Els mocosos de Mallorca i les seves hipermares

Una jove americana està de viatge d’estudis a Barcelona. Un dia, puja a l’ascensor i es queda atrapada. No pot obrir la porta, que s’ha encallat. Podria prémer el botó d’emergència. Podria trucar al 112. Podria cridar per alertar algun veí. Però no. La nostra protagonista agafa el mòbil i truca a la mama, que és als EUA. Des de Florida, la mama-coratge truca als tècnics i soluciona el problema de la seva petitona. Aquesta és una de les delicioses i verídiques anècdotes amb què la periodista, autora i divulgadora Eva Millet explica la hiperpaternitat, un fenomen importat dels EUA que implica tenir gravat a foc un lema: que no li falti res al meu fill. Jo carrego amb la seva motxilla, jo li imposo una agenda de ministre, jo li busco extraescolars sota de les pedres, jo vull que sigui el pròxim Mozart, jo li cordo les sabatilles amb 10 anys, jo vull que sigui immensament feliç i que mai s’avorreixi, jo vull un fill perfecte. El tristíssim capítol que estem veient a Mallorca aquests dies ens recorda que la hipermaternitat està ben assentada a Espanya. –Mama, ¿puc anar de viatge de fi de curs a Mallorca? –Estem en pandèmia. Potser és perillós. –Però, mama, hi va tota la classe. Ho ha organitzat una agència que es diu Tu Fin de Curso. Tot anirà bé. I complirem totes les mesures de seguretat. Fins i tot quan sortim de festa a la nit. No em trauré la mascareta ni m’acostaré a ningú. Vinga, mama, paga’m el viatge. –Que et no et falti res, carinyo. Fet. T’ho mereixes tot. –Mama. ¡Ens han retingut! Hi ha hagut casos positius de Covid. No ens deixen sortir de l’hotel. Estem fatal. Els llençols són d’hospital. I el menjar, també. –¿Què? ¿Menjar d’hospital? Això és un segrest, un abús dels drets humans. Deixa-ho a les meves mans, que demanaré l’‘habeas corpus’. –Mama, quines ganes tenia de veure’t. Ja soc aquí, amb tu, entre els teus braços. Crec que hi ha companyes que han donat positiu en el viatge. Hauran contagiat altres persones. Però tot és igual perquè ja soc aquí, al teu costat. Abraça’m, mami, que ho he passat fatal. El capítol de Mallorca recorda molt ‘Spring breakers’, en què el director de culte Harmony Korine mostra el desfasament absolut de joves nord-americans en viatge d’estudis. La hipermaternitat et porta a pensar que la teva filla perfecta viatjarà a Palma amb els seus amics per veure museus i no per fer el que fan els fills imperfectes: desfasar-se en pandèmia. David Trueba sempre explica com Rafael Azcona li deia que criticar els joves i pensar que són generacions menys fortes del que érem nosaltres no tenia sentit. Als joves se’ls ha d’estimar i respectar perquè tots ho hem sigut. Tots hem sigut rebels, tots hem aprofitat l’estiu, tots hem volgut viure sense pensar en demà. Els joves, éssers socials per naturalesa, han sigut esperonats per una cruel pandèmia que ens ha obligat a allunyar-nos de tot ésser vivent. Fa dos cursos acadèmics que aprenen a través d’un ordinador. No és just, però és la realitat. El coronavirus ha matat a Espanya més de 80.000 persones i ha enfonsat l’economia, però si el teu fill et demana anar de viatge de fi de curs ho fas. Perquè ets una hipermare i no permets que el teu petit tingui una carència en la seva vida. Una comunitat autònoma que obre les portes al turisme de borratxera, una agència de viatges dedicada a les excursions de fi de curs, uns xavals plens de vida que fa 16 mesos que són en una realitat paral·lela que no és la seva, uns pares i unes mares que no permeten la més mínima frustració dels seus fills i filles, i uns polítics que es dediquen a dir que la llibertat és sortir de festa i prendre canyes. ¿Què podia sortir malament? Tot. Tot ha sortit malament. Però hi ha la mama i el papa al rescat. Per tirar-se a l’esquena la indicació sanitària que diu que tot i que tinguis una PCR negativa si ets contacte estret d’una persona contagiada has de guardar quarantena. De primer de pandèmia, però ¿què hi fa? Ells i elles han sortit als balcons, han pintat els llençols amb la paraula llibertat, s’han fet fotos posant com si estiguessin emmanillats i han trucat als seus papes i mames per dir-los que, una vegada més en la seva vida, els traguessin d’aquest malson. Han sobreactuat, se saben observats perquè viuen en l’era de les xarxes socials. Sense estat d’alarma, és difícil retallar drets fonamentals. Així que els jutges han donat via lliure perquè els xavals surtin de l’hotel i tornin a les seves comunitats autònomes. Al·leguen que guardaran quarantena. Sí, després de ficar-se en avions, barcos i autobusos i, possiblement, contagiar més d’una persona. ¿Què hi fa? ¿A qui li importa la cambrera de l’hotel? ¿A qui li importa el conductor de l’autobús? ¿A qui li importa el ciutadà que viatja amb ells a l’avió? En l’era de la hiperpaternitat només t’importa el teu petit. Tot i que sigui un paio de 17 anys.

Els mocosos de Mallorca i les seves hipermares

En l’era de la hiperpaternitat només t’importa que el teu petit no es frustri el més mínim, tot i que sigui un paio de 17 anys

El més llegit