Llegir i escriure per sobreviure

Avui és el Dia Internacional de l’Alfabetització, la jornada triada per les Nacions Unides per remarcar la importància de la lectoescriptura. De fet, un dels vint Objectius de Desenvolupament Sostenible per a l’any 2030 és reduir el percentatge de població mundial que no sap ni llegir ni escriure. Tot i que no ho sembli, aquesta és una batalla que queda més a prop del que es creu. Amb les xifres globals de tots els territoris que formen part d’Espanya, menys d’un 1% de la població és analfabeta, però a escala autonòmica la situació canvia. En llocs com Ceuta, Melilla i Múrcia ronda entre el 2% i el 3%. Aquesta diferència no és només territorial. També existeix per gènere. A Espanya el 2018, el 98,93% de la població masculina estava alfabetitzada, però la femenina era el 97,97%. Si es consulta l’estadística dels anys precedents es pot apreciar que com més enrere es va, més dones analfabetes hi havia. El 1981, per exemple, mentre que el 95,9% d’homes sabien llegir i escriure, només en sabien el 89,4% de les dones. El context històric del país ajuda a entendre el perquè d’aquestes dades. Fins després de la Transició, i encara amb dificultats, la dona es va anar incorporant al món educatiu al mateix nivell que l’home. Per a aquells que mentre llegeixen aquest article arrufen les celles, els recomano els treballs del catedràtic d’història de l’educació de la Universitat de la Corunya, Narciso de Gabriel. Aquest professor ha realitzat una minuciosa investigació que inclou des del segle XIX fins als nostres dies basant-se en els censos de població i les estadístiques escolars. Excepte durant la Segona República i a partir de la Transició, el sistema escolar ha sigut insuficient i poc eficaç. Les escoles de primària depenien dels municipis, que no tenien diners per mantenir unes instal·lacions en condicions ni per oferir sous dignes als docents (d’aquí la famosa frase «passar més gana que un mestre d’escola»). Tampoc hi havia un sistema prou robust que obligués a fer complir les lleis. Per exemple, el 1885, l’educació obligatòria començava als 6 anys, però el 27% dels estudiants no s’incorporaven a les aules fins que en tenien 9. Les criatures eren més útils a casa ajudant en certes feines que a l’escola. De fet, també hi havia un gran absentisme, sobretot estacional, vinculat a les tasques agrícoles. Una de les raons de per què el període de vacances estivals és tan llarg és perquè era el temps de la collita. A més, anar a l’escola no era garantia de dominar les lletres. Al sortir-ne alguns continuaven sent analfabets o analfabets parcials, és a dir, sabien llegir però no escriure. La tradició pedagògica de l’època indicava que no es podia aprendre a escriure si abans no se sabia llegir. I en unes escoles on els nens de diferents edats estaven barrejats perquè encara no s’havia instaurat el sistema de cursos, els que tenien més dificultats passaven per l’escola sense pena ni glòria. Però hi havia una cosa pitjor: moltes nenes sortien tan analfabetes com havien entrat perquè, en algunes zones, es prohibia a les mestres ensenyar-les a llegir i escriure. La seva missió a la vida era ser bones dones, mares i mestresses de casa, i per això rebien formació sobre doctrina cristiana, tasques domèstiques i, a tot estirar, unes nocions bàsiques de lectura. I això qui hi anava, perquè a ulls del segle XXI, la taxa d’escolarització posa els pèls de punta. Entre 1880 i 1940 només la meitat de les criatures entre 6 i 12 anys anaven a l’escola. El 1952 havia millorat una mica i rondava el 69%. Eren aquells que en la dècada de 1980 ja havien arribat a l’edat adulta i formaven part de l’estadística esmentada al principi. Semblava que tot això ja era història, però la pandèmia ha posat de manifest com les diferències econòmiques poden deixar enrere nens i nenes a l’hora de seguir el curs escolar per falta de recursos. I això que aquí incumbeix una petita part de la població total; en altres països on el sistema educatiu és més fràgil ha fet que molts s’hagin quedat sense escola durant dos anys, amb les greus conseqüències que això tindrà per al seu futur. La bretxa digital Actualment saber llegir i escriure ja no és suficient. Per això, aquest any l’ONU posa el focus en la bretxa digital, que el confinament ha accelerat. El nou repte és que tothom tingui accés a les tecnologies digitals perquè no augmentin les desigualtats. És evident que ara mateix són unes eines tan imprescindibles com conèixer l’abecedari. Entendre-hi + amb la història

Llegir i escriure per sobreviure

Al món encara hi ha molta gent que no sap llegir ni escriure. I això fa que no tinguin accés a informació i recursos que els ajudarien a millorar les seves condicions de vida. No fa tant temps, això també passava aquí.

El més llegit