Quatre lesions d’espatlla comunes i com tractar-les

Les espatlles són una de les articulacions més lesionades en esports en què s’utilitzen els braços en moviments de repetició com el waterpolo, el golf, el tennis o el ‘crossfit’, però no només es poden lesionar fent exercici. Existeixen algunes malalties d’aquesta articulació que poden afectar qualsevol persona independentment del seu hàbit esportiu. En moltes ocasions arriben a coexistir diverses lesions alhora, de manera que «l’important no és tant el tractament com el diagnòstic adequat per poder tractar-lo correctament», afirma Enric Sirvent, doctor en Antropologia i fisioterapeuta especialista en espatlla i colze. Així, es poden classificar en quatre grans tipologies la gran majoria de lesions d’espatlla: Bursitis i tendinopaties La bursitis és la inflamació o irritació dolorosa d’unes bosses, anomenades burses, que apareixen en els punts d’unió de les articulacions amb els músculs, tendons o ossos. La funció d’aquestes burses és permetre el moviment normal de les articulacions i evitar friccions i quan s’inflamen, causen una lleu limitació del moviment. «A partir dels 35 anys, sobretot si hi ha hagut un treball repetitiu d’espatlles, és probable que aparegui una certa degeneració al tendó supraespinós. No ens hem d’alarmar, ja que aquestes lesions no solen produir dolor però podrien impedir fer alguns gestos», afirma Lluis Puig, fisioterapeuta especialitzat en espatlla. Segons diverses metaanàlisis publicades, aquest tipus de lesions es poden curar mitjançant fisioteràpia en la majoria dels casos (el 86,7% de les vegades) i només el 14% acaba necessitant intervencions quirúrgiques. Aquest tipus de lesions se sol tractar amb teràpia manual per recentrar l’espatlla i buscar el bon equilibri i una vegada aconseguit s’aconsella fer exercicis enfocats a obrir l’espai i a treballar la musculatura intrínseca, és a dir, el manegot dels rotatoris, per disminuir pressió sobre la bursa, aconseguir una bona estabilitat i trobar l’equilibri. Inestabilitats Les inestabilitats es poden subdividir en dos grups, les més greus, en què hi ha hagut una luxació de l’espatlla, o les menys greus, en què no s’arriba a donar la luxació però hi ha dolor en el moviment. «Les últimes, solen passar sobretot en pacients adolescents que porten a terme esports de llançament i tenen una hiperlaxitud articular, de manera que tot i que no arriben a patir la luxació desenvolupen dolors», diu Puig. Les primeres, en canvi, «no se solen acabar de curar amb fisioteràpia i en la majoria de casos, l’espatlla torna a sortir de lloc», afirma Sirvent. En aquest cas continua sent igualment important reforçar la zona mitjançant exercicis tot i que solen necessitar intervencions quirúrgiques. A més d’aquests dos tipus, hi ha un tercer, associat a esportistes que ve produït per microtraumatismes i gestos repetitius d’armar el braç en què la hiperrotació externa del braç acaba creant un desequilibri en l’articulació. La recuperació d’aquestes lesions se sol centrar en l’estabilització de l’espatlla per recuperar la mobilitat i reforçant la musculatura i la propiorecepció. Així, s’enfoca el treball al manegot dels rotatoris, que és l’estabilitzador principal de la zona per buscar una bona cocontracció entre aquest i el deltoide. Més endavant, una vegada millori el rang de moviment, es poden començar a treballar exercicis en cadena oberta de tipus més esportiu per anar recreant situacions en què l’espatlla se solia sortir amb cautela perquè la musculatura vagi responent. Capsulitis La capsulitis, també anomenada «espatlla congelada», és una afecció que es dona quan el teixit que envolta l’articulació de l’espatlla s’inflama, cosa que provoca l’engruiximent i enduriment de la càpsula articular. Es tracta d’un procés inflamatori passatger, que pot tenir lloc com a conseqüència de: una tendinopatia mal curada, una fractura, un tumor pulmonar, un accident vasculocerebral o algunes malalties sistèmiques, tot i que majoritàriament, és d’origen desconegut, i s’ha de diagnosticar i tractar correctament, explica Puig. Tot i així, és una afecció que es pot curar amb fisioteràpia encara que sol ser llarga i dura entre sis mesos i un any. «En aquests casos, especialment en les dues primeres fases, també es necessita cert repòs i de tractaments mèdics analgèsics i antiinflamatoris. És important que la fisioteràpia de la primera fase tingui per objectiu disminuir les greus molèsties i les tensions musculars. La segona fase requereix tècniques de fisioteràpia més específiques associades a moviments lliures a la piscina o al mar. Finalment, en la tercera fase es tracta de fisioteràpia i exercicis per guanyar moviment i anar ampliant així la mobilitat i la força de forma progressiva. Sempre sense arribar a provocar dolor», afirma Sirvent. Lesions neurològiques Finalment trobem les lesions neurològiques, entre les quals existeixen dos grans tipus, les que deriven d’una afectació del sistema nerviós central com podria ser a conseqüència d’un ictus, un vessament cerebral o un infart cerebral o un procés víric com la síndrome de Parsonage Turner i les que deriven d’una afectació en el sistema nerviós perifèric, com l’espatlla del waterpolista o la síndrome del golfista, en què es produeix una inflamació. «Aquestes lesions necessiten primer un tractament mèdic, però se sol aconseguir recuperar gran part del moviment mitjançant una teràpia continuada», diu Sirvent. Club de Fitnes de EL PERIÓDICO

El més llegit