Les rates com a exemple | + Història

El relaxament de les restriccions vinculades a la pandèmia per la millora de la situació sanitària ha tingut conseqüències per l’espai públic, especialment a les àrees urbanes, on la quantitat de gent és més gran. Per sobre de qualsevol altre lloc, això s’ha pogut experimentar a Barcelona, on malgrat no haver de suportar l’allau de turistes que ocupava la ciutat prepandèmica s’han viscut situacions complexes. I tot i que els ‘botellons’ són la part més visible, només representen la punta de l’iceberg d’una realitat que genera malestar a part de la ciutadania. Només cal rellegir les cròniques publicades els darrers dies en aquest diari sobre l’estat en què es troben alguns dels barris. Les veïnes i veïns de Barcelona, mani qui mani, sempre han mantingut un esperit crític i reivindicatiu. Saben que perquè la classe política els escolti han de recórrer a accions que cridin l’atenció. L’opció més habitual són les manifestacions, però de vegades s’han triat alternatives més enginyoses. Un dels temes que més descontentament genera és la manca de neteja. I tot i que ara la situació és molt millorable, en èpoques pretèrites encara era pitjor i les rates campaven al seu aire per molts indrets mentre des del consistori feien com si sentissin ploure. Al barri de la Sagrera, els veïns fins i tot els van dedicar una plaça. La plaça de les rates era un solar abandonat, ple de runa i escombraries, que no es va arreglar fins el 1981 amb la creació de l’actual plaça de l’Assemblea de Catalunya (tot i que popularment, molta gent encara la coneix amb el sobrenom popular). A altres barris, no estaven per llicències poètiques i eren més partidaris de l’acció directa. Com que l’ajuntament no exterminava els rosegadors, se n’encarregaven els veïns. L’explosió demogràfica de Barcelona durant la dècada dels 60 va desembocar en un boom de la construcció. Sovint els edificis eren de mala qualitat i estaven situats en zones inadequades. Aquest va ser el cas de Ciutat Meridiana, on es van aixecar els blocs en uns terrenys tan dolents que fins i tot s’havien descartat per fer-hi un nou cementiri. Si nos fos prou que els pisos presentessin seriosos desperfectes i que no es va complir la promesa de dotar l’espai amb equipaments bàsics com escoles, ambulatori o un mercat; tampoc hi havia un sistema de neteja adequat i la brutícia proliferava per tot arreu. I ja se sap que allà on hi ha escombraries, hi ha rates. El 4 de juny de 1973 es va organitzar un concurs amb 500 pessetes de premi per a qui aconseguís caçar l’exemplar més gros. La presa guanyadora pesava mig quilo. L’any següent, l’Associació de Veïns del Poble-sec va copiar la idea per denunciar l’estat de deixadesa en què es trobava un solar situat al que ara és el parc de la Primavera. En teoria s’hi havia de fer una promoció d'habitatges, però va resultar ser una estafa que, a més de deixar els compradors amb una mà al davant i una altra al darrere, va suposar l’abandonament del terreny. Automàticament es va convertir en el paradís de les rates. Com que el consistori no escoltava les reclamacions de l’entitat veïnal, es va acabar amb els animals amb escopetes de balins. Llavors sí que el consistori va intervenir. Aquesta mena de situacions no van ser exclusives del franquisme. El 1984, quan ja era alcalde Pasqual Maragall, es van construir uns habitatges al polígon Pont del Dragó, coneguts popularment com els pisos de Renfe-Meridiana perquè s’havia edificat al costat d’uns antics túnels de servei de la companyia ferroviària. En comptes d’eliminar-los i sanejar-ho tot, simplement es van tapiar. De seguida hi va haver una plaga de rates i, com que la mainada jugava per allà, no gosaven utilitzar verins químics. Aleshores, uns quants veïns aficionats a la cacera van decidir eliminar-les a perdigonades. Tot i que pot semblar pintoresc, el cert és que aquest tipus de situacions eren conseqüència tant d’una pèssima planificació urbanística durant els anys del 'desarrollismo' i la Transició, com de la manca d’escrúpols de certs empresaris de la construcció. El present és fruit de les decisions del passat, igual que el futur estarà marcat per les d'ara. Associacions de veïns El moviment veïnal va ser un dels primers fronts de lluita antifranquista. Mentre partits i sindicats eren perseguits, les associacions de veïns van canalitzar el malestar existent llavors, quan calia lluitar pels serveis més bàsics. Al segle XXI també han estat les primeres a clamar contra la saturació turística o la degradació de determinats barris. Entendre-hi + amb la història

El més llegit