Els Monegres i el mite de l’Armada Invencible, per Antonio Madridejos

A la carretera que porta de Castilló a Sariñena, just abans d’arribar al poble de Pallaruelo, es pot observar una de les últimes representacions del savinar que cobria antigament bona part dels Monegres. No són exemplars solitaris que han sobreviscut en límits o terrenys abruptes, com sol ser més comú en aquesta comarca d’Aragó, sinó que n’hi ha centenars. Vistos des de lluny, els arbres, que creixen marcant la frontera entre petites finques, s’observen com un bosc dens que destaca sobre el terra clar. El meu col·lega periodista Ernest Alós, bon coneixedor de la zona, em comenta que més al sud de Bujaraloz, a l’anomenada Retuerta, hi ha un altre savinar encara més extens i menys modelat per la mà de l’home. Són d’una bellesa desconcertant. Una visita ineludible. El fullatge perenne i fosc de les savines blanques va donar nom a la comarca –les Muntanyes Negres–, però els Monegres mai van ser el bosc impenetrable que de sobte va ser escurat per a la construcció dels vaixells de l’Armada Invencible (o Gran Armada), com encara reiteren moltes guies turístiques i fins i tot saberuts assajos. «Cada poc temps es repeteix el mateix mite», lamenta Gemma Grau, tècnica de l’Oficina de Turisme dels Monegros, a Sariñena. La desforestació va ser un procés gradual que es va iniciar als segles XIII-XV i els principals motors del qual van ser la transformació del terreny per al pasturatge del bestiar, l’agricultura extensiva (ara també el regadiu) i l’aprofitament de la llenya. En definitiva, «un resultat del creixement demogràfic de la comarca en aquells segles», exposa Grau. Restes forestals «Actualment només queden retalls forestals en llocs amb relleu, ja que tot allò que es pugui llaurar, sigui productiu o no, ha sigut llaurat», sintetitza César Pedrocchi, biòleg del CSIC, a ‘Ecología de Los Monegros’. La paciencia como estrategia de supervivencia. Els cultius, tant de secà com de regadiu, constitueixen ara l’element paisatgístic més comú de la comarca, molt per davant de les zones forestals i les estepes. Afortunadament, el procés s’ha revertit en les últimes dècades. «La pressió de la ramaderia s’ha reduït –explica Ramiro Muñoz, biòleg de la reserva de la llacuna de Sariñena–. Com que no hi ha tanta esporgada, els arbres creixen amb més facilitat». El que passa, afegeix l’especialista, és que «aquí plou poc i la recuperació va lentament». La savina blanca (‘Juniperus thurifera’) és una conífera adaptada a la duresa del clima estepari dels Monegres, caracteritzat per uns hiverns molt freds, uns estius càlids, vent i en general unes precipitacions molt modestes, de l’ordre de 350-400 litres anuals per metre quadrat. [A les zones més elevades i sense inversió tèrmica, com passa a la serra d’Alcubierre, hi apareix el pi blanc.] Tot i que aquestes condicions es mantenen relativament estables des de fa almenys 8.000-10.000 anys, després de finalitzar l’última glaciació, el paisatge ha tingut una transformació completa a causa de la influència humana. Així, per exemple, els abundants boscos oberts de savina que suggereixen els registres geològics han quedat escurats i ara al seu lloc floreixen plantacions de blat de moro o alfals. I els exemplars solitaris que encara es poden observar s’han conservat per marcar límits entre propietats o com a senyalitzacions per orientar-se. En qualsevol cas, «el savinar mai ha sigut un bosc espès. Ni aquí ni enlloc. La savina viu en llocs molt durs, amb pocs recursos d’aigua i per resistir ha desenvolupat un gran sistema radicular que dificulta que els arbres creixin molt junts», insisteix Ramiro Muñoz. A més, segons el biòleg, «la salinitat de la comarca difícilment permetria el desenvolupament d’un bosc molt dens». Una manera de comprovar com va ser la desaparició gradual dels savinars dels Monegres és acudir a la geologia. En aquest sentit, el delta de l’Ebre és un immillorable «testimoni» del procés, segons la definició de César Pedrocchi. La desforestació a partir del segle XIII a causa de la pressió ramadera i les necessitats de llenya va ocasionar una erosió del terreny que es va traduir en unes grans aportacions de sediments al curs del riu. Com a conseqüència, l’antic estuari de l’Ebre, situat a gairebé 200 quilòmetres seguint el riu, es va anar convertint progressivament en el delta que avui dia coneixem. L’Armada Invencible va arribar més tard, a finals del XVI. Així que, com diu Pedrocchi, «molt possiblement el que es va talar als Monegros [si realment es van fer servir per construir els vaixells] serien les restes del gran bosc que va sobreviure al primer mil·lenni». El relat de la flota naval resulta poc creïble. S’estima que, per a la construcció d’un galió del segle XVI, es necessitaven 900 roures o pins, que van ser els arbres més utilitzats, i una mica menys, uns 200-300, per a una galera. L’escassetat de fusta va ser efectivament un greu problema en la indústria naval espanyola entre els segles XVI i XIX, situació que va motivar la redacció de diverses lleis per fomentar l’explotació més sostenible dels boscos, però difícilment es va recórrer a les savines. Com a mínim, les savines dels Monegros mai van ser la primera opció. La seva fusta és molt apreciada per la seva resistència a la putrefacció per humitat, però els exemplars solen ser d’altura moderada –no apta per a pals i altres peces de les llargues dimensions– i als seus troncs hi ha molts nusos. «Crec que es van poder talar algunes savines dels Monegros, però serien només les insignes, les que superaven unes determinades dimensions», diu Ramiro Muñoz. Segons l’opinió del biòleg de Sariñena, el motiu fonamental de la desforestació de la comarca van ser les cremes que es van realitzar per obtenir prats perquè pastés el bestiar. «La llegenda de l’Armada Invencible es continua explicant, tot i que hi ha moltes evidències que la desmenteixen», insisteix Gemma Grau. La tècnica de l’Oficina de Turisme dels Monegros comenta un altre motiu d’escepticisme: «Traslladar grans troncs cap al Cantàbric, des d’on va partir la flota, remuntant l’Ebre a contracorrent i amb un curs cada vegada més petit seria summament difícil». L’habitual era que la fusta d’Aragó demandada per a la construcció (no només de barcos) procedís del Pirineu, avancés a través de la Cinca i després es traslladés per l’Ebre fins a Tortosa. Van ser les actuals comunitats d’Astúries i Cantàbria les que van subministrar la majoria dels arbres necessaris per a la construcció naval. Potser no tots, però sí la majoria.

El més llegit