Colòmbia revisa l’exaltació dels conqueridors a l’espai públic

Igual com algunes revolucions que ofereixen imatges d’especial simbolisme en la demolició de l’estàtua del sàtrapa, un dels efectes col·laterals de les protestes a Colòmbia ha sigut la destrucció de monuments dels conqueridors espanyols als carrers del país. Van ser especialment significatius la demolició de l’estàtua de Gonzalo Jiménez de Quesada al centre de Bogotà, així com els atacs a les estàtues de Sebastián de Belalcázar a les ciutats de Cali i Popayán. Les tres van ser atacades per delegacions dels indígenes misak que participaven en les protestes. Havien de córrer la mateixa sort i a les mateixes mans els monuments a Isabel La Catòlica i Cristòfol Colom a l’avinguda El Dorado de la capital, la primera que recorren els viatgers després d’aterrar a l’aeroport internacional del mateix nom, però la policia antiavalots ho va impedir. No obstant, l’endemà les estàtues havien desaparegut, però no per obra dels manifestants sinó del Govern, amb l’argument que se les emportava per protegir-les. No va ser objecte de millor tracte, malgrat la seva més simpàtica, a priori, condició de llibertador, l’estàtua de Simón Bolívar a l’emblemàtic Monument als Herois, també a la capital del país. El 15 de maig, un grup de manifestants va intentar enderrocar-lo lligant-li una soga al coll, i tot i que no van aconseguir la seva comesa el van deixar prou malmès com perquè l’alcaldia decidís retirar-lo. Per protegir-lo, també. Al final, i de manera sorprenent, el Ministeri de Cultura va anunciar l’obertura d’un diàleg amb comunitats, historiadors i responsables del patrimoni històric per «revisar» l’assumpte. L’alcaldia de Bogotà, en mans de l’esquerrana Claudia López, també es va avenir a tocar el tema. Indígenes invisibles Per a ningú que hagi visitat una gran ciutat llatinoamericana és un secret que una bona part del patrimoni escultural públic està dedicat als «herois» de la conquesta, paraula que en aquesta conjuntura en especial cal posar acuradament entre cometes. I que molts carrers i places porten el nom dels antics conqueridors. I que els herois indígenes d’aquells temps, en canvi, brillen per la seva absència (els manifestants, per cert, van rebatejar l’avinguda Jiménez de Quesada com a avinguda Misak). De manera que no és un assumpte exclusivament colombià. El que passa al país andí suscita una reflexió que estén la seva capa sobre la resta del continent. Potser ha arribat l’hora de reavaluar aquest culte. No és un debat d’àmbit local. És un debat d’àmbit llatinoamericà. «Els estudiants i els representants de les comunitats indígenes ho han dit: la demolició de les estàtues dels conqueridors significa fer un alto en el camí, ‘saldar un deute’, modificar l’espai públic perquè deixi de pertànyer a una minoria, per obrir la possibilitat que inclogui els qui per segles han sigut desposseïts de les seves terres, marginats, explotats, invisibilitzats», diu Marialba Pastor, acadèmica de l’Escola d’Història de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). L’autora de llibres com ‘Cuerpos sociales, cuerpos sacrificales’ explica que «a tot el continent aquesta reacció ja explica la seva pròpia història», i recorda que «a diversos països, des de fa dècades, la commemoració del 12 d’octubre és molt problemàtica». Perquè, pregunta, «¿què cal celebrar?» Cacics sense estàtues «Atès que a Colòmbia els indígenes van tenir poc pes polític fins fa poc, les ciutats fundades pels espanyols honren els seus conqueridors», observa Jorge Orlando Melo, un dels historiadors colombians de referència, autor de la celebrada ‘Historia mínima de Colombia’. Melo recorda que el seu país no escapa a la tendència en voga de començar a «explicar la història tenint en compte l’experiència dels esclaus i els vençuts», però que això que ja toca escoles i textos escolars encara no ha arribat a l’espai públic. En qualsevol cas, assegura que és millor insistir en la formació que tombar estàtues. «No crec que serveixi de gaire» diu. «Potser valdria la pena començar a fer monuments que no celebrin la derrota indígena, sinó que celebrin les víctimes i els indis rebels», afegeix, i esmenta el cacic Aquiminzaque de Tunja o el cacic Calarcá, figures que tot colombià que hagi passat per la primària coneix, i que, malgrat formar part del mateix passat èpic, del mateix temps de formació de la nació, no tenen lloc a l’espai públic. «Potser valdria la pena començar a fer monuments que no celebrin la derrota indígena» Jorge Orlando Melo, historiador colombià «Els textos escolars ja expliquen una altra història, un relat més matisat», diu, «però a Popayán hi ha estàtues de Sebastián de Belalcázar i no dels indis que van morir en la conquesta; a la capital van tombar l’estàtua de Gonzalo Jiménez de Quesada però no hi ha una estàtua de Sagipa, l’últim cacic indígena de Bogotà, el qual Quesada va fer torturar perquè li digués on tenia el tresor, i que va morir quan els seus homes van prolongar les seves tortures llançant-li oli bullint a les cames». A Cartagena sí que hi ha una estàtua dedicada a una índia, recorda, l’Índia Catalina, però Melo remarca que va ser la que «va ajudar Pedro de Heredia (el conqueridor madrileny fundador de la ciutat) a sotmetre nombrosos cacics». Mites caducs Des de Mèxic, un país on el debat és molt present (Pastor recorda que «l’any passat hi va haver un intent per fer caure l’estàtua de Colom a la Ciutat de Mèxic, que des d’aleshores està guardada, com han estat guardades les estàtues d’Hernán Cortés»), Miguel Segundo, professor i investigador del Departament d’Història de la Universitat de Guanajuato, diu que el gran problema és que els mites associats als monuments «han deixat de funcionar», i que «les seves retòriques i les escenes primordials a què remeten» s’han tornat «grans i pesades lloses». «Molts monuments representen això: pesades pedres que es troben ancorades en vells mites que ja són insuportables de carregar per societats que necessiten repensar les seves identitats. El món està convençut que els vells mites han de ser reinterpretats» i que d’altres han de ser construïts, diu, «sobre noves certeses». «La demolició de les estàtues dels conqueridors significa modificar l’espai públic perquè deixi de pertànyer a una minoria» Marialba Pastor, historiadora mexicana «Amb la destrucció dels antics símbols es vol expressar la ruptura amb una història que ja no funciona», diu Segundo, així com «la inconformitat amb un present sense certeses enmig d’una pandèmia i amb el drama humà que travessa el conflicte a Colòmbia. El passat i els seus monuments han deixat d’articular la memòria d’aquestes societats, i en aquests moments límit són símbols que focalitzen el greuge, un passat que necessita ser superat». «Com ens veiem, qui som» «Estic per un món lliure de monuments personals, lliure de pròcers i herois», diu l’escriptor argentí Martín Caparrós. «El que no em sembla just és que se’n treguin uns i es mantinguin d’altres segons les modes culturals i polítiques, els capricis de cada moment. Si volen revisar la galeria de monumentats, llavors fem veritables debats nacionals: qui es mereix què, com, on, per què. Seria una manera tan interessant de repensar i discutir les nostres històries. Hi ha monarques precolombins que van matar milers i hi ha generals de la independència i presidents de les nacions que també. Hi ha creus i més creus. Potser correspon un debat de debò per veure què volem recordar i reivindicar i què no, o sigui: com ens veiem, qui som». «Correspon un debat de debò per veure què volem recordar i reivindicar i què no, o sigui: com ens veiem, qui som» Martín Caparrós, escriptor argentí ¿Com es veuen les coses a l’altre costat del món? Bernat Castany, professor de literatura hispanoamericana de la Universitat de Barcelona, diu que el debat sobre la demolició de les velles estàtues forma part del «gran debat» sobre la reformulació de la història, i que s’ha de «recuperar la idea que és possible acostar-se, tot i que sigui de manera temptativa, progressivament i provisionalment, a la veritat». «Si reduïm tota història a relat, renunciant a tota aspiració a trobar una certa veritat, el debat es reduirà a una lluita d’interessos en la que guanyarà qui tingui més diners per difondre la seva versió. No és tan difícil acceptar que durant l’època de la conquesta i la colònia els conqueridors i els colons van cometre veritables matances», diu, com «tampoc que els indígenes no van patir menys en època republicana, que les elits independentistes eren igual de racistes i feudals, o més, i que els seus patiments s’expliquen més pels interessos de les elits actuals, la nefasta ingerència dels EUA o el neoliberalisme». Com diu Prado, «qualsevol tipus d’idealització, arribi del costat de l’hispanisme o del costat de l’indigenisme, és un mal començament per comprendre el que va tenir lloc en el passat i fer justícia en el present». Els capitans i els seus sequaços «Jo crec que ha arribat l’hora de revisar la història d’Amèrica Llatina en el seu conjunt, perquè està plena d’invents, mentides (intencionals) i falsedats (inconscients) –diu la professora de la UNAM–. Per començar, hem de revisar les històries de les conquestes d’Amèrica, perquè en essència van ser escrites pels capitans generals i els seus sequaços». Prado diu que les estàtues i altres obres artístiques formen part «de la cultura de l’elogi implantada des dels temps colonials a Amèrica per sacralitzar» no només figures, sinó «un passat il·lusori construït a partir de cànons europeus, en especial, a partir del racisme, el classisme i la discriminació, que són útils per reproduir l’estat de coses, que justifica el patriarcat, el servei i l’explotació. Per això la visió maniquea de les històries tant colonials com nacionalistes: allò bo, bonic i superior queda sempre del costat de la minoria adinerada i governant, i el dolent, lleig i inferior, del costat de la majoria camperola sotmesa i pobre». «Si reduïm tota història a relat, renunciant a tota aspiració a trobar una certa veritat, el debat es reduirà a una lluita d’interessos en la que guanyarà qui tingui més diners per difondre la seva versió» Bernat Castany, professor de literatura hispanoamericana de la UB Ara bé, cal esquivar els perills que comporta una revisió a fons. «Tot debat és fructífer i pertinent, a condició que no sigui una mera fantasia compensatòria», diu Castany. «Hi ha obstacles gegants», diu Prado. «Des del meu punt de vista, un d’ells és el romanticisme, les il·lusions i la fantasia que fan creure a la gent que en el passat prehispànic es vivia harmònicament». En aquest sentit, el professor Segundo aporta la següent reflexió: diu que sí, que «és indispensable repensar la història del continent», i que «en societats que es volen refundar mitològicament la tornada a un passat exitós pot ser una aposta atractiva, una tornada imaginària als bons temps, a una temporalitat anada». No obstant, afegeix, «a molts països llatinoamericans aquest idíl·lic lloc originari no queda gaire clar on va quedar, els vells temps no van ser millors». Però tampoc ho és el present, afirma. Amèrica Llatina, sempre buscant-se a si mateixa.

Colòmbia fa reflexionar a Amèrica Llatina sobre el culte als conqueridors

El més llegit