Carme Junyent: «La lluita no és el ‘totis’, sinó que tothom pugui viure com vulgui»

-¿Per què cada vegada que diu alguna cosa es munta una polèmica? -(Riu) ¿Vol dir que això és així? -¿Creu que no? -Ara em fa rumiar... Jo crec que els dos motius de polèmica en el meu cas són la situació de la llengua catalana i la qüestió del gènere. I cap és el meu tema. -Vostè és experta en llengües amenaçades. -Jo no soc de filologia, soc de lingüística general i la meva especialitat són les llengües africanes. «Jo no em dedico a les normes, sinó a entendre com funciona el llenguatge» -Molta gent no distingeix entre filologia i lingüística. -Ho sé. Tot el dia em pregunten si això és correcte o incorrecte, però jo no em dedico a les normes. El lingüista observa què fa la gent per entendre com funciona el llenguatge. -¿Llavors per què li pregunten per altres coses? Li explicaré com va anar. El 1998 em van encarregar un article amb el títol ‘El català: una llengua en procés d’extinció?’. -Aquí va començar tot. -Jo mai havia parlat del català. El país està ple de sociolingüistes fantàstics que em donen mil voltes. L’únic que vaig fer va ser mirar-me el català com miraria qualsevol llengua i em vaig adonar que realment era una llengua amenaçada, tot i que no pensava que fos un procés tan ràpid. A partir d’aquí, cada vegada que m’han preguntat ho he explicat. «El feminisme dels anys 70 va plantejar la feminització de les professions» -L’altra polèmica és sobre el gènere. El feminisme dels anys 70 es va plantejar de seguida la qüestió de la llengua, concretament la feminització de les professions. -¿Qui ho va plantejar? -Va sortir d’un grup de filòlogues. Però aquest feminisme va ser un moviment de classe, perquè les noies que volien ser advocats i metges poguessin sortir de casa. I quan ho van aconseguir es van oblidar de les que treballaven a les fàbriques i al camp. Ara ho veig igual. Els que defensen això són una elit però després no van a les qüestions fonamentals. Que vagin a defensar els trans a pagès i després en parlem. «Maria Mercè Marçal no volia que l’anomenessin poetessa perquè devaluava el seu treball» -¿Però com van acabar adoptant-se aquelles propostes inicials? -Les va adoptar la RAE i també l’acadèmia catalana i es van començar a fer cursos de llengua inclusiva als ajuntaments. Tot això ho van assumir les autoritats, no ho ha fet el poble. Maria Mercè Marçal no volia que l’anomenessin poetessa perquè percebia que aquesta forma devaluava el seu treball. -Després van arribar els desdoblaments (nens i nenes), el femení genèric, els genèrics (com ciutadania), expressions com «persones treballadores» i finalment el nou morfema -i (-e, en castellà) amb el qual s’identifiquen les persones no binàries. -Això és una conseqüència directa dels desdoblaments, que és el pitjor de tot el que ha passat. «Hi ha una categoria no marcada, a la qual anomenem masculí, que serveix per a tot» ¿Per què? -Perquè va en contra del funcionament de la llengua, neguen el principi fonamental que hi ha una categoria no marcada, a la qual anomenem masculí, que serveix per a tot. -Un text del llibre explica que als anys 90 el Parlament va començar a adaptar al català els canvis respecte al gènere que s’estaven fent en anglès. -L’anglès no té gènere i no es produeixen embolics de concordances com passa amb el ‘totis’ ('todes’ en castellà). -Un altre text diu que la dignitat de les persones no binàries està per sobre de la incomoditat lingüística. Hi ha molta conya amb frases com «totis lis catalanis». -Si la nostra dignitat depèn dels altres, estem perduts. Jo soc lingüista i si veig que això passa davant els meus ulls, i a més també m’afecta personalment, no callar és dignitat. «La manipulació va contra la igualtat de les llengües» -¿Però què li molesta realment? ¿Que una persona demani que es dirigeixin a ella sense identificar-la com de gènere masculí o femení, o que un polític digui com cal parlar? -El polític; la gent que faci el que vulgui. Jo els observaré, perquè si algú es posa a parlar amb aquest morfema m’agradarà veure com se'n surt. La manipulació va contra la igualtat de les llengües. Si es poguessin manipular hi hauria llengües millors que d’altres. Pensar que podem millorar una cosa que la humanitat ha fet molt bé durant mil·lennis em sembla d’una arrogància brutal. -Aquest és un punt de vista molt de lingüista. -Sí, però és EL punt de vista per a mi. El ‘totis’ m’és igual però no que una consellera [es refereix a Tània Verge, d’Igualtat i Feminismes] justifiqui el seu ús amb arguments que són disbarats lingüístics. «¿Què vol dir que el ‘totis’ recull el batec del carrer? -És a dir, vostè critica els arguments, no l’ús. -¡Clar! ¿Què vol dir que el ‘totis’ recull el batec del carrer? ¡Compte d’utilitzar només els batecs dels grups que ens interessen! També diu que això s’està fent en moltíssimes llengües, però només s’està fent en les germàniques i aquí. Hi ha d’altres milers en les quals ni es planteja i no les pots menysprear. -També hi ha algun article que afirma que si el català no adopta aquestes formes es quedarà anquilosat i només falta això perquè encara es parli menys. -Jo no crec que ningú deixi de parlar català per aquesta raó i, si ho fa, doncs ho sento per ell. Estem perdent el temps amb el ‘totis’. Aquí el fonamental és acceptar cadascú com és i la llengua no té res a veure amb això. La lluita no és si ens diem tots o ‘totis’, sinó que tothom pugui viure la vida que vulgui. -¿Quina polèmica l’ha afectat més, la del gènere o la de la situació del català? -¿Personalment? Diria que cap. «La polèmica del gènere és negativa per la gent que se suma cegament a la censura» -Llavors, ¿li agrada la polèmica? -No, no m’agrada i aquesta última del gènere crec que és molt negativa pel que implica de gent que s’afegeix cegament a la censura. A part d’insults, m’han dit que tanqui Twitter, que calli. Ho sento, però això em recorda a l’època dels capellans i les monges. Si algú ve i em rebat els arguments lingüístics estaré encantada de la vida, però ningú ho fa. -Bé, és Twitter. -Personalment no m’afecta, però si la meva mare fos viva potser no seria a Twitter. A la vida me les he vist de tots colors. Potser si dic el que penso és perquè el que diguin de mi realment m’és igual.

El més llegit