Quan es va jubilar, ara fa vuit anys, uns amics van organitzar un discret sopar d’homenatge a Xavier Folch i Recasens (1938-2021). En els parlaments d’aquella nit d’estiu, al Motel Empordà, de Figueres, s’hi van dir dues coses que són les que, a parer meu, representen millor la figura d’en Xavier i la seva importància en el panorama de la Catalunya contemporània. Una, la va dir la professora Dolors Oller: “Ha treballat a favor de la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic, i això és transcendental per a un país, amb una guspira de cordialitat i d’eficàcia”. Aquest sentit es refereix a la concessió divina per a l’exercici del bé i explicava l’abast de la dedicació, l’entusiasme i l’esforç d’un “home intel·ligent, discret, elegant, amabilíssim”, com ha escrit Antoni Puigverd. Una devoció per la cultura que el va fer transitar per dues editorials – Ariel i Crítica – i que va culminar amb la creació, l’any 1983, de l’Editorial Empúries que, amb més d’un miler de títols, representa un paper cabdal en la història de la llengua i la literatura catalanes. Una entrega en la qual aquell “bé” que dèiem es concreta en un llegat intel·lectual de primer ordre, una herència que s’ha de valorar com una aportació cabdal, fundacional. Poetes i escriptors com Vinyoli, Brossa, Martí i Pol, Bauçà, Palácios, Comadira, Mesquida, Casasses, Puntí o Cornudella, no serien el que són sense Xavier Folch i si ell no hagués conformat un catàleg que els ajunta i els eleva. Per no parlar de la memorable col·lecció d’assaigs sobre lingüística catalana, amb Joan Solà al capdavant.