temien córrer la mateixa sort (com acabaria passant). L’única esperança era congraciar-se amb la Corona perquè els defensés davant l’autoritat eclesiàstica. I quina millor forma de guanyar-se la simpatia d’un rei medieval que anunciar-li que estava destinat a ser el senyor de tots els monarques de la Terra. Com tot bon relat, necessitaven un enemic terrible, que tot just pronunciar el seu nom, a la gent se li posessin els pèls de punta; per això es va associar l’Anticrist amb els turcs. D’aquesta manera, les profecies també eren una bona eina per promoure les campanyes bèl·liques contra les terres infidels. Ara bé, quan Martí Luter va iniciar el moviment de la Reforma, van canviar l’objectiu. Els protestants es van erigir com el nou gran adversari. El relat s’adaptava en funció del rei que ocupés el tron. El que més textos d’aquest tipus va inspirar va ser Ferran el Catòlic perquè a les seves mans es van reunir les corones de Sicília, Castella, Aragó i Granada. Els seus coetanis consideraven que era l’escollit, però a l’hora de la veritat no va passar res. Igual com tampoc ha passat totes les altres vegades en què s’ha pronosticat el final de tot... llevat que entre el temps d’escriure aquest article i la seva publicació el planeta hagi saltat pels aires... Ara bé, això no significa que el món es mantingui impertèrrit. Al contrari. Com que no acaba, avança i evoluciona. La qüestió és decidir en quina direcció volem que ho faci. L’efecte 2000 Un dels últims episodis apocalíptics es va viure el 1999, quan va créixer el temor que els sistemes informàtics col·lapsarien amb el canvi d’any. Molts programes comptaven els anys només amb els dos últims dígits: es passaria del 99 al 00. Semblava que això causaria molts problemes, però el 31 de desembre, després del raïm, tot va continuar igual.

El més llegit