Dones al camp: «La nostra tasca continua silenciada»

«Quan als anys 90 vaig començar el meu projecte en solitari, sent una dona jove i amb la idea de dignificar la meva terra a través d’un producte lligat a la cultura gastronòmica de la zona, em vaig trobar moltes vegades subestimada», confessa Anna Giménez, de 55 anys, al capdavant d’una granja d’ànecs i pollastres de corral a Deltebre, localitat d’11.000 habitants on va néixer i té la seva pròpia agrobotiga (Granja Louisiana) en la qual treballa amb un equip de 15 persones. ¿El més difícil? Que al sector primari la visibilitat de la dona està a anys llum de la figura masculina. «La dona ha tingut una tasca silenciada durant molt temps i encara tenim camí per recórrer. Hi continua havent bretxes salarials i, en les administracions i les cooperatives, les juntes i presidències estan en mans d’homes», assenyala. De les més de 900.000 explotacions agràries que hi ha a Espanya, només 756 tenen titularitat compartida i el 2016 només un 26% de dones en dirigia alguna, segons dades de l’INE. Giménez recorda que, malgrat que han treballat sempre en el camp i molt durament, encara avui es troba companyes que necessiten l’autorització del seu marit per a les gestions sanitàries de trasllat d’animals. «I això que són elles les propietàries de les terres i som en ple segle XXI». «Al segle XXI encara hi ha dones que, sent propietàries de la terra, necessiten autorització del marit per realitzar gestions» Tot i així, algunes coses comencen a canviar. «Si les nostres mares i àvies van ser silenciades i van haver d’estar supeditades al marit, ara hi ha una eclosió de dones joves amb preparació que viuen en i del camp», apunta Giménez. Com Mónica Álvaro, enginyera agrònoma i llicenciada en Ciències Ambientals de 34 anys que en porta vuit a Velilla de San Antonio, un poble de 12.000 habitants de la comunitat de Madrid en el qual ven la verdura ecològica procedent de la seva horta de quatre hectàrees, un negoci familiar que té amb la seva parella. Mónica Álvaro va créixer i va estudiar a Madrid i creu que el treball del moviment feminista per apoderar les dones no ha calat als pobles. «A les ciutats les dones busquen sortir de l’estereotip, però al poble no tant», remarca, recolzant-se en la seva experiència com a tècnica del sindicat agrícola UPA-Madrid. «Tracto amb dones d’agricultors, que són les que s’encarreguen de les gestions, però cap apareix als papers. Això és molt significatiu. No tenen res al seu nom. Les subvencions estan a nom del marit», relata. Segons la Delegació del Govern contra la violència de gènere, més del 80% de les dones rurals parlen de masclisme generalitzat en el seu entorn. Els seus principals problemes tenen a veure amb la fragmentació del mercat laboral, la falta de recursos per a víctimes de maltractaments i els impediments per accedir a les noves tecnologies o participar en la presa de decisions, segons la Federació d’Associacions de Dones Rurals (Fademur). Tot fruit d’una doble discriminació: ser dones i viure en el medi rural. Amb un fill de 5 anys, a l’enginyera agrícola la preocupa també la falta d’expectatives dels joves en un sector on el treball es veu limitat a l’agricultura i la ramaderia i, en general, les rendes són baixes. «Un nen de ciutat pot somiar amb qualsevol ocupació. Un del camp, no», lamenta. D’altra banda, un jove que no tingui una nau o un terreny té difícil incorporar-se al món agrari fins i tot amb ajudes estatals, explica Álvaro. Per això reivindica desenvolupar vies de comunicació, especialment el tren, tant de passatgers com de mercaderies, per donar servei a població allunyada dels grans nuclis urbans. «No podem pretendre que el que té de bucòlic la vida al camp, que ho té, compensi una falta brutal de serveis», exclama. Connexions A la falta de transport s’uneix el sempitern problema de la connexió a internet. El 2019, el 13% de les zones rurals no tenia cobertura de banda ampla de 30 Mbps i un 50% no tenia banda de més de 100 Mbps. Álvaro ho il·lustra amb les dificultats que té per teletreballar al poble de Guadalajara d’on és la seva família. «Si hi ha més possibilitats de teletreballar, augmentes les possibilitats d’ocupació rural», il·lustra. «El bucòlic de la vida en el camp no ha de compensar una falta brutal de serveis» I apunta, igualment, que la baixada de preus experimentada en els últims 20 anys com a conseqüència de la Política Agrícola Comuna (PAC) ha arruïnat molts pobles i això exigiria una actuació dels poders públics transversal i compensatòria que tingui en compte el camp en totes les polítiques. «Les institucions han d’apostar per les infraestructures al món rural perquè tothom tingui les mateixes oportunitats que en una gran ciutat», postil·la Anna Giménez. «Molta gent abaixa el cap perquè, abans, ser un granger era com estar per sota socialment d’altres persones. Però sempre he dit que ens hem de sentir orgullosos. No som menys que un metge o un investigador. Som artesans», resumeix la ramadera del delta de l’Ebre.

El més llegit