Els túnels: de Glòries a Mesopotàmia | + Història

Avui acaba la primera setmana laborable que a Barcelona ha funcionat (parcialment) el túnel de Glòries. Tot i que de moment la infraestructura només és operativa per sortir de la capital catalana, sembla que els pròxims mesos per fi es posarà punt i final a unes obres que s’han eternitzat. Les raons del retard són múltiples i ja han estat de sobres explicades, a més, cal no perdre de vista que la seva construcció ha estat un repte. De fet, en èpoques anteriors hauria estat impossible fer aquests túnels, però els avenços tecnològics actuals permeten encarar obres d’aquesta magnitud. Ara bé, des que la humanitat va començar a viure en espais urbans, s’ha trencat les banyes per poder fer túnels. I no fa precisament quatre dies d’això. Evidentment els primers no estaven pensats perquè hi passessin vehicles. Durant les excavacions d’un jaciment proper a Bagdad (Iraq) anomenat Eixnunna, els arqueòlegs van trobat un traçat de clavegueres d’ara fa uns tres mil anys, de quan d’aquelles terres se n’hi deia Mesopotàmia. En aquells temps un dels grans reptes era canalitzar l’aigua. La de sortida però, sobretot, la d’entrada. I es feia que el calgués. El més habitual era aixecar aqüeductes, és clar que no sempre era possible. A la ciutat grega de Samos no van dubtar a foradar una muntanya per abastir els habitants, per exemple. Si algú va excel•lir en el domini de l’enginyeria durant l’Antiguitat, aquests van ser els romans. Al segle VI aC ja van construir la Cloaca Maxima, que recollia les aigües residuals de la ciutat. Els seus coneixements eren tan sòlids que van servir de base per les infraestructures de segles posteriors. Un dels exemples més interessants és la Mina de Daroca del 1560. En aquella població aragonesa van voler desviar el curs natural d’un barranc perquè les torrentades no s’enduguessin les cases. Per evitar desgràcies van fer un túnel de 600 metres per conduir l’aigua fins al riu Jiloca. Segons els experts en la matèria és una obra de referència per la història de l’enginyeria. Ara bé, el gran moment dels túnels va arribar a mitjans del segle XIX. La humanitat vivia un creixement urbanístic sense precedents i les ciutats s’expandien a una velocitat vertiginosa. Calien sistemes de transport col•lectiu eficients i si no es podien salvar els obstacles per terra, s’anava per sota. El 1844 a Brooklyn (Nova York) en només set mesos es va construir el primer túnel ferroviari dins una ciutat. Però va ser a Londres on tot va canviar. El 1853 es va començar a foradar el subsòl per desplegar la xarxa de metro perquè la capital anglesa estava col•lapsada i les autoritats no sabien com resoldre el caos de trànsit que hi havia a la superfície. I és que malgrat que encara no s’havia inventat el cotxe de combustió, el moviment de carruatges particulars i carros de mercaderies era ingovernable. Des d’aquella ciutat es controlava un imperi i es notava. Després de deu anys d’obres, el 1863, per fi es va poder estrenar el primer túnel del metro. Aquella dècada de treballs va servir per poder desenvolupar noves tecnologies. Fins aleshores, la manera de dissenyar i executar la construcció subterrània seguia els vells patrons. Els enginyers de Londres, però, van desenvolupar l’anomenat “Tunneling shield”, un sistema que serviria de base a l’actual. A mesura que es perforava, de seguida s’anaven col•locant anelles de ferro fos que sostenien el pes que deixava el buit de l’espai sense terra. Qui més va treballar pel perfeccionament d’aquella tecnologia va ser James Henry Greathead, a qui es pot atribuir bona part de l’èxit de l’expansió del metro londinenc. Gràcies a ell es va poder connectar la City amb el sud de la metròpoli passant per sota el riu Tamesi. Aquells coneixements van ser aplicats a tot arreu i, mica en mica, es van anar perforant totes les ciutats importants perquè els seus habitants es poguessin moure sota terra amb tanta naturalitat que molts ni ens parem a pensar la ciència i la història que hi ha al darrera d’uns túnels que van començar a ser possibles a Mesopotàmia. Homenatge urbanístic Segons el pla urbanístic dissenyat per Ildefons Cerdà, la plaça de les Glòries Catalanes havia de convertir-se en el centre neuràlgic de la ciutat del futur. I precisament per aquesta raó l’encarregat del nomenclàtor, Víctor Balaguer, la va batejar amb aquest nom: havia de ser l’espai de Barcelona on homenatjar les grans personalitats del país. Entendre-hi + amb la història

El més llegit