Quan la malària matava europeus | + història

Capficats en acabar de posar el peu al coll a la covid-19, des del primer món potser no hem prestat prou atenció a una notícia mèdica de gran importància per al futur de la humanitat: l’OMS ha donat el vistiplau a l’inici d’una campanya de vacunació massiva contra la malària. Aquesta malaltia cada any mata 400.000 persones, 260.000 de les quals són criatures africanes de menys de 5 anys. Tot això sembla quedar molt lluny des de la nostra privilegiada Europa, però no fa tant la malària també assotava el Vell Continent. Durant segles va ser present en aquesta part del món. De fet, el seu nom vol dir “mal aire” en italià antic. El terme va néixer a l’edat mitjana, quan els metges, basant-se en els coneixements heretats de l’antiga Roma, creien que les malalties es transmetien a través de les emanacions fètides de les aigües impures. Segons ells aquestes males olors (mals aires) provocaven les malalties. Avui l’anomenada teoria miasmàtica és una hipòtesi totalment superada per la ciència.. Durant els segles IV i V a.C., la medicina hipocràtica grega va descriure que a prop d’on hi havia aigua estancada proliferaven casos amb quadres de febre fàcilment identificable amb la malària. A Roma també hi ha testimonis d’episodis similars durant els segles I i II d.C. De fet, segons un article publicat a la revista Medical History per l’equip de la Universitat de Manchester Institute of Science encapçalat pel doctor Robert Sallares, apunta la malària com un dels elements clau de la caiguda de l’Imperi Romà, per la gran mortalitat que va provocar.. Després, a l’època medieval, va anar avançant més enllà de la península itàlica i va arribar a les zones de les actuals França, Alemanya i Regne Unit. Això va ser possible tant per les condicions climatològiques favorables com pel creixement urbà de les ciutats. L’augment de la densitat de població afavoria l’aparició de malalties contagioses. La malària va ser una de tantes malalties que els europeus van escampar per Amèrica quan van començar a colonitzar aquell continent. Va ser allà on van trobar els primers remeis naturals per fer front a les febre: una arbre anomenat cincona, del qual se n’extreia la quinina. El remei de seguida es va importar a Europa i això potser va evitar un reial desastre a França. Quan al segle XVII a Lluís XIV se li va posar al cap convertir Versalles en el palau més gran que s’hagués vist mai, va mobilitzar 36.000 treballadors. Molts dels que van ser destinats a la construcció dels jardins van morir per culpa de la malària. Les fonts parlen de “milers” de víctimes, sense especificar-ne la quantitat. El propi hereu al tron, el Delfí, va contraure la malaltia però es va salvar gràcies a la quinina. Segons els científics especialitzats en paleomicrobiologia, la malaltia anava avançant quan algun tipus de mosquit podia transmetre-la. Això explica que sempre aparegués en zones humides. Per exemple, allà on es feien canals com a Saimaa (Finlàndia) o Panamà. O a les trinxeres. Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats es van passar mesos i mesos enterrats en vida en llargues línies de front excavades al mig d’Europa en unes condicions insalubres. Més mortíferes que les armes enemigues, ho van ser les malalties. Entre elles la malària. L’Imperi britànic, només l’any 1917, va perdre 70.000 soldats per culpa de les febres. Els EUA també van poder comprovar que una malaltia podia ser tan mortal com l’exèrcit més ben armat. Durant la Segona Guerra Mundial, mig milió d’efectius desplegats a la zona del Pacífic van ser infectats i es calcula que uns 60.000 van morir de malària. A partir de la segona meitat del segle XX, es va anar controlant la seva expansió tot i que a costa de gravíssimes conseqüències pel medi ambient i la salut humana, sobretot quan es va fer servir l’insecticida DDT per eliminar els mosquits. Des de llavors va anar quedant localitzada a països de l’anomenat Tercer Món i això va fer que la recerca per trobar-hi remei s’alentís molt. Entre les malalties també hi ha diferències entre rics i pobres. La troballa del vector Saber que el mosquit era el transmissor de la malària va costar molts segles. El primer que ho va poder demostrar científicament i de manera definitiva va ser el metge britànic Ronald Ross, que estava destinat a la Índia. Va fer el descobriment el 20 d’agost de 1897. I per aquesta raó, anualment es commemora en aquella data el Dia Mundial del Mosquit. Entendre-hi + amb la història

El més llegit