Dos mil anys buscant pis | + Història

Aconseguir llogar un pis a preu assequible és entre un miracle i una missió impossible per a moltes persones, sobretot per als més joves, que tenen uns salaris vergonyosos. Per intentar posar remei al tema, el Govern de Pedro Sánchez està treballant en una nova llei de l'habitatge i vol incorporar als pressupostos mesures per fer front a l’escalada constant del cost dels lloguers. L’accés a la vivenda per part de les classes populars sempre ha sigut un problema. Bé, «sempre» potser és exagerar, però dir que fa dos mil anys que dura, no. Sovint la Història només presta atenció als grans fets i grans personatges i això fa que quedin zones fosques, tal com demostren les recerques dedicades a la història de les dones, per exemple. I el mateix passa amb les classes desfavorides. Com que no apareixen directament en les fonts històriques, cal saber escrutar-les amb atenció. Així, fent un cop d’ull a l’organització urbanística de l’antiga Roma, es pot saber que en aquells temps ja hi havia problemes amb els pisos. Els qui ara anomenaríem membres de la classe treballadora vivien en barris perifèrics amuntegats en ‘insulae’. Aquest terme, que literalment significa illa, eren blocs de vivendes. Al segle III aC tenien tres plantes, però amb el pas dels segles arribarien a les vuit. Òbviament no gaudien de les comoditats modernes: no hi havia aigua corrent ni lavabo. Ni tan sols vidres a les finestres (era un material molt car) i a l’hivern les obertures es protegien amb taulons de fusta. I ja que, a més, les ‘insulae’ eren a prop unes de les altres, quan hi havia un incendi (cosa que passava sovint), les flames saltaven d’un bloc a un altre amb facilitat. Tot això se sap gràcies a les lleis i regulacions que es van començar a aplicar en temps de Juli Cèsar i que els emperadors posteriors van anar millorant: es va limitar l’altura dels edificis, es va obligar que hi hagués un mínim de separació entre ells, es va crear un rudimentari cos de bombers... Al segle IV dC, quan Roma arribava al seu ocàs, a la ciutat es podien trobar les cases dels rics, anomenades ‘domus’, i les ‘insulae’. De les primeres es calcula que n’hi havia unes 1.800 i de les segones, unes 46.600. El mercat immobiliari estava controlat per les grans fortunes, que miraven d’obtenir el màxim benefici apujant el lloguer quan creixia la demanda i estalviant en l’ús dels materials constructius. Alguns eren propietaris de les ‘insulae’ senceres i d’altres ho podien ser només dels locals de la planta baixa, on s’instal·laven botigues o tallers. Aquest era el cas del famós polític i filòsof Ciceró, que segons explicava en la seva correspondència, utilitzava les rendes per pagar els estudis del seu fill. Després de Roma va venir l’Edat Mitjana. La primera part va estar caracteritzada per una major presència des de nuclis rurals, però amb el pas dels segles i l’augment del comerç, les ciutats van anar guanyant força. I com més creixien, més ho feia el preu dels lloguers. L’historiador Le Roy Ladurie ja ho va demostrar fa cinquanta anys per al cas francès. Entre els segles XV i XVIII, l’ascens va ser constant, mentre que el poder adquisitiu dels inquilins quedava estancat. Només quan hi havia crisis o guerres es produïen reajustaments. Per descomptat, amb la revolució industrial, la situació va empitjorar. Barcelona pot servir d’exemple. Hi havia mà d’obra, però trobar un pis era impossible. N’hi havia pocs i eren caríssims. Els treballadors vinguts tant de l’interior de Catalunya com de diferents punts de la geografia espanyola tenien dues opcions: compartir pis entre diferents famílies (una cosa que ja passava a la Roma antiga) o tenir la seva pròpia barraca. D’aquesta part de la història recent no s’han de donar massa detalls perquè per a molts dels nostres lectors és part de la seva pròpia biografia o de la dels seus avantpassats més recents. A partir de la dècada dels setanta va semblar que la situació podia canviar, quan es va afavorir la compra de vivendes; però en canvi ara no només hi ha lloguers cars, sinó també hipoteques impossibles. L’invent de l’ascensor Igual com passa amb els blocs actuals, no totes les ‘insulae’ romanes tenien la mateixa categoria. A més, era habitual que la gent amb menys recursos econòmics residís a les plantes superiors dels edificis. Aquest sistema va perviure durant segles, fins que amb l’invent de l’ascensor es van reorganitzar les vivendes verticals i els rics van pujar a l’àtic. Entendre-hi + amb la història

El més llegit