Mesurar el sexisme en els centímetres d’un biquini

Tot i que el debat no és nou, en un any olímpic sobren els motius per tornar a posar-lo sobre de la taula. Les seleccions esportives masculines rarament es converteixen en notícia pels centímetres d’un banyador. Tampoc és habitual que un titular de premsa remarqui el nom de l’admirador o antic nòvio de la flamant campiona, que es veu relegada al segon paràgraf. Ni que el focus de la càmera es fixi especialment en el cul dels jugadors. No obstant, tot això passa quan les esportistes són dones. ¿Per què? «Hauria d’interpel·lar-nos com a societat», afirma Mar Mas, presidenta de l’Associació per a Dones en l’Esport Professional (AMDF), que aporta alguns elements per explicar aquests comportaments masclistes, entre aquests, una visió patrimonial de l’esport. «Els homes el tenen ocupat com si aquest territori fos seu», diu. Les dades indiquen que poques dones arriben a la cúpula de les federacions i que la llei de l’esport del 1990 s’ha quedat clarament obsoleta en qüestió de paritat. «És una llei que no contempla les dones com a esportistes professionals. Fa temps que demanem un canvi de legislació, perquè som al segle XXI, però a molts fòrums ens diuen que és una qüestió econòmica i, efectivament, és així. Les dones paguem la meitat dels impostos, així que volem la meitat de tot», reclama la responsable de l’AMDF. El diagnòstic de Maribel Zamora, vicepresidenta de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), que integra les 71 federacions esportives catalanes, és que «hi ha molt camí per recórrer per veure dones en llocs de decisió», a causa que, en general, són tasques que s’exerceixen de manera altruista en què la conciliació amb la vida familiar i professional no és fàcil. La seva proposta és millorar el decret de federacions perquè els directius tinguin un sou. Per il·lustrar les seves paraules, la també presidenta de la Federació Catalana de Voleibol posa un exemple revelador: «En voleibol hi ha un 80% de llicències femenines, a Catalunya i a la resta d’Espanya, però quan les dones abandonen la pràctica esportiva desapareixen. No hi ha el mateix percentatge de dones àrbitres, entrenadores o dirigents». És a dir, no continuen al món de l’esport en altres estaments. «Si hi hagués més dones a les cúpules de les federacions, aquest tipus de debats s’abordarien d’una altra manera» Aquest escenari del qual les dones estan absents té, segons Zamora, conseqüències en la manera d’abordar debats, com l’obert per la selecció noruega d’handbol. «Pots fer l’esport atractiu per als patrocinadors, buscar dissenys bonics i donar estèticament la millor imatge en televisió. Això és genial, però quan interessa que es vegi més cul del compte, estem parlant d’una altra cosa. Això és inadmissible». Potser s’han descuidat algunes qüestions clau amb l’arribada de la dona a l’elit esportiva, opina José Domingo Monforte, director del bufet d’advocats del mateix nom. «En alguns casos s’han prioritzat els aspectes cosmètics sobre els ètics», diu el jurista, que considera que el tractament desigual de la Federació Europea d’Handbol respecte a la indumentària d’homes i dones no es justifica per raons esportives. «És una norma que no té sentit, que promou una visió sexista i impacta directament sobre la dignitat de la persona», afirma. Monforte veu legítims els motius que van invocar les jugadores de la selecció noruega per negar-se a utilitzar la peça reglamentària. «És una norma que ataca un dret fonamental i, al meu parer, és nul·la de ple dret perquè s’imposa sense cap criteri», argumenta. Regulació i codi ètic La finalitat de les peces esportives és, d’una banda, aconseguir una alineació uniforme perquè la identificació de l’equip sigui fàcil i, de l’altra, afavorir el desenvolupament òptim de l’activitat. Si aquests són els únics objectius, ¿convindria tenir una regulació internacional sobre la vestimenta que impedeixi la sexualització de les esportistes? ¿El COI hauria d’intervenir en l’assumpte? «Per descomptat», respon el lletrat. «Ara s’està intentat resoldre un problema de tuberies sense tallar el pas de l’aigua, perquè la norma segueix vigent, genera polèmica i des del punt de vista jurídic és una norma desnaturalitzada», argumenta. Tot i que en el cas del voleibol de platja la federació internacional no diu a les jugadores com han d’anar vestides sempre que respectin la uniformitat, Maribel Zamora veuria bé un codi ètic que, a més de lluitar contra la sexualització, respecti la llibertat de les persones per triar que es posen. «Si hi ha esports en què es detecten aquests extrems, els organismes superiors haurien de regular», diu. «El tractament desigual respecte a la indumentària d’homes i dones no es justifica per raons esportives» Mentrestant, Mar Mas, que elogia el treball del COI per incloure més dones entre els abanderats i donar-los així visibilitat, posa l’èmfasi a aconseguir federacions amb presidències bicèfales i que tant els recursos econòmics com els espais en mitjans de comunicació públics es reparteixin al 50% entre homes i dones. «Les dones aconseguim molts títols, però ens han tret referents i la capacitat de ser visibles per a patrocinadors. En part es deu al fet que nosaltres no creiem en el poder que tenim. Necessitem polítiques públiques valentes que posin la dona al lloc que li correspon», resumeix la presidenta de l’AMDF.

El més llegit