Enrique Díaz Álvarez: «Espanya, com Mèxic, camina sobre fosses comunes»

-¿Per què és important tenir un relat col·lectiu sobre la violència? -Un relat coral permet confrontar la història oficial d’una guerra o conflicte, la que sol caure en l’èpica i reduir-ho tot a herois i malvats. Ens han educat per celebrar el poderós, com els generals o conquistadors que després acaben donant nom als carrers i places de les nostres ciutats. Per això al llibre aposto per anar de l’heroi al testimoni supervivent i entrecreuo diversos testimonis de violència davant la història que escriuen els vencedors. -Parlar del llegat espanyol a l’Amèrica Llatina sempre és polèmic. Vostè ha dit que uns no entenen que les disculpes no s’exigeixen i els altres insisteixen a celebrar el dia de la Hispanitat amb avions i desfilades militars. ¿On és l’equilibri entre les demandes d’uns i les respostes dels altres? -L’equilibri estaria en l’autocrítica. El problema és que el nacionalisme, per naturalesa, ho és molt poc. El seu discurs neix per inflamar l’orgull propi i mobilitzar afectes davant els altres. N’hi ha prou que es commemori un esdeveniment tan viu i complex com la conquesta perquè surtin les banderes i es tracti de treure rèdit polític als dos costats de l’Atlàntic. El que seria desitjable és situar-nos en la vocació humanista de Bartolomé de Las Casas, capaç de revelar l’excés i la mentida del mateix bàndol. «El nacionalisme és molt poc autocrític. El seu discurs neix per inflamar l’orgull propi» -¿Comparteix la visió de l’historiador britànic Matthew Restall, que utilitza el terme ‘genocidi’ per descriure la conquesta, o és anar molt lluny? -És un terme que sol polititzar-se, s’ha de ser molt acurat al fer-lo servir. El mateix Restall fa un matís important quan assenyala que no va ser un genocidi en intenció, sinó en el seu efecte. El que no es pot negar és que la conquesta –i el colonialisme posterior– va suposar una empresa violentíssima que es va traduir en pobles arrasats, una dràstica disminució de la població indígena, l’extinció de llengües i un brutal esclavisme. -¿Creu que s’està polititzant el passat? Si és així ¿quines conseqüències pot tenir? -Sí, clarament. Espero que el debat deixi d’estar protagonitzat per polítics i recaigui en historiadors, antropòlegs, arqueòlegs i membres de les comunitats indígenes. Més que centrar-nos en les declaracions i exabruptes de certs personatges, caldria visibilitzar les seqüeles presents de la violència colonial i postcolonial. -Una de les formes de violència més recurrent és la sexual. Vostè afirma que mentre es continuïn despolititzant els crims sexuals hi ha casos que no entendrem, com les violacions grupals. -Aquí reprenc autores com Rita Segato o Ariella Azoulay, que ens apressen a deixar d’emmarcar la violació com un producte de la libido per entendre que molts casos —com les violacions grupals— representen un acte de poder que sol estar emparat i invisibilitzat per un ordre o estructura. -Per intentar respondre a la pregunta ‘¿com evitar la guerra?’, Virginia Woolf va partir d’una premissa interessant: no es pot obviar la desigualtat entre homes i dones. ¿Aquest enfocament és més vigent que mai? -Sí, totalment. Freud i Einstein també van intentar respondre aquesta pregunta, però la resposta de Woolf és molt més lúcida i original: l’educació d’elit masculina –que sempre exclou les dones– predisposa a una competència i ànsies de domini que deriva en el desig de combatre i passar per sobre l’altre. «No es pot negar que la conquesta va ser una empresa violentíssima» -De Mèxic diu vostè una cosa duríssima: arran de la guerra contra el narcotràfic, camina sobre fosses comunes. I una cosa preocupant: la investigació forense, abans exclusiva de l’Estat, s’ha convertit en una forma d’activisme legal. ¿Què revela d’un país el fet que siguin els familiars i no les institucions que busquin els desapareguts? -Parla de la profunda crisi de violència. També del desemparament d’una societat que, davant la impunitat regnant, assumeix que les autoritats són ineficaces o estan associades amb grups criminals. I decideix actuar. Centenars de familiars –com les dones de Sinaloa, que apareixen a la coberta del meu llibre– s’han vist obligats a convertir-se en forenses autodidactes i surten cada dia amb el pic i la pala per buscar els seus fills o germanes. En aquest sentit, també és un acte de resistència. -Aquí tampoc estem per donar lliçons de memòria històrica. ¿A què es pot atribuir el que vostè anomena, en general, la política de l’oblit? -Espanya també camina sobre les fosses del franquisme, com la que va aparèixer fa pocs dies a Belchite. Vaig créixer amb els fills i nets dels exiliats republicans a Mèxic i soc sensible a les seves demandes de veritat, justícia i reparació. La lentitud de les exhumacions o que poc s’estudia el cas a les escoles espanyoles parla d’una política d’oblit cap als vençuts. Més enllà de les diferències, el deute que tenim els dos països amb els familiars dels desapareguts és escandalós. «Afavorir la reparació del mal no és el mateix que perdonar» -Fa 10 anys que Espanya viu sense la violència de la banda terrorista ETA, però encara és difícil tenir un relat sobre la memòria i el perdó. ¿Per on es comença? -És un tema delicat, molt recent. Potser començaria per la lliçó d’Homer: per encarar i comprendre la violència –per més que ens faci mal o indigni–, s’ha d’escoltar els dos bàndols de la història. A l’‘Ilíada’, Príam entra a la tenda de l’assassí del seu fill per recuperar-ne el cos, dialoguen i això encamina el dol públic. Trobo certa ressonància i em commou la fortalesa de Maixabel Lasa i altres víctimes d’ETA que han accedit a trobar-se amb els assassins penedits dels seus familiars per afavorir la reparació del mal, que no és el mateix que perdonar.

El més llegit