Maleït despertador

Aquest dilluns, després de gairebé tres mesos, torna la rutina escolar (¡per fi!, diran alguns) i amb ella les presses matutines per arribar a classe amb puntualitat. Sempre hi ha qui ho porta millor que els altres. Algunes famílies semblen comandos d’operacions especials, amb tots els membres perfectament sincronitzats. Però no ens enganyem, la majoria de les llars, quan més s’acosta el moment d’anar a l’escola, es converteixen en rèpliques del camarot dels germans Marx. Sigui quin sigui el vostre cas, és possible que el tret de sortida el marqui el despertador. O, per ser precisos, l’aplicació que el telèfon mòbil té per programar les alarmes. Algun d’aquests aparells tenen la deferència de portar incorporat un efecte d’ocellets que piulen, primer tímidament i després amb més energia, i així intentar que el moment d’abandonar el llit sigui menys traumàtic. Abans d’aquest invent, l’habitual era tenir un rellotge sobre la tauleta de nit que, amb un efecte sonor poc delicat (per qualificar-lo d’alguna manera), t’arrencava dels braços de Morfeu. Tot i que en l’època en què la gent creia en el déu grec dels somnis no existien els despertadors... És cert que totes les civilitzacions s’han preocupat per mesurar el temps, i precisament en excavacions gregues s’han trobat uns mecanismes que funcionaven amb aigua, anomenats clepsidres, per saber quina hora era. Els romans també tenien artefactes per a aquesta finalitat. I en altres parts del món no eren menys. Àrabs, xinesos... i tants altres també van desenvolupar tecnologies amb el mateix objectiu. La diferència amb la nostra època és que llavors no eren d’ús massiu. La humanitat es movia seguint el ritme solar, cosa que canviaria definitivament amb el descobriment de l’electricitat i la llum artificial. La nit ja no va ser un impediment. A més, els nous sistemes d’organització productiva i social també requerien que tot seguís un horari estricte. Les masies tenien rellotges de sol a la façana, però les fàbriques es regien amb rellotges per fitxar. La història del despertador dona pistes d’aquesta transformació que va viure Occident. Es pot dir que les primeres provatures de sistemes mecanitzats per marcar l’hora es van posar en marxa durant l’edat mitjana a les ciutats de la península itàlica, que gràcies al comerç internacional eren de les més importants d’Europa. Però una cosa és saber l’hora i l’altra planificar el moment d’aixecar-se. No va ser fins a finals del segle XVIII que es van desenvolupar els primers prototips de despertadors domèstics. Per exemple, el 1787, un inventor resident a Nou Hampshire (EUA) anomenat Levi Hutchins va crear un aparell que feia sonar una campana a les quatre de la matinada, perquè era l’hora que s’aixecava cada dia. No obstant, sembla que no va ser fins al 1847 que es va patentar, a França, el primer despertador. A partir d’aquell moment la cosa ja no va tenir aturador. Amb l’expansió de la revolució industrial, l’aparició de les fàbriques i el creixement urbà, regular el temps es va convertir en una necessitat ineludible. Les sirenes de les fàbriques van assumir la funció dels vells campanars de poble. Els despertadors van passar a ser un element habitual a totes les cases i se’n van anar creant nous models. Durant la dècada de 1930, per exemple, al Regne Unit ja se’n fabricava un que reproduïa el so del mític Big Ben de Londres; i 10 anys més tard es va començar a desenvolupar el radiodespertador. Es pot dir que durant la Segona Guerra Mundial, les empreses dedicades a la producció de despertadors es van reconvertir en fàbriques per a la indústria militar. Va durar poc. El 1944 van reprendre l’activitat habitual, ja que els treballadors arribaven tard a les empreses. ¡Necessitaven despertadors! És clar que, el 1956, General Electric va posar al mercat un aparell amb un mecanisme que semblava ideat pel mateix diable: l’‘snooze’, és a dir, aquell botonet que es prem per aturar l’alarma durant uns minuts abans que torni a sonar i així mandrejar una estoneta més. El problema és que el temps no es para i després tot són presses per no arribar tard. Guerra de Successió El 1713, en plena Guerra de Successió, per Barcelona va circular un famós opuscle anomenat ‘Despertador de Catalunya’, que reclamava que els catalans obrissin els ulls i continuessin lluitant contra Felip V de Borbó abans que els vencés i els deixés «totalment cecs en les fosques tenebres de qui desitja veure-us gemegar en la dura i vergonyosa esclavitud». Entendre-hi + amb la història Al club Entendre-hi + amb la Història d’EL PERIÓDICO volem reunir aquelles persones que, com a tu, els fascinen els fets i els personatges que han marcat l’esdevenir de la humanitat. EL PERIÓDICO t’ofereix aquest fòrum perquè enviïs comentaris, facis consultes i proposis temes que voldries que tractéssim en aquest espai. Uniu-vos a la comunitat d’apassionats de la història d’EL PERIÓDICO. Entre tots crearem un espai en el qual disfrutar d’aquesta emocionant afició.

El més llegit