Un pseudònim, en literatura, serveix per a moltes coses. Com és ben sabut, la baronessa Karen Christence Blixen-Finecke va firmar tota la seva vida com a Isak Dinesen, bàsicament per esquivar la discriminació de què eren objecte les dones escriptores, igual com la britànica Mary Ann Evans, que es va amagar darrere del nom George Eliot per publicar tots els seus treballs, entre els quals la famosa ‘Middlemarch’. Mai va quedar del tot clar per què Pablo Neruda firmava com a Pablo Neruda i no com a Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto, que era el seu veritable nom, entre altres coses perquè el poeta sempre va eludir o va respondre amb evasives les preguntes sobre això. Una teoria diu que ho va fer per amagar-se del seu pare, que desaprovava la seva ambició poètica, i una altra, que sentia que aquest nom no encaixava amb la seva personalitat d’endeví.