Bielorússia, el país intermitent | + Història

De sobte, milers de persones procedents de l’Iraq, el Iemen i Síria han aparegut a la frontera entre Bielorússia i Polònia, és a dir, entre un país protegit per Moscou i el límit oriental de la Unió Europea (UE). Com explicava en aquest diari l’enviat especial Marc Marginedas, la crisi migratòria seria una operació dissenyada pel president bielorús Aleksandr Lukaixenko i el seu entorn més pròxim per desestabilitzar la UE i, de passada, guanyar una fortuna a costa dels immigrants, que, desesperats per escapar-se de les zones de guerra, haurien pagat quantitats astronòmiques per arribar fins a Minsk amb la falsa promesa de trepitjar el Vell Continent sense dificultats. D’un temps ençà, Bielorússia s’ha convertit en protagonista habitual de les pàgines d’internacional, però des d’aquest racó d’Europa costa fer-nos una idea de la complexitat del joc de forces que hi ha en aquesta zona perquè en desconeixem la història. Per començar és necessari tenir en compte que els orígens antics ja no són els mateixos que els nostres. Allà no hi van arribar ni grecs ni romans. Al segle III era la terra de tribus bàltiques i al segle V grups eslaus es van fer amb el control del territori. Durant l’edat mitjana, mentre a l’Europa occidental diferents regnes intentaven arribar a l’hegemonia, naixia l’Estat rus de Kíev (no s’ha de confondre amb Rússia). Era un gran Estat eslau oriental que es va convertir en el més extens de l’època medieval. Incloïa Ucraïna, Bielorússia i Rússia. Amb el pas del temps hi van anar creixent les tensions internes i hi van sorgir nous principats, entre els quals el de Polatsk, una ciutat bielorussa situada a la vora del riu Dvina que comerciava amb la zona del Bàltic, sobretot amb localitats de l’actual Letònia. En aquells moments s’estava consolidant un nou actor a la zona: el Gran Ducat de Lituània, un conglomerat ètnic i religiós que, des de Vílnius, va estendre els seus dominis cap a Ucraïna, Letònia, Polònia, Moldàvia, Rússia i la nostra protagonista. Lituans i polonesos eren els pesos pesants d’aquest immens Estat, i van intentar imposar llengua i costums a la resta de territoris. Els habitants de l’actual Bielorússia es van resistir a abraçar el polonès. A més, van continuar vinculats al cristianisme ortodox després de rebutjar el catolicisme. Des d’aleshores, les relacions entre polonesos i bielorussos sempre han sigut tenses. Però no era l’única amenaça. A partir del segle XVIII l’Imperi rus va fer acte d’aparició en aquesta àrea. Es va passar de l’intent de polonització a la russificació. Hi van ser prohibits i perseguits tots els elements identitaris propis (llengua, lleis, etc.). La gent no es va quedar de braços plegats i es va revoltar en diferents ocasions, però van fracassar sempre. El primer intent de convertir-se en un Estat independent no va arribar fins al 1918 aprofitant l’enfonsament dels imperis alemany i rus al final de la Primera Guerra Mundial. Ara bé, emulant la història dels segles passats, al cap de poc temps Bielorússia va intentar confederar-se amb Lituània. Una mica més tard hi va haver un nou ‘déjà vu’: el 1922 Polònia i l’URSS van esmicolar els dominis de Minsk i se’ls van repartir. Aquest nou mapa va durar fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, quan Berlín i Moscou van posar les mans a Polònia. Llavors Bielorússia va quedar totalment sota control soviètic i va servir de dic de contenció contra l’ofensiva nazi. Hitler va arrasar el país: va destruir la indústria, va bombardejar 200 ciutats i, el més terrible de tot, va matar un milió de persones, entre elles tota la població jueva, que va ser exterminada. Per als bielorussos, la guerra és un episodi crucial de la seva història. Després de 1945, es va integrar definitivament a l’URSS, i Moscou hi va aplicar un intens pla de russificació. Això va establir les bases d’una relació que es va consolidar amb el pas de les dècades. Només hi va haver un moment, el 1991, en què la situació semblava que prendria un altre rumb, quan els nacionalistes bielorussos van aconseguir arribar al Govern aprofitant la caiguda de la Unió Soviètica. Només va ser un miratge. En 1994 Lukashenko va guanyar per sorpresa les eleccions presidencials amb la vella retòrica comunista i amb l’aval de Moscou, una bona sintonia que encara es manté. Memòria històrica Al llarg d’aquests anys, Lukashenko ha utilitzat la memòria històrica entorn de la Segona Guerra Mundial per legitimar el seu règim, però segons la historiadora Natalya Chernyshova, aquesta retòrica se li ha tornat en contra. Ara és utilitzada pels moviments d’oposició, que comparen la seva dictadura amb el règim nazi i la seva policia amb la Gestapo. Entendre-hi + amb la història

El més llegit