Lleis inútils contra l’avortament

Tot i que potser algú es pensava que amb la derrota de Donald Trump els sectors més conservadors dels Estats Units entrarien en crisi, les diferents iniciatives legislatives que intenten implantar als estats on tenen influència demostren tot el contrari. El darrer exemple s’ha viscut a Texas, on s’ha aprovat una nova llei de l’avortament. Està redactada de tal manera que fa pràcticament impossible que una dona pugui interrompre un embaràs, fins i tot en casos extrems com el d’una violació. A més, el Tribunal Suprem, que tenia l’opció de bloquejar la llei, no ho ha fet perquè la majoria conservadora dels seus membres s’ha posicionat en contra d’intervenir. Els antiavortistes ho han celebrat com una gran victòria i és de suposar que iniciatives semblants es produiran en altres punts dels EUA. És possible, fins i tot, que es produeixi un efecte contagi a llocs del món on hi hagi governs ultraconservadors. Potser hi ha la creença que fent lleis restrictives es posarà punt final a l’existència de l’avortament, però la història ens ensenya que, per més penes i més persecució que hi hagi, es continuarà practicant. La diferència és que al criminalitzar-lo es converteix en una activitat clandestina, sense oferir garanties a qui s’ha de sotmetre a una intervenció tan traumàtica, si és que vol fer-ho. A Espanya això es coneix prou bé perquè, durant molts anys, per interrompre una gestació s’havia de viatjar a Londres. No va ser fins el 1983 que es va reformar la llei per despenalitzar l’avortament en tres supòsits: perill per la vida de la mare, violació i malformació del fetus. Abans d’aquesta data, tots els codis penals espanyols ho tipificaven com a delicte amb diferents graus de presó, tant pel professional que el practicava com per l’embarassada. El 1928, per exemple, podien caure fins a tres anys i un dia de reclusió si es feia per amagar la «deshonra» de la dona; i als codis penals de 1870, 1848 i 1822 les penes podien arribar fins els 14 anys pels metges avortistes i vuit per la pacient. Als segles anteriors les coses no eren pas millors, perquè la influència de la moral cristiana marcava la línia entre les coses que es considerava que estaven bé i les que estaven malament. De fet, és interessant veure com clàssics de l’antiguitat com ara Hipòcrates o Aristòtil parlen de la qüestió sense els judicis morals que apareixen després, quan el cristianisme arribaria a ser hegemònic a Europa. Durant l’edat mitjana l’avortament es va equiparar amb l’homicidi i es podia sentenciar a mort qui fos trobat culpable de practicar-lo o de sotmetre-s’hi, sobretot si es feia utilitzant plantes abortives. En canvi, si es perdia la criatura per culpa del maltractament físic la condemna era menor, perque la violència contra la dona es considerava un afer domèstic. De fet, elles ni tan sols tenien el dret a denunciar perquè només els homes podien participar del sistema judicial. Ara bé, tal com ha investigat la historiadora Paloma Moral, els coneixements sobre l’avortament existien i es transmetien a través dels manuals de medicina, com a minim des del segle XIV. Però com que era un tema tabú, s’utilitzaven expressions eufemístiques i es parlava de medicaments per tractar la «retenció de la menstruació». Una de les coses que remarca Moral és que a les escoles de medicina no s’ensenyava res relacionat amb el cos de la dona i el procés de gestació. Per tant, tot i que els homes tenien un cert coneixement de la qüestió, tal i com demostren els manuals de l’època, segurament no ho posaven massa en pràctica. Bé fos per la por a acabar a la presó o bé per considerar que la salut femenina era un tema menor que no era de la seva incumbència. En conseqüència, les dones recorrien a altres dones, coneixedores de remeis tradicionals compartits generació rere generació. Eren aquelles a qui sovint s’acusava de bruixes. Els metges se les volien treure de sobre per veure-les com una amenaça pel seu negoci i l’església per anar contra la moral cristiana. Segurament es pensaven que així acabarien amb els avortaments, però som al segle XXI i aquí seguim i seguirem. L’excepció a la Guerra Civil A Catalunya es va viure una situació excepcional durant la guerra civil. Aprofitant el context revolucionari que hi havia, el 1936 es va aprovar la llei de reforma eugenèsica de l’avortament, que permetia practicar-lo, entre altres supòsits, per causes terapèutiques, raons sentimentals o ètiques. La llei s’acompanyava d’altres mesures d’educació sexual.

El més llegit