Pseudònims literaris: la importància de no dir-se Ernest, per Mauricio Bernal

Un pseudònim, en literatura, serveix per a moltes coses. Com és ben sabut, la baronessa Karen Christence Blixen-Finecke va firmar tota la seva vida com a Isak Dinesen, bàsicament per esquivar la discriminació de què eren objecte les dones escriptores, igual com la britànica Mary Ann Evans, que es va amagar darrere del nom George Eliot per publicar tots els seus treballs, entre els quals la famosa ‘Middlemarch’. Mai va quedar del tot clar per què Pablo Neruda firmava com a Pablo Neruda i no com a Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto, que era el seu veritable nom, entre altres coses perquè el poeta sempre va eludir o va respondre amb evasives les preguntes sobre això. Una teoria diu que ho va fer per amagar-se del seu pare, que desaprovava la seva ambició poètica, i una altra, que sentia que aquest nom no encaixava amb la seva personalitat d’endeví. Menys conegut, potser, és el cas de Stephen King, que es va treure de la màniga el nom de Richard Bachman per no saturar el mercat, per consell dels seus editors. Entre 1977 i el 2007 va publicar les seves novel·les de més fàcil consum sota aquest pseudònim, tot i que, segons va declarar més tard, a partir de cert moment el propòsit de no saturar es va solapar amb un de nou: King volia comprovar si la gent continuava comprant els seus llibres només perquè el seu nom venia a la portada. És la classe de males passades que dona lloc a amagar-se després d’una identitat falsa. Al final, va descobrir que les seves eren sospites infundades: les vendes de Bachman van ser discretes fins que es va córrer la veu que al darrere hi havia el mestre del terror. Llavors sí que va vendre. Prestigi, màrqueting, dissociació... «Hi ha molts factors que incideixen i han incidit en la decisió dels escriptors d’utilitzar un nom fals», diu Christian Snoey, doctor en Filologia Hispànica, crític literari i professor de Literatura Llatinoamericana a la UAB. «El fet de ser dona en determinada època ha sigut un factor determinant, però altres s’han canviat el nom per qüestions familiars, o per màrqueting, o per dissociar-se del seu jo literari, o, en altres èpoques, per poder treballar gèneres literaris que en aquell moment eren considerats menors. I de vegades fins i tot per prestigi, per utilitzar noms amb ressonàncies prestigioses, com va ser el cas d’Inca Garcilaso de la Vega». El cas de Carmen Mola, pseudònim d’Antonio Mercero, Jorge Díaz i Agustín Martínez i premi Planeta 2021, ha tornat a posar el tema sobre la taula. Ocultar la pròpia identitat. Amagar-se rere un altre nom. Gairebé sempre hi ha una bona història al darrere. És probable que els casos més coneguts siguin els de dones que, obligades, van haver d’ocultar la seva veritable identitat rere un nom masculí. Mary Ann Evans, que va ser George Eliot. Karen Blixen, que va ser Isak Dinesen. Aurore Dupin, que va ser George Sand. Caterina Albert, que va ser Víctor Català. «El cas d’Albert és molt interessant, perquè posa de manifest els problemes que hi havia en una època amb el que una dona expressava per escrit», diu Snoey. Albert –i llavors encara firmava així– va ser guardonada el 1898 amb el premi dels Jocs Florals d’Olot per la seva obra ‘La infanticida’, un monòleg de teatre en el qual Nela, la protagonista, és enviada a un hospital psiquiàtric després de matar el seu fill. «Però quan es va descobrir que darrere de l’obra hi havia una dona es va desencadenar un gran escàndol –explica Snoey–, perquè la temàtica de l’obra es va considerar poc femenina. A partir de llavors, Albert va publicar sota pseudònim. Va trobar la llibertat per escriure el que volgués, però amagant-se». Escriure com a dona Ser dona i escriptora i dedicar-se a l’ofici al segle XIX no implicava fer-ho sistemàticament sota pseudònim, però moltes dones –i a molts països– van recórrer a aquest recurs per poder gaudir d’una de les condicions essencials de l’art: la llibertat. «Era en l’àmbit de la novel·la especialment allà on hi havia més condicionants, i on veiem amb més freqüència l’ús de pseudònims, ja que s’assumia que era un vedat masculí. Si no escrivien sota pseudònim, totes aquestes dones havien d’escriure el que s’esperava d’una dona: bàsicament, textos en els quals no trontollessin els valors patriarcals i familiars. Si volien aventurar-se, provar altres temes, altres conflictes, estaven gairebé que obligades a tenir pseudònim». El malestar que ha causat en cercles literaris que tres homes s’hagin amagat rere el pseudònim de Carmen Mola no té poc a veure amb això. «‘Gustóme ese nombre por su sabor antiguo y caballeresco, y sin titubear un momento lo envié a Madrid, trocando para el público, modestas faldas de Cecilia por los castizos calzones de Fernán Caballero’». Així va explicar al seu dia Cecilia Bohl de Faber l’elecció del pseudònim amb què va firmar la totalitat de la seva obra literària. L’escriptora espanyola, nascuda a Suïssa i morta a Sevilla, va ser un altre cas de dona necessitada de nom masculí per escriure amb tranquil·litat –i llibertat–, i va ser com Fernán Caballero que va impulsar la renovació de la novel·la espanyola de mitjans del segle XIX. «Té una història molt interessant, perquè tant el seu pare com la seva mare van exercir un paper important en la introducció del romanticisme alemany a Espanya, i ella mateixa evidentment va heretar això. La seva novel·la ‘La gaviota’ és una novel·la de costums que posa en pràctica aquest imaginari romàntic». Fernán Caballero, i no Cecilia Bohl, és qui figura als llibres d’història. Però era Cecilia Bohl. Però era Fernán Caballero. 22 pseudònims Però els pseudònims no els han fet servir només les dones, i no han sigut utilitzats només per obligació. La doble identitat és un joc que dona molt de si. «Sí, és cert, ho confesso: he redactat l’últim número de la revista ‘Quimera’, el 322, corresponent al mes de setembre, des de la primera línia fins a l’última, a través de 22 pseudònims i diversos noms reals que s’han deixat usurpar per mi». Així comença l’entrada de dilluns 20 de setembre del 2010 del blog de Vicente Luis Mora, ‘Diario de lecturas’. És un cas que no es pot passar per alt en un article sobre el tema, en part per l’envergadura de l’empresa –22 pseudònims, 22 estils diferents– i en part pel que diu del pseudònim com a eina per al joc i la reflexió. «Ell mateix ho va explicar després: es tractava, entre altres coses, de qüestionar la noció d’autor», diu Snoey. El mateix Mora escrivia el següent a la mateixa entrada: «Crec que escriure es pot presentar també com una manera d’intervenir en allò real, de qüestionar el nostre món i també la nostra manera de pensar-nos escriptors o artistes». I després: «Per mi, el publicat és més que un exemplar o número de revista, per mi és un assaig orgànic o més aviat inorgànic sobre la falsificació literària, portat a terme des d’una falsedat editorial, de manera que es configura com una metafalsificació». No era agitat que hagués triat aquesta edició, un monogràfic sobre la falsificació literària, per fer-ho. Com un tatuatge Avui dia molts autors treballen amb pseudònim. John Banville, per exemple, utilitza al seu àlter ego Benjamin Black per firmar les seves obres policíaques. Elena Ferrante, la supervendes, és un pseudònim de no se sap qui, i no se sap si és home o dona. J. K. Rowling, l’autora de la saga de Harry Potter, ha publicat cinc novel·les sota el nom de Robert Galbraith, la primera el 2013, i una vegada, entrevistada sobre això, va declarar que ho feia per «desconnectar» de si mateixa i de tot el que tenia al darrere com a escriptora –i s’entén: ser l’autora de Harry Potter ha de ser gratificant, però també un llast–. Desposseït del que sol envoltar-lo, al final, el pseudònim no deixa de tenir el seu costat bergant, o el seu costat romàntic: l’únic gremi en què els àlies continuen sent tan necessaris i continuen tenint tanta vigència és el dels criminals. John Banville, també conegut com a Benjamin Black. Sona diferent. «Suggereixo als meus estudiants que escriguin amb pseudònim durant una setmana», va declarar una vegada l’escriptora nord-americana Joyce Carol Oates. «Això permet als homes escriure com dones i a les dones, com homes. Els proporciona una llibertat que no tenen habitualment». Ningú discutirà l’afirmació que un pseudònim significa llibertat. Ningú discutirà tampoc que és millor escollir-lo des de la llibertat. I ningú discutirà sobre la importància d’escollir-lo bé. Pel que sembla, hi ha una consciència generalitzada sobre això, i és fàcil trobar apartats dedicats al pseudònim als portals sobre escriptura, on es llegeixen coses com que «escollir un pseudònim ens dona l’oportunitat de rebatejar-nos», consells per trobar el millor pseudònim (mirar en l’arbre genealògic, mirar en la història familiar) i sentències que firmaria qualsevol que s’hagi casat amb un nom inventat. «Això del pseudònim pot ser com fer-se un tatuatge, així que pensa bé si et continuarà agradant d’aquí 10 o 20 anys».

Pseudònims literaris: la importància de no dir-se Ernest

La polèmica entorn del premi Planeta ha tornat a posar sobre la taula un tema en què es barregen el masclisme, la llibertat artística i el joc que sempre envolta la doble identitat

El més llegit