+ Història I La primera pacient del doctor Alzheimer

El 1901 Auguste Deter tenia 51 anys. Des de feia una dècada, el cervell havia començat a funcionar-li d’una manera estranya. Cada vegada tenia més dificultat per seguir una conversa, havia anat perdent la memòria, es comportava de manera imprevisible i tenia al·lucinacions auditives, perquè li semblava que li deien coses a l’orella... La seva situació anava de mal en pitjor i va arribar a un punt en què el seu marit, un humil ferroviari anomenat Karl, ja no es podia fer càrrec d’ella. La va fer ingressar en un asil per a malalts mentals de Frankfurt. Es conserva la fitxa de la primera visita que li van fer al centre, on li van realitzar algunes preguntes per saber com estava: «¿Com es diu? Auguste. ¿De cognom? Auguste. ¿Com es diu el seu marit? Auguste. ¿És el nom del seu marit? Sí, sí, Auguste. ¿El seu marit? Ah, el meu marit... ¿Està casada? Amb l’Auguste». L’entrevistador era el doctor Alois Alzheimer, que era davant un cas que marcaria un abans i un després en la història de la salut mental i que el faria passar a la història. Alzheimer havia nascut el 1864 a Markbreit am Mein i va estudiar Medicina a Berlín, Tübinguen i Würzburg, on es va graduar el 1887, el mateix any en què obtenia el doctorat. Llavors va començar a treballar a l’asil de Frankfurt on acabaria ingressant Deter. Un dels seus companys de feina era el neuròleg Franz Nissl. Junts van formar un fructífer tàndem i van publicar sis volums sobre anatomia normal i patològica de l’escorça cerebral. El 1902 van entrar en contacte amb el doctor Emil Kraepelin, el psiquiatre més important de l’època, que era un ferm partidari de les investigacions interdisciplinàries. Estava convençut que la investigació neuropatològica era fonamental per millorar la psiquiatria. Un any més tard, el doctor Alzheimer es va incorporar al seu equip de la Reial Clínica Psiquiàtrica de Munic, però això no li va fer oblidar el cas de Deter i va mantenir el contacte amb els seus antics col·legues de Frankfurt perquè l’anessin informant de com evolucionava aquella pacient. Auguste Deter va morir el 8 d’abril de 1906. Abans de donar-li sepultura, Alzheimer va voler examinar aquella pobra dona. Això li va permetre descriure els danys que aquella estranya malaltia havia causat a l’escorça cerebral de la pacient. Alzheimer tenia fama d’investigador meticulós a l’hora de descriure les observacions fetes amb el microscopi i, aquell mateix 1906, els assistents del Congrés de Psiquiatria de Tübinguen ho van poder comprovar quan hi va intervenir per exposar el cas de Deter. El problema era que, en aquells moments, la psiquiatria alemanya estava dividida en dues grans tendències. Una, liderada per Kraepelin, es basava en la medicina, mentre que l’altra, encapçalada per Sigmund Freud, buscava explicacions en la psicoanàlisi. Sembla que, a Tübinguen, la majoria del públic es decantava per les teories freudianes i ningú va mostrar massa interès en la xerrada d’Alzheimer. Ell, no obstant, continuava convençut que la malaltia de Deter tenia l’origen en una atròfia cerebral. El seu deixeble, l’italià Gaetano Perusini, també. I per demostrar que el seu mentor tenia raó va començar a buscar altres pacients que presentessin un quadro similar per estudiar-los. En poc temps va identificar tres individus, de 47, 63 i 67 anys, que tenien característiques concordants amb les de la pacient de Frankfurt. Segurament, si no hagués sigut per Perusini, a la comunitat científica li hauria costat molt més acceptar l’existència d’aquella malaltia, que inicialment no tenia nom. Va ser el doctor Emil Kraepelin que la va batejar com la malaltia d’Alzheimer el 1910, quan la va incorporar al seu manual de psiquiatria i la va definir com una «forma especialment greu de demència senil». La reputació d’aquell metge va convertir el seu llibre en un referent per als professionals de la salut mental de l’època, i això va fer que a partir d’aquell moment el nom d’Alzheimer quedés lligat per sempre al nom d’una malaltia devastadora, no només per a qui la té sinó també per als familiars que assisteixen, impotents, a l’erosió irreversible dels seus éssers estimats. Història extraviada La història clínica d’Auguste Deter va estar extraviada durant gairebé 90 anys. Es va perdre el 1909 i no es va aconseguir localitzar als arxius de la Universitat de Frankfurt fins al 1995. Dos anys més tard, els metges Konrad Maurer, Stephan Volk i Hector Gerbaldo van publicar un article a ‘The Lancet’ analitzant el treball d’Alzheimer amb el seu pacient. Entendre-hi + amb la història

El més llegit