Potser viatjar en el temps és impossible, però tenim un simulador molt eficient que produeix gairebé el mateix efecte: veure vídeos i fotos antigues. A moltes cases la porta d’entrada a èpoques pretèrites és la tapa d’una capsa de sabates o d’una llauna de galetes, on hi ha una pila de fotos antigues. Només els membres de més edat de la família tenen el poder de saber identificar qui són aquells rostres somrients i què va passar amb les seves vides. En els clans més organitzats la màquina del temps és un àlbum (o més d’un). Tot perfectament ordenat i quan les generacions joves els hereten, noten el pes de la memòria a les seves mans. Les famílies que cuiden aquests records podran explicar als que encara han de néixer qui eren i què feien els seus avantpassats. Potser no ho saben, però vetllant pel seu patrimoni audiovisual i preocupant-se per conservar-lo en bones condicions fan el mateix que els arxivers professionals. I és que això que passa en la intimitat, també es pot extrapolar a nivells més alts, perquè les ciutats i els països també tenen els seus patrimonis per preservar.