Bruno Galindo: «La música avui és tècnicament pitjor»

Va fitxar per una discogràfica a finals dels 80 i es va veure promocionant els àlbums de La Unión o Miguel Bosé, quan a vostè el que li agradava eren altres artistes del catàleg, com els llavors minoritaris REM i Sonic Youth. ¿Beneïda innocència? És clar, era normal en algú tan novell com jo era llavors. Anava a treballar a una casa de discos, allà d’on sortia la música, i era el que més em podia agradar al món. Al principi, que els discos es venguessin o no, ni em passava pel cap. Es tendeix a criticar aquells anys de la febre de l’or. Amb aquest llibre, ¿ha volgut alimentar aquest relat? Sí i no. Hi ha una mica de ‘mea culpa’, però amb el temps arribo a veure-ho amb certa simpatia, entre cometes, perquè al cap i a la fi hi havia una passió i milers de famílies que vivien d’allò. Ara, si visites una discogràfica, tots són davant d’un ordinador i potser ni tan sols sona música. Ho veig amb l’afecte amb què hem pogut veure la sèrie ‘Vinyl’. Al fitxar per EMI es va dir que, estant a la casa dels Beatles, Pink Floyd i Queen, hi havia «garantia que les coses sempre anirien bé». I a EMI li quedava poc de vida: la va comprar Warner. Eren temps en què tot semblava etern, no existia internet, els vinils no interessaven i el CD era el format indestructible. Va assistir als últims episodis del rock com a música dominant. El rock està desarticulat com a referent d’una altra manera de viure, tot i que no com a música: segurament hi ha tantes bandes de guitarres o més que abans, només que no tenen el calat social que les dels anys 60, 70, 80 o 90. Però és curiós veure Maneskin, la banda italiana que va guanyar Eurovisió, gravant amb Iggy Pop. El rock ja no és hegemònic, ¿però algun estil ho és? Crec que sí: això tan obert i imprecís que anomenem ‘l’urbà’. No genera estrelles al nivell de Led Zeppelin o els Stones. És un esprai que escampa milers de partícules efímeres en comptes de grans arquetips sòlids. Però la competència ja no és amb un altre gènere musical, sinó amb Netflix o els videojocs. El rock, la música, ja no ens cohesiona d’una manera identitària, sinó que és un element més que pugna per l’atenció del públic. ¿La música comercial actual és pitjor que la d’abans? Només m’atreviria a dir que és tècnicament pitjor. És paradoxal. ¿Però amb què arribes als estàndards de qualitat més grans, estant dos mesos en un estudi professional caríssim o amb un ‘GarageBand’ al teu ordinador? I després, avui dia poca gent es compra un equip de música d’alta qualitat. Es compren una estació on posar el mòbil. L’experiència auditiva és més pobra. Respecte a l’àmbit creatiu, no ho diria. Hi ha fenòmens comercials d’alt nivell, com Billie Eilish o Melanie Martínez. Ja no hi ha artistes tan transversals com Dire Straits o U2. ¡Afortunadament! Cada artista es deu al seu temps, i no crec que aquests grups siguin replicables. Sí que ara es busca més confluir amb el que ja existeix que trencar el tauler amb una cosa nova. Hi ha clons dels clons dels clons. Parla del 2006 com de l’any en què la indústria musical va perdre el pols davant la de telecomunicacions, amb el vistiplau governamental. ¿Com explica l’enfonsament de la indústria, consentit i gairebé celebrat? Ens queien molt malament les discogràfiques i ens semblava bé que rebessin un escarment. Acollíem ofertes d’ADSL amb gran il·lusió, amb el seu reclam de «baixa’t tota la música gratis». S’exigia la ‘cultura lliure’. El mes passat es van complir deu anys de la intervenció de la SGAE, i és una de les poques fites que no he vist que ningú recordi. Potser ens cau la cara de vergonya al veure com les nostres exigències d’abans han generat una pobresa cultural. En aquella època tot era «que es fotin els creadors, són uns penques». Ara, les multinacionals són més petites, tot i que participen de les plataformes. Els va millor que abans fent menys esforç, perquè negocien amb les plataformes per endavant, en paquets anuals, la cessió dels seus repertoris. I ja no existeixen aquells costos de màrqueting i de les gravacions. La relació amb l’artista ja no és tant de «guiaré la teva carrera», sinó més aviat de «què em portes» i «com ens podem associar». ¿Els algoritmes han substituït l’A&R (el director artístic o cercatalents)? No voldria faltar al respecte a ningú, però crec ho han fet ja, o almenys hi ha una política a les companyies basada en els ‘likes’ que porta un artista. Avui és més això que sortir als bars a descobrir grups. ¿I als periodistes musicals, com va ser vostè? També, i serà cada vegada més difícil viure d’això, ja ho és, tot i que proliferaran textos i productes audiovisuals especialitzats en llocs nous: tesis universitàries, blogs o llibres com ‘El trap’, d’Ernesto Castro, un autor que igual ja no escriu res més sobre música. Es publiquen llibres de música més que mai, i això també és periodisme musical.

El més llegit