La Lucy, la NASA i els vikings | + Història

Ara fa mil anys, els vikings ja havien arribat a Amèrica. Amb aquesta notícia, que va donar la volta al món fa pocs dies, va saltar pels aires la idea que Cristòfol Colom fou el primer europeu a creuar l’Atlàntic i arribar a aquelles terres. En realitat els historiadors ja feia temps que ho sabien això dels vikings, però calia la demostració científica definitiva. Per aquesta raó la informació ha aparegut als mitjans de comunicació quan s’ha publicat un article a 'Nature', una d’aquelles capçaleres que es presenten fent servir la crossa “la prestigiosa revista”. El que hi explica el grup de la Universitat de Groningen que signa l’article és que gràcies als coneixements actuals s’han pogut afinar els mètodes de datació. Concretament, els arqueòlegs s’han beneficiat dels estudis sobre tempestes solars. Ara se sap que quan aquest fenomen es produeix, provoca una alteració dels àtoms del carboni, i que això és perceptible amb les anàlisis microscòpiques. Gràcies als estudis realitzats arreu del món, es recopilen els anys en què s’han produït tempestes solars al llarg de la història. Doncs bé, una va tenir lloc el 992. Era una oportunitat d’or per confirmar les sospites que es tenien des de la dècada de 1960, quan a Canadà es va descobrir un jaciment amb restes vikingues. Recentment es van analitzar una sèrie de mostres de troncs trobades durant les excavacions i es van adonar que tenien les marques del carboni alterat només 29 anelles abans de ser talades. Per tant, volia dir que aquells arbres havien estat tallats 29 anys després de la tempesta solar (ja se sap que cada anella representa un any). És a dir el 1021. A més, el tipus d’eina utilitzada era pròpia dels vikings i no de les tribus americanes. Així doncs, ja no hi ha dubte que fa mil anys un grup d’homes i dones va travessar l’oceà. Aquesta notícia és un bon exemple de la necessitat que especialistes de diferents disciplines treballin de manera connectada i global. Ja no n’hi ha prou en saber molt d’un camp si no s’és capaç de fer equip. En cas contrari, el coneixement queda estancat. I no són tan sols l’arqueologia i la història les que es beneficien de la física. El viatge també pot ser en sentit contrari. Precisament, mentre el món comentava l’article dels vikings americans, la NASA enviava a l’espai la sonda Lucy. El seu objectiu és acostar-se a Júpiter i en paraules de l’agència espacial “fer d’arqueòloga dels planetes”. Precisament per això es diu Lucy. És el nom amb què es va batejar afectuosament un esquelet de femella d’Austrolopithecus afarensis, un espècie d’homínid de fa 3,2 milions d’anys. La descoberta va anar a càrrec pel paleoantropòleg Donald Johanson i el seu equip a Etiòpia el 1974. Aquelles restes van revolucionar l’estudi de l’evolució de l’espècie humana. Sis anys més tard, el 1981, per homenatjar la tasca de Johanson se li va dedicar un dels asteroides que orbita al voltant del sol. Per tancar el cercle està previst que Lucy (la sonda, no l’austrolopithecus) passi a saludar-lo el 2025 camí de Júpiter. Aquesta no és l’única referència històrica d’aquesta missió, perquè l’aparell de l’agència americana es passejarà entre els troians. És com es coneix un grup d’asteroides pròxims a Júpiter que, segons els científics, poden aportar informació sobre el procés de formació dels planetes. Aquest conjunt de cossos celestes reben aquest nom per iniciativa dels astrònoms Max Wolf i Johan Palisa, que els van començar a descobrir a principis del segle XX. Cada vegada que n’identificaven un de nou li donaven el nom d’un heroi de la Guerra de Troia, començant pel 588-Aquil·les, localitzat des de l’observatori de Heidelberg el 1906. Després en van venir d’altres: Hèctor, Patrocle, Agamèmnon, Paris... Amb els anys se’n van trobar tants que una vegada acabada la llista de troians, es va recórrer a les divinitats de la mitologia grega. La NASA espera que la Lucy arribi als troians al voltant del 2033. De ben segur que durant la seva particular odissea ens explicaran notícies de les seves aventures. I cada vegada que això passi i se l’anomeni, recordeu que fa 3,2 milions d’anys hi havia una austrolopithecus afarensis que caminava per la Terra. La cançó dels Beatles De seguida que van trobar les restes d’aquella homínid, els arqueòlegs van saber que era un descobriment important i ho van voler celebrar amb una festa a l’acabar la jornada. Aquella nit de 1974, a la ràdio, va sonar la cançó dels Beatles 'Lucy in the Sky with Diamonds'. Per això van triar aquell nom per batejar aquella Austrolopithecus afarensis. Entendre-hi + amb la història

El més llegit