Catalans a Sardenya | + Història

La detenció de qui va ser president de Catalunya i actual diputat del Parlament Europeu, Carles Puigdemont, ha generat una nova polèmica jurídica internacional. Deixarem per als especialistes en dret les qüestions processals i als politòlegs la influència que pugui tenir aquest episodi en la relació entre els executius català i espanyol, però els fets ens obren la porta a navegar pel Mediterrani de l’edat mitjana. Puigdemont havia viatjat a Sardenya per assistir a la trobada organitzada per l’Associació per a la Difusió del Folklore a l’Alguer, una ciutat on des de fa 650 anys es parla català. A mitjans del segle XIV, una de les principals fonts de riquesa era el comerç i les ciutats portuàries eren les més poderoses del moment: Venècia, Gènova, Barcelona... Totes s’esforçaven per anar un pas per davant de les altres. Salvant les distàncies, recorda el que ara fan les grans potències mundials quan maniobren per ser hegemòniques. Una altra cosa a tenir en compte és que Itàlia, tal com la coneixem ara, no existia –el país no es va unificar fins al segle XIX– i el territori estava repartit en repúbliques- ciutats que sovint xocaven i acabaven guerrejant entre elles. Al voltant de 1350, per exemple, Venècia es va enfrontar a Gènova per dominar el Mediterrani Oriental. Aprofitant que la Corona d’Aragó havia tingut xocs amb els genovesos que volien prendre-li Sardenya, la ciutat dels canals va proposar una aliança que Pere el Cerimoniós va acceptar, fart que Gènova es dediqués a instigar revoltes a l’illa sarda contra la corona. L’estiu de 1353, una flota de 50 galeres va salpar de Barcelona, València i Mallorca per posar punt final a les insurreccions. Ho van aconseguir amb aparent facilitat ja que Gènova no tenia prou efectius a la zona. No obstant, la revolta va renéixer, sobretot a Alguer, una localitat de la costa occidental sarda amb un port natural molt ben fortificat. Pere el Ceremoniós va decidir donar un cop de puny sobre la taula i sotmetre una vegada per sempre els sards. Per a això va comptar amb la complicitat de la noblesa i els mercaders barcelonins i mallorquins, que estaven molt interessats a assegurar el control de l’illa perquè era un punt geoestratègic per al comerç internacional. Això va possibilitar finançar una nova flota formada per 100 naus que van salpar de Roses el 15 de juny de 1354. El monarca creia que allò seria un passeig militar, però es va equivocar. Els algueresos van plantar cara i van resistir durant sis mesos en el que es coneix com el Setge de l’Alguer. La ciutat va capitular el 22 de desembre. El rei Pere no estava disposat a permetre més revoltes futures i va manar expulsar tots els habitants de la ciutat. Els va substituir per catalans en una operació de repoblació similar a les que ja s’havien fet en altres punts dels regnes de València i Mallorca. Per aconseguir animar els voluntaris, se’ls oferien contrapartides, com cases, camps de cultiu, vinyes... i, a canvi, els colons havien de comprometre’s a residir allà entre cinc i deu anys. En el cas de l’Alguer, van respondre a la crida un centenar de famílies procedents de les àrees del Penedès i del Camp de Tarragona, que van sortir des de Barcelona en dues expedicions successives. En canvi, l’operatiu no va funcionar tan bé per a altres localitats sardes perquè no tenien tanta activitat econòmica. Els efectes d’aquesta diferència es van poder comprovar anys després, quan van esclatar noves revoltes en diferents punts de l’illa mentre l’Alguer es mantenia fidel a la Corona d’Aragó. A més, els descendents d’aquells repobladors van mantenir viva la llengua catalana. Actualment aquesta vinculació amb Catalunya continua vigent i és un dels trets distintius d’aquesta localitat, que actualment ronda els 40.000 habitants. N’hi ha prou amb un simple passeig per allà per resseguir l’empremta que ha deixat la presència catalana en l’arquitectura, l’heràldica dels llinatges més importants o el nom dels carrers. Qui els havia de dir als algueresos que el 2021 tornarien a trobar-se al centre de la política catalana. Sentiment identitari Sardenya va quedar lligada als hereus de la Corona d’Aragó fins al final de la Guerra de Successió, quan, en virtut del Tractat d’Utrecht de 1718, va passar en mans de la casa de Savoia i després va ser integrada a la Itàlia unificada. No obstant, els sards han conservat un sentiment identitari molt fort i hi ha un creixent moviment polític separatista. Entendre-hi + amb la història

El més llegit