Cuba o la decadència revolucionària

«Per primera vegada en els cinc-cents anys transcorreguts des que els espanyols Diego Velázquez, Hernán Cortés i Pánfilo de Narváez van posar els peus a Baracoa el 1511, Cuba ha estat sola», va escriure Hugh Thomas en la introducció a l’edició revisada de ‘Cuba, la lucha por la libertad’ (Debat, 2011). Aquesta soledat s’ha agreujat des d’aleshores a causa de l’anquilosament del règim, l’economia exhausta i el flagell de la pandèmia, més la decepció de l’univers d’esquerres, rendit a l’evidència que l’‘aggiornamento’ de la dirigència sembla impossible. Després de tres tuteles successives imposades per mans foranes –la colonial espanyola i les estratègiques nord-americana i soviètica–, el desenvolupament dels esdeveniments sembla donar la raó, en gran part, a l’afirmació de Claudia González Marrero a ‘Literatura, política y sociedad. Cuatro representaciones de imaginarios en la revolución cubana’ (Ideas Estudios, 2021): «El procés revolucionari ha sigut, per tant, un exercici sobretot discursiu, on les arengues polítiques han dominat el paisatge». No obstant, la indagació de les relacions de l’Havana amb Washington i Moscou, recollides per Richard Gott a ‘Cuba, una nueva historia’ (Akal, 2007), obliga a matisar tal acostament al present. Com va sostenir en certa ocasió l’escriptor Guillermo Cabrera Infante, potser l’única manera de comprendre l’evolució de l’experiment cubà sigui mitjançant els diferents registres de la dissidència, de la qual l’autor de ‘Tres tristes tigres’ va formar part a partir de mitjans dels 60. El testimoni de Carlos Franqui, de Norberto Fuentes – ‘Dulces guerreros cubanos’ (Seix Barral, 1999)– i de tants d’altres és una bona vara per mesurar què va passar en el trànsit de l’epopeia revolucionària a la proclama de Fidel Castro: «Dins de la revolució, tot; contra la revolució, res» (1961). A ‘El libro de los doce’ (Ediciones Saturno, 1973), de Franqui, Manuel Vázquez Montalbán va atribuir als personatges que apareixen en l’assaig, entre els quals Camilo Cienfuegos, Ernesto Che Guevara i Vilma Espín, «l’eterna veritat de Prometeu, que va robar el foc dels déus per regalar-lo als homes.» Però l’estació d’arribada de Franqui va ser l’exili, arran de la ruptura amb el règim per firmar una carta de condemna de la invasió soviètica de Txecoslovàquia (1968), sotmès l’experiment cubà a la lògica de la guerra freda. Es diria que el comportament de Castro en tal crisi va justificar de sobres el títol de l’assaig de César Reynel Aguilera ‘El sóviet caribeño’ (Ende, 2019), on la història es remunta a la relació del comandant amb el Partit Comunista de Cuba des de molt abans del triomf dels guerrillers de Sierra Maestra (1 de gener del 1959). Fos per la necessitat d’atenir-se a la ‘realpolitik’ o per la personalitat dels combatents, el perfil dur del sistema apunta als ‘Diarios de guerra. Raúl Castro i Che Guevara’ (La Fábrica, 2006) i a ‘Che, la vida por un mundo mejor’, de l’argentí Pacho O’Donnell (Plaza Janés, 2003). En una de les moltes aproximacions a la psicologia del personatge, O’Donnell ho descriu així: «Qui no tolerava els guants blancs de la hipocresia i la venalitat va semblar en canvi donar la raó al personatge de Sartre a ‘Las manos sucias: ‘Los guantes rojos son muy elegantes’». I afegeix que «no tuvo inconveniente en convertirse en un ángel exterminador». La biografia donada a la impremta per Jon Lee Anderson, ‘Che Guevara: una vida revolucionaria’ (Anagrama, 1997), més matisada, no desdenya el mite, però tampoc el caràcter ferri del personatge i del règim que va contribuir a fundar. En canvi, un altre argentí, el professor Néstor Kohan, ressalta a ‘En la selva’ (Yulca, 2013) la substitució del «dogmatisme intransigent de l’època de Stalin» per un «pragmatisme inconsistent», criticada pel Che. A la qual cosa aquest va afegir: «I el que és tràgic, això no es refereix només a un camp determinat de la ciència, passa en tots els aspectes de la vida dels pobles socialistes». Una opinió el rerefons de la qual és l’oposició del Che que la política cubana s’adaptés als designis de l’URSS; una manera de reclamar, potser, l’autonomia de la revolució. El gran escriptor Alejo Carpentier va deixar escrit en el seu bonic assaig ‘La ciudad de las columnas’ (Espasa, reedició de 2006), dedicat a la seva l’Havana natal: «La ciutat de l’inacabat, del coix, de l’asimètric, de l’abandonat». Llegit al ritme del carrer exaltat, es diria que es tracta d’una metàfora poètica de la decadència cubana d’avui.

El més llegit