L’excepcional història del rinoceront de Dürer

No, no és estrany que una història protagonitzada per un rinoceront, i no qualsevol rinoceront: Ganda, el primer que es veia a Europa en 15 segles. No és estrany que una història protagonitzada per un rinoceront i un artista, i no qualsevol artista: Albrecht Dürer, l’home més famós del Renaixement alemany. No és estrany que una història protagonitzada pel rinoceront Ganda, Albrecht Dürer i un Papa, i no qualsevol Papa: Lleó X, l’home marcat pel fat d’haver-se enfrontat a Luter. No és estrany que una història protagonitzada pel rinoceront Ganda, Albrecht Dürer i Lleó X, i a més, no qualsevol història: una història escrita per un Déu inspirat i amb sentit de l’humor. No és estrany que una història escrita per un Déu inspirat i gentil i protagonitzada pel rinoceront Ganda, Albrecht Dürer i Lleó X, no, no és estrany: que Jesús Marchamalo i Antonio Santos hagin, per dir-ho així, caigut als seus peus. «Vaig explicar la història a l’Antonio durant una fira del llibre i es va quedar fascinat. ‘Escriu-la i fem un llibre’, em va dir». Marchamalo i Santos formen una societat literària que ha donat fruit en una sèrie de retrats d’escriptors universals que venen publicant a raó d’un a l’any, de Kafka a Pessoa, de Virginia Woolf a Karen Blixen. El primer aporta l’escriptura, el segon, les il·lustracions. La pandèmia va interrompre aquesta dinàmica, però del parèntesi ha sortit ‘El rinoceronte del rey’ (Nórdica), que explica la rocambolesca peripècia europea del rinoceront Ganda al segle XVI, «una història tan absolutament seductora, tan bonica, tan sorprenent, tan plena de casualitats, tan insòlita, que sembla una història de ficció», diu Marchamalo. «És una història que voreja el realisme màgic. De fet ens va semblar important recalcar que és una història real». Una imatge icònica ‘Rinoceront’, el gravat de Dürer que representa el mamífer placentari, perissodàctil i ceratomorf, va ser durant segles la imatge icònica del rinoceront, és a dir que ho va ser per a generacions i generacions d’europeus –i no només europeus. La gent, quan pensava en un rinoceront, pensava en el rinoceront de Dürer. Segurament parla de la destresa de l’artista, però també de com de difícil que era per a la majoria de la gent veure un rinoceront de veritat. El rinoceront de Dürer o imatges derivades d’aquest van aparèixer en tractats naturalistes i enciclopèdies fins gairebé finalitzat el segle XVIII, i, com expliquen Marchamalo i Santos, «encara en les primeres dècades del segle XX, als llibres de text alemanys de ciències naturals, el gravat de Dürer il·lustrava la imatge del rinoceront indi». «Mai hi ha hagut un rinoceront tan famós al món de l’art», diu Marchamalo. I mai la imatge d’un animal va modelar tant l’imaginari col·lectiu. Dürer, en certa manera, va donar carta de naturalització al colós. El notable de l’assumpte és que Dürer va dibuixar el seu rinoceront segons el que havia sentit dir i basant-se en un esbós que va arribar a les seves mans, i el va dibuixar malament, o almenys, no tan bé com algú dibuixaria alguna cosa si sabés que es prendria com a paradigma; una cosa canònica. Però Dürer era un artista. Només faltaria. «És fascinant que durant anys la imatge del rinoceront fos la imatge de Dürer, que mai l’havia vist i que havia incorregut en diverses imprecisions anatòmiques òbvies», diu Marchamalo. Al llibre les enumera. Miri el Rinoceront de Dürer i compari’l. «...el gorjal al coll mai va existir, tampoc la segona banya dalt del llom, ni les escames de les potes. Passa el mateix que amb les protuberàncies, taques i escarificacions de la pell, meres invencions artístiques, així com el dibuix d’ala de ratpenat que s’aprecia al llom i que tampoc es correspon amb la realitat». Una Europa petita Ganda, el rinoceront més famós de la història de l’art, va ser el regal que el sultà Ahmedabad Muzaffar Xah va considerar adequat per honrar el rei d’aquesta història: Manuel I de Portugal, Manuel ‘l’Afortunat’ o ‘el Venturós’ (que tampoc és qualsevol rei, ja que com recorda Marchamalo, va ser el monarca de les expedicions, el sobirà el recolzament del qual va ser capital per al descobriment de la ruta Atlàntica cap a les Índies i el descobriment del Brasil). Ganda i els seus 1.500 quilos de pes van arribar a Lisboa el 20 de maig de 1515 a bord del ‘Nossa Senhora de Ajuda’, i ja que era el primer rinoceront que es veia a Europa des de l’època dels romans, l’expectativa va ser extraordinària, materialitzada en l’«enorme multitud, baladrera i disposada a la sorpresa», que esperava l’animal al port de la capital portuguesa. «És fascinant aquesta Europa del segle XVI, l’Europa de les grans expedicions, dels descobriments, però una Europa recelosa, petita, on no havien vist un rinoceront en 15 segles, on arribaven espies d’altres corts perquè a tot arreu volien saber més coses del rinoceront. Em va fascinar aquesta ingenuïtat». Les altres coses, al llibre. L’elefant boig, al llibre. La rinoceront Clara, al llibre. La mort de novel·la de Ganda, al llibre. Aquí s’acaba això.

Un rei, un Papa, un rinoceront i Dürer

El més llegit