Cent anys de la matança de Tulsa

El 1921 a Tulsa (Oklahoma) hi havia una espècie d’oasi per a la comunitat afroamericana. Era el barri de Greenwood i ocupava unes 35 illes, on els seus habitants podien trobar de tot: escoles, esglésies, restaurants, botigues, consultes mèdiques, despatxos d’advocats, hotels, sales de festes... els carrers de Greenwood vessaven de vida, sobretot els dijous, que era el dia festiu setmanal dels que treballaven al servei de la població blanca. Era una zona tan pròspera que era coneguda com a Black Wall Street. En realitat, no obstant, no tenia res d’idíl·lic. Tulsa, com la resta del país, estava segregada i els linxaments contra els negres eren molt habituals. De res havia servit que els afroamericans haguessin lluitat durant la Primera Guerra Mundial en la primera línia de cara. La població blanca continuava considerant-se superior. A més, des de la premsa sensacionalista es feien circular tota mena de rumors, com que els negres volien exterminar els blancs. A tot el país es produïen persecucions i assassinats d’afroamericans amb total impunitat. Això és el que va passar a Tulsa el 30 de maig del 1921. Aquell dia, quan l’enllustrador de 19 anys Dick Rowland acabava d’entrar a l’ascensor de l’edifici on treballava enllustrant les sabates dels oficinistes, l’ascensorista Sarah Page, una blanca de 17 anys, va sortir cridant. Un testimoni de l’escena va assumir que el noi l’havia assaltat i va avisar la policia, però els agents desplaçats al lloc no van trobar indicis de delicte. A més, la noia va negar haver sigut atacada i no va voler presentar càrrecs contra Rowland. El noi i els seus companys de feina utilitzaven l’ascensor per pujar a l’últim pis de l’edifici, perquè era on hi havia l’únic lavabo que podien utilitzar les persones negres. L’endemà a la portada del ‘Tulsa Tribune’, propietat d’un empresari blanc, es va publicar que hi havia hagut un intent de violació i esmentava la identitat de l’enllustrador. Això va fer que la policia detingués Rowland. La notícia va saltar de boca en boca i al cap de poca estona davant dels jutjats es van començar a concentrar grups de blancs disposats a linxar-lo. Llavors, un grup de veïns de Greenwood, veterans de guerra, es van presentar armats al lloc per protegir el detingut mentre se’l posava a disposició de la justícia. Sembla que els blancs van voler desarmar-los. Ja no hi va haver marxa enrere. Va començar l’intercanvi de trets. A més, la policia va autoritzar la població blanca a perseguir els afroamericans, i fins i tot els va proporcionar armes. La turba es va dirigir cap a Greenwood. Al seu pas saquejaven comerços i vivendes i després cremaven sistemàticament tots els edificis. Les cròniques expliquen que fins i tot va arribar a intervenir un aeroplà per tirar dinamita des de l’aire. Els disturbis van durar fins al 2 de juny i van deixar un balanç de 300 víctimes mortals, centenars de ferits, desenes de negocis arruïnats i unes 10.000 persones sense llar. A més de 6.000 detinguts. Però el pitjor va ser el procés de culpabilització de la població afroamericana, assenyalada per les autoritats i la premsa blanca com a instigadora dels disturbis. Els líders de la comunitat negra van ser processats, les víctimes van ser menyspreades pels polítics i les companyies asseguradores no es van voler fer càrrec de les destrosses, i van deixar molta gent en la misèria. Van haver de passar 75 anys perquè es creés una comissió per investigar els fets. No obstant, no va servir de gran cosa perquè no es va plantejar cap tipus de reparació per a les víctimes ni els seus familiars. No ha sigut fins al segle XXI que aquest episodi ha començat a ser tractat amb tota la seva complexitat. Malgrat això, el 2004 el Tribunal Suprem dels Estats Units no va acceptar tractar el cas. El centenari de la matança de Tulsa arriba pocs dies després de commemorar-se el primer aniversari de la mort de George Floyd, que posa en evidència que la discriminació racial als EUA té unes arrels molt profundes. Caldrà invertir molts esforços perquè algun dia tot això passi definitivament a la història. Tres supervivents

El més llegit