El xup-xup de la crisi dels xips

El canvi d’hàbits durant la pandèmia, amb una demanda més elevada d’aparells electrònics al passar més temps a casa, ha causat escassetat mundial de xips o semiconductors, i moltes companyies s’han vist obligades a escometre aturades de producció, sobretot els fabricants de vehicles. Però no només la pandèmia està darrere d’aquesta crisi global: la deslocalització productiva i el proteccionisme de la Xina també influeixen. I per acabar-ho d’adobar, si la producció de xips està en poques mans, la de xips d’última generació està en poquíssimes. ¿I quan tindran els meus microxips? Cristian Castillo. Professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC Per si la pandèmia no ens hagués sacsejat prou, ens trobem des de fa mesos immersos en una de les més grans crisis de desproveïment global de matèries primeres que mai hem viscut. La situació afecta sectors dispars, com el de la fusta, el plàstic, el metall i semiconductors, però tots tenen similituds sobre les principals causes que la provoquen: pandèmia, deslocalització productiva i estratègia proteccionista xinesa. L’escassetat de matèria primera està incrementant els terminis d’entrega i triplicant el seu preu de compra. Segons el Banc Mundial, si comparem el segon trimestre del 2021 amb el del 2020, matèries primeres com l’alumini, el coure i el cautxú RSS3 han vist incrementat el seu preu en un 60,21%, 81,39% i 61,03%, respectivament. Unes pujades inassumibles que els fabricants acaben repercutint en el consumidor final. Un dels sectors afectats per aquesta crisi que més minuts i pàgines ha acaparat en els mitjans és el de l’automòbil, especialment per les dramàtiques conseqüències que està deixant en les seves línies de fabricació l’escassetat de semiconductors (o microxips). Una ruptura d’estoc que provoca que empreses com Seat hagin d’aplicar un nou erto, que pot arribar a afectar fins a 1.300 empleats diaris i que planteja una curiosa realitat: un component que es mesura en nanòmetres condiciona la fabricació de tot un vehicle. El seu ús està completament generalitzat i forma part de les nostres vides, tot i que en molts casos no siguem conscients: ‘airbags’, sensors, control de creuer, nevera, rentaplats, televisors i ‘smartphones’, per la qual cosa en un món digitalitzat (i cada vegada més), els semiconductors són un bé molt preuat. Però, ¿què és el que ens ha portat a aquesta escassetat de microxips? Una de les mesures implementades per pal·liar els contagis per Covid-19 van ser els confinaments, que en el sector de l’automòbil van provocar una caiguda de vendes. En els primers mesos de la pandèmia, les vendes de turismes a la UE van caure un 55,1%, sent els territoris més afectats l’italià (-72,2%) i l’espanyol (-69,3%). Situació que va obligar les empreses automobilístiques a paralitzar les seves línies de producció i les comandes a proveïdors, en els quals s’incloïen els semiconductors. Una immobilització d’estoc que va obligar els fabricants a haver de reorganitzar la seva distribució a sectors en auge pels confinaments: el de l’electrònica de consum. I és que, arran de l’increment del teletreball i de l’educació ‘online’, les vendes de tauletes o ordinadors es van disparar i, amb això, la necessitat de microxips per a la seva fabricació. Així, quan les mesures de confinament van començar a relaxar-se i el sector de l’automoció va anar incrementant la seva activitat, es va trobar sense estoc i amb les dues principals empreses que fabriquen els microxips saturades, intentant complir una demanda mundial que pretenia recuperar els mesos d’inactivitat. Perquè en el dia d’avui són només dues empreses, TSMC (Taiwan) i Samsung (Corea del Sud), les que poden fabricar els microxips d’última generació. Un oligopoli productiu que posa en perill la resta de països, que s’han de mantenir en un segon pla veient-les venir. Europa és un clar exemple de les conseqüències que ha tingut la deslocalització del sector. En els últims 30 anys ha passat de fabricar el 44% dels microxips consumits al món a tan sols el 9%. Una pèrdua de rellevància que provoca la nostra més absoluta dependència i que, tot i que s’estan fent noves inversions per fomentar la fabricació en territori europeu, no en començaran a veure els fruits fins, com a mínim, d'aquí cinc anys. Per si tot això no fos suficient, l’estratègia proteccionista de la potència comercial més gran del món agreuja la situació. La Xina no és productora principal de semiconductors, però sí que ho és d’electrònica de consum, cosa que l’obliga a importar quantitats desorbitades d’aquests components. Una provisió d’estoc incrementada per evitar situacions de ruptura com les viscudes a Europa. Només el juny del 2021 ha importat un total de 38.000 milions de dòlars en semiconductors (un 29% més que el mateix mes de l’any passat), així que part de l’estoc s’està quedant al seu territori. Així que és difícil en el dia d’avui determinar quan disposarem de microxips, més encara tenint en compte tots els factors que condicionen el sector. Això sí, quan sentim parlar de falta d’estoc, haurem de ser precisos, ja que no és que no hi hagi estoc, si no que el que hi ha està en possessió d’un gegant com la Xina. L’alt preu de quedar-se enrere Esteve Almirall. Professor d’Innovació, Operacions i Data Science d’ Esade (URL) Aquest any hem observat amb certa estupefacció com empreses com Seat tancaven temporalment la seva producció per la falta de xips. Les conseqüències han sigut bastant dramàtiques, no només en termes de pèrdua de la producció, sinó també a causa de l’efecte cascada, que habitualment se’ns escapa, que provoca el tancament temporal de moltes altres indústries i serveis relacionats. ¿Per què ha passat i quant de temps durarà? ¿Quines són les implicacions per al nostre futur? Aquesta crisi, com moltes d’altres, és d’oferta. Aquestes crisis sempre ens sorprenen perquè ens hem acostumat a viure en un món d’oferta pràcticament il·limitada, capaç de respondre amb una gran rapidesa als canvis en la demanda per petits que siguin. No obstant, estem immersos en una multitud de crisis: electricitat, vivenda de lloguer, i ara de xips. Les fàbriques de xips són probablement les indústries més sofisticades del planeta. Construir una fàbrica de xips costa entre 10.000 i 20.000 milions de dòlars, com entre tres i set vegades el pressupost de la ciutat de Barcelona i es triga entre tres i cinc anys a construir-la, no només perquè el nivell de puresa i precisió és extrem, sinó també perquè aplegar un equip tècnic amb tal nivell d’especialització és molt complicat. ¿En concret, què ha passat amb els fabricants d’automòbils? Doncs bé, un conjunt de factors. En primer lloc, van aturar les seves ordres de compra a causa de la pandèmia i aquesta capacitat es va reorientar a altres clients. En segon lloc, la producció de xips fa temps que està tensionada a causa de l’increment de productes electrònics, i la pandèmia ha suposat el cop de gràcia a aquest procés amb un substancial augment en la demanda de portàtils, consoles, assistents de veu i càmeres web. En tercer lloc, circumstàncies fortuïtes, però no menys importants, com l’escassetat de resines (un component en la fabricació) i els desastres naturals a Malàisia, on es fa una part significativa del testatge. ¿Per què no ha augmentat la producció? A causa de les enormes inversions necessàries, els fabricants són reticents a augmentar la capacitat i esperen que se saturi i pugin els preus. Des de fa dècades el mercat s’ha dividit entre disseny i producció. I aquesta producció s’ha concentrat en unes quantes empreses. De fet, Taiwan aplega avui dia més del 64% de la producció per encàrrec ,i una sola empresa (TSMC), més del 54% de la producció per encàrrec mundial. Allà es fabriquen els nous xips dels Macs (els M1), els d’Intel i un llarg etcètera. Corea té un 18% d’aquest mercat; la Xina, un 6% i la producció europea és insignificant, malgrat que alguns dels equips més sofisticats que intervenen en la fabricació (litografia ultraviolada) són europeus (ASML a Holanda). No obstant, no és només un problema de capacitat. No tots els xips són iguals. Un cotxe utilitza un centenar de xips, però són d’entre 32 i 65 nanòmetres, punters el 2010 i 2006, respectivament. En la mesura que els nostres aparells són més sofisticats necessiten xips amb tecnologies més actuals, com els xips de cinc i tres nanòmetres. Actualment només TSMC produeix xips amb aquest nivell tecnològic i accepta comandes per als de tres nanòmetres. Pensem que un Mac M1 utilitza aquests xips, és a dir, no són tan rars. Òbviament, això fa que els fabricants siguin encara més reticents a fabricar plantes amb tecnologies obsoletes i es decantin per les més punteres, però també més costoses i amb temps de posada en marxa més llargs. Aquesta és l’altra cara de la moneda. Si la producció de xips està en poques mans, la de xips d’última generació està en poquíssimes. ¿I les GPTs? Les GPTs són les tecnologies de propòsit general, com l’electricitat, internet, la informàtica i la intel·ligència artificial. Doncs bé, el disseny i la fabricació de xips n’és una. Aquestes tecnologies són molt importants per al progrés perquè no només recombinen amb tots els nostres productes i serveis i ens permeten competir millor, sinó que també són imprescindibles perquè tots evolucionin i es transformin. Potser pensem que els fabricants d’automòbils no competeixen en aquest camp. Doncs bé, Tesla dissenya els seus propis xips (fabricats per TSMC, per cert) i no podria produir cotxes autoconduïts a aquest preu sense fabricar-los. També empreses de ‘cloud’ com AWS dissenyen els seus propis xips o fabricants d’ordinadors com Apple. Avui dia es competeix en ‘hardware’ amb xips. ¡Quedar-se enrere, no ser capaç de competir, té un preu elevat!

El més llegit