+Història I El sou de les dones

El febrer de 1966 les treballadores de la Fàbrica Nacional Herstal, de Bèlgica, van dir prou i es van declarar en vaga. No estaven disposades a continuar cobrant un 26% menys que els homes per fer la mateixa feina. Les 3500 obreres van abandonar el seu lloc de treball d’aquesta empresa, que era una de les més importants del país, i es van conjurar per no tornar-hi fins que no fossin escoltades les seves reivindicacions, resumides en un eslògan: «À travail égal, salaire égal». La protesta es va prolongar fins al maig i van comptar amb la solidaritat dels homes, que no van acceptar ocupar els llocs de treball de les vaguistes. Dos anys després arribava el Maig del 68 i els moviments feminista i sindicalista europeus van enarborar la bandera de la igualtat salarial. El continent vivia en plena efervescència revolucionària i semblava que es podrien canviar les coses. La realitat, no obstant, és tossuda. El problema no es limitava només al mercat laboral, perquè el perfil de les persones treballadores estava (i encara està) condicionat pel sistema educatiu i l’organització social. Les dones no tenien accés a l’educació superior de la mateixa manera que els homes i, a més, la societat esperava d’elles que ocupessin altres rols. Tothom donava per fet que les feines de casa i la criança eren cosa seva. I si això passava en països democràtics no és necessari entrar en detalls del que passava a Espanya perquè, com bé saben els nostres lectors, un dels pilars fonamentals de la dictadura franquista era l’estructura social tradicional. Durant la Transició això va començar a canviar i els moviments feministes van aparèixer pertot arreu. En el cas de Barcelona, per exemple, fins i tot les associacions veïnals tenien una vocalia de la dona i s’implicaven en qüestions que ja hem tractat en aquest mateix espai, com la llei de l’avortament. Ara bé, segons la historiadora Mary Nash, durant la dècada dels 80, tant aquí com a la resta d’Europa, el feminisme va perdre força perquè es va institucionalitzar. Per exemple, a França, el 1981, el president François Mitterrand va crear un ministeri per als drets de les dones, i a Espanya, el 1983, amb Felipe González a la Moncloa, es va fundar l’Institut de la Dona. Paral·lelament, es van anar desplegant una sèrie d’iniciatives legislatives que buscaven assegurar la igualtat d’oportunitats. Va fer la sensació que, amb el lideratge de l’administració pública, tot s’arreglaria. A més, la precarietat laboral també va frenar les reivindicacions. Les dones sempre han format part dels sectors més vulnerables de l’ocupació i moltes treballen en sectors vinculats a l’economia submergida, on són fàcilment substituïbles per d’altres si no accepten les condicions del mercat. En definitiva, una cosa és la teoria que apareix a les lleis i els discursos polítics i una altra la realitat, segurament perquè elles no han tingut accés als llocs de presa de decisions. Només s’ha de comptar quantes dones presidentes de Govern o líders sindicals hi ha hagut. Zero. Mentrestant, les diferències salarials han continuat existint. El febrer passat, just al complir-se el 55è aniversari de la vaga de les obreres belgues, el Govern espanyol presentava un informe on ho admetia. Estan especialment discriminades les de més de 50 anys vinculades a les activitats sanitàries i els serveis socials; però també les que es dediquen a activitats professionals, científiques i tècniques. Les primeres cobren un 22,3% menys i les segones, un 18,7%. I això que l’article 14 de la Constitució diu literalment que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Malgrat que la classe política s’omple la boca parlant de la Constitució, la bretxa salarial continua existint. Les noves generacions de dones que s’incorporen al mercat laboral ho saben millor que ningú. Els tocarà estar alerta perquè no hi hagi una reinstitucionalització del nou feminisme i els passi el mateix que a les seves predecessores. Referent històric La llarga vaga de les obreres de l’FN Herstal de 1966 va acabar amb un gust agredolç perquè, tot i que les autoritats van millorar les condicions salarials de les treballadores, no els va equiparar el sou amb el dels homes. Ara bé, la seva lluita es va convertir en un referent per al feminisme europeu i va influir en les reivindicacions posteriors. Entendre-hi + amb la història

El més llegit