Ángel ‘Chuco’ Quintero «La salsa és un antídot contra la violència»

¿Com més salsa, menys violència? -És clar. La salsa és un antídot contra la violència perquè està fonamentada en el diàleg. -¿En quin sentit? Hi ha diversos nivells de diàleg. A nivell sonor hi ha el diàleg entre la melodia, l’harmonia, el ritme, les textures... A la salsa no hi ha una estructura piramidal en la qual la melodia domini sobre tota la resta de coses, sinó que cada element té la seva personalitat. Doncs qualsevol diria que el que predomina és el ritme. Això és el que creuen les persones que no estan acostumades a la tradició rítmica afroamericana, sinó a un ritme més senzill. La Novena Simfonia de Beethoven és molt rica en melodia però el ritme és summament pobre: tan, tan, tan, tan, taaan, ta-tan... La Novena Simfonia de Beethoven és molt rica en melodia però el ritme és summament pobre: Ui, ¿ha dit que Beethoven és «pobre»? La música occidental té una història preciosa, sobretot en el seu desenvolupament melòdic i harmònic, però des del segle XVII ha anat perdent ritme. Els músics de salsa aprenen música occidental, perquè és part de la nostra tradició, però també és nostra la tradició afro, on el ritme juga un paper molt important. Vostè compara aquest diàleg sonor que es produeix en peu d’igualtat amb la salsa amb la història de la desigualtat de les relacions humanes. Les potències colonials dominaven el món caribeny econòmicament i políticament i també van intentar dominar-lo ideològicament. A les societats caribenyes es van donar moltes lluites per mantenir la seva riquesa dialògica. A finals del segle XIX la música ballable al Carib era molt semblant al vals, que era una manifestació burgesa, però al segle XX el tango, la samba, la guaracha o el jazz es converteixen en les grans músiques populars, també a Occident. «La riquesa dialògica de la samba, el jazz, la salsa i el reggaeton té conseqüències polítiques» -La música també és política. La riquesa dialògica d’aquestes músiques, com després la salsa o el reggaeton, té conseqüències polítiques. El diàleg implica donar valor a l’altre i això contribueix a una cultura més democràtica. Va estudiar Sociologia a la London School of Economics, un centre molt prestigiós però a priori poc salser. Hi vaig aprendre molt de la tradició intel·lectual anglesa, que a finals dels anys 60 estava molt concentrada a entendre la cultura obrera i el factor de classe, de l’obrer davant el burgès. Però en aquella gran tradició d’estudis culturals faltava alguna cosa. -¿Què? El fenomen de l’alteritat vinculat a la raça i l’afro, que a Amèrica era molt important. Aprofundint en aquesta problemàtica me’n vaig adonar que era una cosa que anava més enllà del pigment de la pell o els trets físics, significava altres maneres de moure’s i entendre el temps que tenien a veure amb l’expressió d’una estètica musical. «Les nostres músiques i balls formen part de la contribució caribenya a l’entesa de la humanitat» -Estudiant aquestes músiques podia entendre millor la societat caribenya. Sí, però no es tractava d’estudiar aquest fenomen i les seves implicacions només a Amèrica. Les nostres músiques i balls formen part de la contribució caribenya a l’entesa de la humanitat i a l’alegria del món. ¿Els seus professors de llavors van entendre la proposta? No, perquè no era part de la seva vivència. El fenomen migratori posterior ha portat els europeus a entendre-ho millor, però el colonialisme intel·lectual encara és molt fort. No obstant, tinc molta esperança en els joves europeus, que incorporen amb naturalitat el rap o la salsa. La tradició occidental és molt verbal i lletrada, però hi ha altres formes de comunicació i coneixement. «En la salsa l’home no dirigeix la dona, hi ha molt diàleg» ¿En què es basa per dir que la salsa promou el diàleg entre home i dona? És el resultat d’un procés històric. Per segles de patriarcat se suposa que l’home dirigeix la dona en el ball, però la meva experiència amb la salsa és que hi ha molt diàleg i no són patrons imposats. Els 15 o 20 passos bàsics no tenen un ordre fix, sinó que es van donant d’acord amb la comunicació entre la parella. ¿Com explica la irrupció del reggaeton a Europa i la fascinació que va exercir entre els joves? Davant la riquesa en l’elaboració del costat sonor de la música clàssica o la salsa, el reggaeton es basa en el so mecànic. Als que som més grans ens pot semblar un so pobre i simple, però és l’element fonamental de l’atmosfera sonora dels joves. -¿Per això connecten de seguida? -És clar. Tots els músics de reggaeton amb qui he parlat es consideren fills de la salsa, però necessitaven fer una altra cosa per desmarcar-se de les generacions anteriors i mostrar la seva personalitat, també en la manera d’expressar la sexualitat. Però el reggaeton d’ara davant del de fa 20 anys és molt més ric. La perspectiva històrica foragita els prejudicis. Quan un ha estudiat història de la música se n’adona que aquests moments són presents en moltes músiques. A Europa va passar amb la popularització del vals. Que un home agafés per la cintura una dona es considerava escandalós i hi va haver una reacció tremenda. La història de la música permet entendre el present i la possibilitat de l’avenir.

El més llegit