TCA i exercici físic: ¿una combinació incompatible?

L’anorèxia, la bulímia i les afartaments són només tres exemples de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) que afecten cada vegada més persones. Els que el pateixen, generalment dones cada vegada més joves, poden desenvolupar relacions complicades amb l’exercici físic per la mateixa naturalesa de la patologia. «Són un tipus de malalties que afecten, sobretot, dones joves i adolescents, tot i que també poden afectar homes», assegura Olga Fernández-Velilla, psicòloga i terapeuta de l’Institut Psicològic Claritas. «Cada vegada passen abans i, tot i que no hi ha un únic prototip de pacient, sí que hi ha trets de la personalitat que poden fer que algunes persones siguin més propenses a patir-les», explica. Les personalitats perfeccionistes, amb tendència obsessiva i amb problemes d’autoestima, poden ser més susceptibles a aquestes patologies mentals greus. Tant és així que la relació amb l’esport per a aquest tipus de persones pot arribar a ser una mica complexa i perjudicial. «L’esport és saludable sempre que compleixi una funció terapèutica o es compleixin una sèrie de requisits mèdics», assegura Fernández-Velilla. «Però en persones que pateixen TCA no sempre està indicat», afegeix. L’exercici físic ajuda en la generació de serotonina, contribueix a tenir més bon humor, a descansar millor, i és una bona ajuda per mantenir l’estabilitat a nivell físic i mental. No obstant, si el plantejament no és l’adequat, pot ser part del problema. «Hi ha persones que enfoquen la pràctica esportiva de manera obsessiva i la centren en cremar determinades calories o a compensar ingestes, i això resulta un problema», explica Fernández-Velilla. Per això no és necessari només un aprovat mèdic a nivell de salut física per tornar a l’esport, sinó també un acompanyament psicològic per fer-ho de la manera més saludable possible. Sempre depèn de la gravetat, però és important abordar-ho des d’una perspectiva multidisciplinària. «No s’ha d’enfocar l’esport com una manera de perdre pes i poder menjar, sinó com una manera d’estar sa», explica la psicòloga. Tractament multidisciplinari Per detectar un TCA el principal és una bona avaluació i diagnòstic. Per a això és necessari acudir a un professional, ja sigui un metge de capçalera o un psiquiatre o psicòleg si es tenen sospites que es pot estar caient en una conducta obsessiva amb el menjar, i el metge acabarà per derivar el pacient a l’especialista indicat. És important que aquest procés també es produeixi guiat per un professional esportiu. Al principi, les persones que han patit un TCA solen estar molt dèbils, malgrat que l’IMC ja sigui saludable. Han perdut to muscular, i no poden fer grans esforços ni activitats amb impacte. No estan preparades per practicar esport, sinó activitat física, i per això la importància de rebre un assessorament que adapti l’activitat a les seves capacitats. Incloure l’activitat física amb l’objectiu de millorar el to muscular perdut durant les fases agudes de la malaltia o com a regulador emocional utilitzant-lo d’estímul de sociabilització a través d’esports en equip són algunes de les maneres com pot ser positiu l’exercici. «Sempre que s’hagi fet primer un treball psicològic i es treballi la concepció del cos com a eina que ens habilita a fer coses i no com a objecte, podem passar a la incorporació de l’esport en la recuperació», explica Clara Teixidor, doctorada en activitat física i esport i col·legiada del Coplefc. «La proposta habitual és fer un treball de condicionament global, tant a nivell de força i resistència com en flexibilitat i equilibri. Poden haver-se donat pèrdues molt fortes de massa muscular durant els pics de la malaltia que han desenvolupat dolor articular i falta de mobilitat», assegura l’experta en TCA i esport. «Una altra cosa important és aconseguir que el pacient disfruti de l’esport i li serveixi per connectar amb altres persones en ambients més saludables», afegeix Teixidor. Entrenaments graduals Per a aquest tipus de condicionaments generals solen anar graduant-se les activitats i es comença per entrenaments curts, de tot just 10 minuts, i a poc a poc s’anirà ampliant la durada i intensitat. Però això no ho és tot, ja que per exemple amb el Ioga s’ha vist un benefici real i un fort aliat per treballar la connexió exercici-ment d’una manera saludable. Aquest tipus de trastorn no es cura, generalment, els mateixos trets de la personalitat que desencadenen aquests tipus de problemes solen provocar que no sigui possible eliminar-los per complet. «Una persona que ha patit un TCA no se’n pot lliurar tan fàcilment, probablement l’acompanyarà tota la vida. Per això treballem per aprendre a gestionar els pensaments intrusius i obsessius, la distorsió de la imatge, i treballar l’autoestima», explica Fernández-Velilla. «Cal estar alerta quan s’acompanya una persona amb un TCA, perquè hi ha desenes de factors que poden desencadenar una recaiguda», adverteix Fernández-Velilla. «L’anorèxia, per exemple, és un trastorn basat en la restricció i en conductes compensatòries. N’hi ha que ho compensen amb molt d’esport i fins i tot els que van a tot arreu caminant arribant tard i recorrent quilòmetres i quilòmetres només per cremar calories», puntualitza la psicòloga.

TCA i exercici físic: ¿una combinació incompatible?

Cada vegada són més persones les que pateixen Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA) i cada vegada més joves, l’esport, ben enfocat, pot resultar un aliat en la seva recuperació.

El més llegit