Ball a l’envelat!

Tot i que la de Gràcia és la que s’emporta la fama, aquests dies hi ha moltes localitats que celebren la seva festa major coincidint amb la Mare de Déu d’Agost. I tradicionalment a les festes majors hi havia hagut ball a l’envelat. Ara aquestes estructures temporals ja han passat a la història, però van marcar la manera d’entendre l’oci popular durant quasi 200 anys. Tot va començar a principis del segle XIX, quan grups de francesos van marxar del seu país escapant de la Revolució que havia esclat el 1789. Aquells refugiats van introduir els balls de saló, que de seguida es van posar de moda. Això va coincidir amb el fet que les autoritats ja no obligaven a demanar permís per organitzar ballades. En conseqüència es va viure una veritable febre per crear societats de ball. Aquestes entitats necessitaven un espai on poder esplaiar-se i a partir de la dècada de 1840 van començar a fer servir els envelats. Segons el folklorista Joan Amades, el primer que va muntar envelats a Barcelona va ser un pintor de parets i adornista anomenat Josep Caba. L’aixecava fora de les muralles, que aleshores encara no havien estat enderrocades, en un espai que ara podríem ubicar entre el carrer Pelai i la Ronda Universitat. L’envelat va triomfar gràcies, d’una banda, a la combinació perfecta d’elements del món mariner com ara el domini de les veles, el cordam i els nusos; i d’altra banda per l’enginy artístic dels pintors i decoradors procedents del món del teatre. Perquè una de les característiques d’aquestes tendes era que no requerien suports a l’interior i, per tant, quedava un espai diàfan on ballar sense entrebancs. A més, a part de la vela exterior, a l’interior es creaven unes decoracions internes arrecerades del moviment de la lona de fora, que conferien una certa elegància a l’espai. Al llarg del segle XIX, l’ús dels envelats es va anar popularitzant a tot el país. Es col·locava en una plaça o en un descampat que per art de màgia, durant els dies de la festa major, es transformava en un espai que la resta de l’any no existia. En un moment en què les cases particulars no tenien els elements de confort i entreteniment dels que gaudim al segle XXI, ni l’oferta de diversions era tan àmplia, anar a ballar a l’envelat era una cita ineludible tant per joves com per grans. De fet solia ser un lloc propici on es forjaven futures parelles, que es començaven a conèixer i iniciar el festeig a l’envelat. Sense anar més lluny, la famosa novel·la de Mercè Rodoreda, 'La Plaça del Diamant', rep aquest nom perquè en aquell espai de la Vila de Gràcia és on la protagonista coneix el que acabarà essent el seu marit. D’envelats n’hi havia de diferents tipus i categories, en funció de les dimensions, el pressupost que s’hi volguessin gastar els organitzadors de la festa, i si era hivern o estiu. Quan es muntava durant els mesos de calor a vegades no era completament tancat. I llavors se n’hi deia del tipus Tívoli. La decoració interior anava evolucionant amb les modes. Al principi era força recarregats, amb cortinatges, domassos, catifes, miralls... imitant la sumptuositat de les cases senyorials. En canvi, després de la Primera Guerra Mundial, hi va haver una irrupció de l’estil Art-Déco, buscant la sofisticació i l’impacte visual, segurament per influència de les sales de ball estables i dels decorats de les primeres pel·lícules que projectaven els cinemes. Més endavant, després de la primera postguerra, quan la societat va anar recuperant el pols vital, els envelats també es van anar modernitzant, incorporant sobretot elements d’il·luminació elèctrica que rebien més atenció que la decoració. La vida dels envelats va començar a agonitzar a partir de la dècada de 1970. La societat havia canviat i la manera de divertir-se també. A més, ja no calia esperar a la festa major per ballar. L’última vegada que se’n va muntar un a la festa major de Gràcia va ser el 1987 a la plaça de la Revolució. Avui seria difícil perquè les terrasses de bars i restaurants han anat ocupant cada vegada més espai públic, fent-lo menys públic del que era abans. Un llibre de referència Part de la informació per escriure aquest article procedeix del llibre 'L’Envelat. Arquitectura singular i símbol de la Festa Major', editat amb motiu de l’exposició homònima comissariada per Francesc Albardaner i Josep Mañà per commemorar el 200 aniversari de la Festa de Gràcia. Es pot descarregar gratuïtament de la web de la Conselleria de Cultura.

Ball a l’envelat!

Aquests dies desenes de pobles celebren la seva festa major. Durant molts anys l’epicentre de les celebracions va ser l’envelat, on tot el veïnat es trobava per ballar i passar una bona estona. Aquesta és la seva història

El més llegit