Tunísia: l’assalt a una democràcia de porcellana

Tunísia està passant per un període molt turbulent. S’enfronta, probablement, al desafiament més gran en l’encara curta història de la democràcia d’aquest país. Quan es va redactar la Constitució tunisiana el 2014, els temors que hi hagués un retrocés democràtic eren molt lluny. L’esperit de la Primavera Àrab era viu, o almenys en teoria. A la pràctica, la democràcia tunisiana mai ha sigut un fet; més aviat es tractava d’una democràcia de porcellana. El desembre del 2010 va arrencar en aquest país un moviment contra l’opressió dels règims autocràtics al nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient, l’anomenada Primavera Àrab. Les protestes contra l’atur, la corrupció i la repressió del règim es van estendre per totes les ciutats de Tunísia. El primer objectiu es va aconseguir amb facilitat: expulsar el president Zine al-Abidine del poder. No obstant, la inestabilitat va continuar. No va ser fins quatre anys després, el desembre del 2014, arran de l’aprovació el gener del mateix any d’una nova Carta Magna que dividia el poder entre el president i el primer ministre, quan es van celebrar les primeres eleccions presidencials. Des d’aleshores i fins avui, Tunísia s’ha enfrontat a una infinitat de problemes que han agreujat els desequilibris polítics i econòmics. El país va ser durament castigat per atemptats d’Estat Islàmic entre el març del 2015 i el del 2016, amb atacs a la frontera amb Líbia i explosions a la capital, causant una greu crisi en el sector turístic, un dels pilars de l’economia tunisiana. Ja en plena pandèmia, amb un dèficit pressupostari molt alt, els votants van tornar a sortir al carrer, mostrant el seu descontentament amb la majoria dels partits polítics, sobretot pels escàndols de corrupció d’alguns diputats que van forçar la dimissió del llavors primer ministre, Elues Fakh-Fakh. Amb el govern d’Hichem Mechichi, es van succeir les manifestacions violentes en resposta a les accions del Govern, especialment en el control de la pandèmia i les decisions polítiques per disminuir els efectes de la greu crisi econòmica. Posteriorment, el juliol passat, el president Kais Saied va destituir el primer ministre i altres ministres, va suspendre el Parlament i va desposseir els diputats i altres membres del Govern de la immunitat, assumint tots els poders executius. La democràcia és una cosa molt fràgil, però curiosament, Saied és un antic professor de Dret, i si algú pot esquivar les ambigüitats de la Constitució tunisiana, és precisament ell. Les prioritats del cap d’Estat es van orientar cap a la lluita contra la corrupció, donant lloc a una sèrie de detencions. Es van suspendre els viatges i es va detenir polítics, empresaris i jutges a casa seva, una veritable ‘caça de bruixes’. Polarització i clima de guerra civil Tot això ha disparat el grau de polarització de la societat tunisiana, alarmantment alt: una part dels ciutadans està en contra de Saied i la deriva autoritària que ha protagonitzat, i altres consideren aquestes violacions de la Constitució com un mal necessari. Ja s’han registrat enfrontaments entre aquestes dues faccions, i hi ha un clima de guerra civil. A més del cercle viciós en què es troba l’economia tunisiana, el gairebé col·lapse del sistema sanitari –a causa dels problemes de la lluita contra la pandèmia de la Covid-19– va fer que continuessin i s’agreugessin els mals identificats abans a la pandèmia. El país ja no estava bé: la protecció social de la població – una bona part amb serioses dificultats per portar menjar a taula– va fracassar, mentre l’economia informal assumia la meitat del PIB de Tunísia. La vacunació és lluny de ser la volguda en comparació amb què s’esperava, i el país és molt dependent de l’ajuda internacional. Davant tot això, els actors polítics tunisians es limiten a intercanviar retrets per l’aparent col·lapse del sistema. En lloc de generar un moviment d’unitat nacional, capaç de treure el país nord-africà d’aquesta abrupta caiguda a un fons desconegut, els actors polítics prefereixen agreujar la inestabilitat i recórrer a un interminable joc de culpes, sense assumir cap responsabilitat. La història ensenya que aquestes derives poden acabar condemnant la democràcia. Malgrat la visible preocupació de la UE, evidenciada per la visita del representant europeu per a la Política Exterior, Josep Borrell, el 9 de setembre –tement una nova onada de refugiats, aquest cop procedents d’un territori veí d’Itàlia–, Saied segueix entossudit a remodelar a voluntat el sistema polític tunisià, dient fins i tot que formarà un govern ple de «gent amb ètica i integritat». A aquesta inestabilitat interna s’afegeix el tens conflicte entre el Marroc i Algèria, que ja marca l’agenda geopolítica de la regió. Totes aquestes premisses, afegides a la inoperància del règim libi, que ha provocat onades de refugiats cap als països europeus, fan del nord de l’Àfrica una regió que desperta, d’una banda, inquietud, però també molta curiositat entre actors sempre a l’aguait d’«oportunitats» per desestabilitzar. Sense un executiu, diverses carteres ministerials quedaran amb disfuncions i augmentaran els problemes, creant perilloses dependències i vulnerabilitats que deixaran profundes cicatrius. La crisi política, econòmica i social és una realitat aclaparadora. El president Saied només ha començat l’assalt a una democràcia de porcellana que pot ser que ja mai torni a ser digna d’aquest nom.

Tunísia: l’assalt a una democràcia de porcellana

A la inestabilitat interna s’afegeix el tens conflicte entre el Marroc i Algèria, que ja marca l’agenda geopolítica de la regió

El més llegit