Julienne Lusenge: «El cos de les dones s’ha convertit en el camp de batalla»

-Li diuen «mama Julienne». -A l’Àfrica s’anomena així les dones per respecte, però també depèn de la teva manera de viure, de parlar i d’ocupar-te de la gent. A mi m’anomenen mama aquí, a Europa, Amèrica i el Canadà. -¡És una mama internacional! -Els meus fills diuen que soc la mare de tothom perquè sempre escolto, tinc empatia i m’adapto a tot. Si vaig a un poblat, visc, menjo i dormo al terra com ells, i si soc en un gran hotel europeu també m’hi adapto. -¿Quina relació hi ha entre la figura de la mare i la lluita per la pau i la justícia? -La mare dona la vida i ho fa tot per protegir-la. Al Congo fa 20 anys que parim els nostres fills amb les bales xiulant sobre els nostres caps, per això per a nosaltres cada instant de vida té moltíssim valor. «La pau es nodreix de la justícia i la justícia consolida la pau» -I sense pau, la vida està en risc. -Per això anem de poble en poble, de regió en regió i de país en país parlant de pau. La pau es nodreix de la justícia i la justícia consolida la pau. Els criminals han de respondre dels seus actes i cal reparar el mal a les víctimes. -Va néixer el 1958, dos anys abans de la independència de la República Democràtica del Congo. -Amb la independència la meva família ho va perdre tot. Al meu pare el van acusar de connivència amb els blancs i va haver de fugir a peu 350 quilòmetres. Anyos després va venir la rebel·lió Simba i la meva família es va amagar durant anys a la selva. Tot i així, el meu pare ens va animar a no tenir por d’expressar les nostres opinions i a parlar amb tothom. -Va començar treballant com a periodista en una ràdio comunitària. -Fèiem un programa sociocultural en què es parlava d’educació, salut, nutrició, justícia i desenvolupament. Anàvem als pobles a entrevistar la gent sobre els seus problemes i emetíem en les vuit llengües de la regió. «En la nostra cultura hi ha tribus on la violència contra les dones està prohibida» -¿En quantes llengües parlava? -Jo presentava en lingala, suahili i francès. Era una ràdio molt important per al desenvolupament de la nostra regió, però a la guerra de 1996 Mobutu va fer fora del país els belgues, que finançaven l’emissora. Les dones volien seguir, però ja no teníem vehicles per anar als pobles i l’exèrcit ugandès ens va robar tot el material. -El 2001 va cofundar l’oenagé Sofepadi per als drets de les dones i per denunciar la violació com a arma de guerra. -Això mai s’havia vist abans del genocidi de Rwanda. En la nostra cultura hi ha tribus on la violència contra les dones està prohibida. Jo soc de la comunitat Beni i si un home viola una dona el fan fora del poble i es converteix en un ‘mukumbira’, un pària. -Però no sempre és així. -Hi ha algunes tribus que practiquen ritus que permeten la violació, com quan entronitzen el cap i escullen una nena verge perquè passi la nit amb ell, una nena que després és expulsada del poblat. Però la violació com a arma de guerra va arribar amb els hutus de Rwanda després del genocidi. Entraven als poblats i, no contents amb matar, violaven en massa per humiliar, neutralitzar i imposar el seu poder. «No són enfrontaments armats clàssics; es combat a través del cos de les dones» -¿Com l’ha afectat el que ha vist i escoltat al llarg dels anys? -Aquests testimonis m’han traumatitzat a mi també. Tots els grups armats, fins i tot alguns elements del nostre exèrcit nacional, han comès violacions. Ja no es tracta d’enfrontaments armats clàssics, sinó que es combat a través del cos de les dones. Un grup assenta el seu poder violant les dones d’un altre grup. El cos de les dones s’ha convertit en el camp de batalla. ¿Alguna vegada va pensar a deixar-ho? -Hi ha moments en què et quedes sense forces per continuar lluitant, sobretot quan la justícia no respon. N’hi posaré un exemple: una nena de 13 anys va ser violada pel seu professor justament un 8-M, el Dia de la Dona. Es va quedar embarassada i va tenir una infecció a la matriu que li impedirà tenir fills. -¿Què va passar amb el violador? -Els militars el van protegir i va fugir. -¡¿Com he de deixar la meva feina?! No vull que les meves netes visquin el mateix que nosaltres. Les dones sempre han lluitat dur pels seus drets i al Congo ara hi ha molta gent sensibilitzada. El mateix president està compromès amb la lluita per erradicar la violència contra les dones. «Sempre dic a l’ONU que no necessitem més papers, necessitem accions» -Les seves denúncies han portat a la presó molts criminals sexuals. ¿Ha temut per la seva vida? -Tinc moltes amenaces i m’han perseguit, a mi i a la meva família. Després de reunir tots els expedients per presentar-los a la comunitat internacional, a una companya la van esquarterar amb un matxet i a una altra li van clavar una pallissa davant dels seus fills. No és fàcil treballar per la pau i la justícia. Et converteixes en l’enemic de molta gent. Vostè gaudeix de protecció internacional. Sí, però no poden estar vigilant-me les 24 hores. Tinc les meves rutines de seguretat i no passo per barris on el risc és més alt. ¿Què ha canviat des que l’ONU va aprovar la primera resolució sobre dones, pau i seguretat, l’any 2000? -Des d’aleshores s’han ratificat 18 o 20 resolucions més. Però no necessitem més papers, necessitem accions. Vam rebre aquella resolució de fa 21 anys amb molta esperança perquè deia que les dones havíem de participar en les negociacions de pau, en la gestió pública i en la presa de decisions, però no s’ha fomentat la participació de les dones al Congo. Et demanen l’opinió, però després la guarden en un calaix. I així no es canvien les coses. «És un premi per a totes les dones del Congo que arrisquen la seva vida per la pau i la justícia» -¿Ha influït l’última onada feminista en les dones del Congo? Aquí el concepte feminista no és gaire conegut. Hi ha feministes, jo mateixa ho soc, però la informació no arriba bé. La nostra tasca és formar les joves en els veritables valors del feminisme, que són la solidaritat entre les dones, el recolzament mutu, no jutjar-nos i ser autònomes per pensar i defensar els valors en què creiem. -Acumula molts premis per la seva tasca. -L’important no és la quantitat de premis, sinó el valor que se’ls dona, com demostra el fet que sigui la presidenta del Parlament qui m’entregui el premi ICIP Constructors de la Pau a Barcelona. No és un premi per a mi, sinó per a totes les dones del Congo que cada dia arrisquen la seva vida per la pau, la justícia, el final de la violència contra les dones i la protecció de la vida que nosaltres donem.

El més llegit