Nazis i ‘fake news’ | Richard J. Evans: «Els conspiracionistes viuen en un món tancat»

Existeixen des que el món és món. Són ja als escrits del segle XVIII sobre els maçons o els illuminati i van sorgir de nou als anys 50 del segle passat de la mà del senador McCarthy, que veia als Estats Units comunistes fins a sota dels llits. Si el nord-americà Richard Hofstadter va qualificar d’estil paranoide la fantasia conspiradora del maccarthisme, Richard J. Evans (Londres, 1947) parla d’imaginació paranoide per referir-se als qui veuen complots a tot arreu. Especialista en l’Alemanya nazi, Evans es va adonar que, en ple auge del conspiracionisme, estaven entrant en circulació alguns vells i nous mites sobre Hitler i va voler desmuntar-los. ¿Per què suscita tant interès la figura de Hitler? A conseqüència de la secularització, Hitler es converteix en una espècie de substitut de Satanàs, una icona del mal, probablement l’home més famós de la història, reconeixible immediatament. Exerceix un gran poder d’atracció per als teòrics de la conspiració, així que al llibre analitzo cinc teories objecte d’un recent ‘revival’. Una d’aquestes és que no va morir al búnquer, sinó que va fugir a l’Argentina. Hi ha fins i tot una sèrie de televisió –’Hunting Hitler’– en què un grup de gent busca empremtes de Hitler a Sud-amèrica, sense trobar-ne cap. Un crític va arribar a dir que si prenguéssim un glop de whisky cada vegada que sentíssim conjectures com «potser va ser aquí o probablement va passar això o allò», acabaríem borratxos al final del primer capítol. Obsessionat com estava per la política, Hitler no s’hauria retirat i guardat silenci a l’Argentina, com Adolf Eichmann. I, sigui dit de passada, hi ha gravacions secretes de converses d’Eichmann amb altres nazis en què no s’esmenta Hitler ni una sola vegada. Simplement van acceptar que havia mort. A alguns els sembla interessant imaginar que va poder sobreviure a la guerra, però no n’hi ha absolutament cap evidència. ¿Tota teoria de la conspiració segueix un patró? Sí. Hi ha una tendència a dir que res passa per casualitat, que tot és resultat d’un complot, que el que veiem oculta les causes veritables d’un esdeveniment i que, en realitat, ho ha provocat qui se’n beneficia, com va passar amb l’incendi del Reichstag el 1933, que els comunistes van atribuir als mateixos nazis per facilitar la seva arribada al poder, tot i que ja des dels anys 60 se sap que va ser obra d’un únic piròman, un jove esquerrà. Tot i que no neixen al segle XXI, ara les conspiracions s’expandeixen més... Amb cada canvi als mitjans de comunicació ho fan de manera més ràpida. El 1349, durant la Pesta Negra a Europa, es deia que els jueus havien enverinat el món, però això es difonia pel boca-orella i no anava gaire lluny. La impremta i després la ràdio, la televisió o el cine fan un pas més, i internet ha jugat un paper important en la seva expansió perquè, a diferència de mitjans en què hi ha editors que exerceixen de guardians, a internet pots dir el que vulguis. ¿Creu que compleixen alguna funció? El fonamental de la seva creença –i crec que és part de la funció de la teoria de la conspiració per als qui la propaguen– és «nosaltres coneixem la veritat i tots els experts, historiadors, investigadors, científics i periodistes ens estan mentint». La versió oficial d’un esdeveniment augmenta l’autoestima del conspiracionista, que pensa que ell té raó i tots els altres estan equivocats. «En tota teoria de la conspiració hi ha un patró, una tendència a dir que res passa per casualitat» ¿Solen necessitar un boc expiatori? Potser ‘boc expiatori’ no és l’expressió adequada, però és cert que els teòrics de la conspiració, sobretot si són al poder, sovint tenen alguna figura que acusen d’estar manipulant-ho tot. Per a Stalin sempre era Trotsky, el seu rival als anys 20. Per a Donald Trump era George Soros i per al president turc, Erdogan, el clergue Gülen. ¿Hi ha règims més proclius a la conspiració? A les dictadures o als estats autoritaris, on exercir una oposició legítima no és possible, el dictador sospita que tothom conspira en contra seu, perquè l’única via que té l’oposició de funcionar és de forma secreta. Com més democràcia, més gran és la demanda d’obertura i transparència. Per descomptat, els governs han de tenir secrets, però han d’explicar el que fan. ¿Per què sembla més fàcil alimentar una maquinació que desmuntar-la? Desmuntar-la és bastant fàcil, tot i que porti temps. El difícil és convèncer els conspiracionistes que estan equivocats. ¡Si veiés les reaccions que ha provocat el meu llibre a Anglaterra i els comentaris dient que és una porqueria! El món dels conspiracionistes tendeix a ser un món tancat, difícil de penetrar. Una de les seves tàctiques és no manejar arguments i desacreditar els testimonis. ¿Suposen un perill per a la democràcia? Per descomptat, perquè soscaven la confiança en els fets i les evidències, i sense això no podem planificar adequadament el futur.

Nazis i ‘fake news’ | Richard J. Evans: «Els conspiracionistes viuen en un món tancat»

L’historiador britànic, un dels experts més grans en el Tercer Reich, examina minuciosament cinc de les llegendes conspiradores més persistents sobre el període de l’Alemanya nazi a ‘Hitler y las teorías de la conspiración’ (Crítica, 2021).

El més llegit