Bancs: el repte de com arribar al futur

Els bancs espanyols tenen davant seu reptes majúsculs i caldrà veure si tots aconsegueixen superar-los. La banca ja no és sostenible tal com l’enteníem. La tecnologia, que arran de la pandèmia ha irromput a les nostres vides d’una manera subtil, ens ha mostrat que el món financer tal com el coneixíem ha quedat obsolet. Així, la irrupció de les ‘fintech’ al panorama bancari actual no només és inevitable, sinó que és beneficiosa i fins i tot necessària. Temps de canvi en el sector bancari Antoni Garrido és catedràtic d’Economia Aplicada de la UB i investigador de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) L’esclat de la pandèmia ha generat òbviament problemes als bancs espanyols fins al punt que un bon nombre ha registrat pèrdues el 2020. Abans de l’arribada del coronavirus, i com reflectien les cotitzacions borsàries, els mercats consideraven ja negatives les perspectives del sector atesos els desafiaments que hauran d’afrontar les entitats en els pròxims anys. El primer dels quals no és cap altre que recuperar la reputació del sector, situada, amb raó, en mínims, atès l’ingent volum de recursos públics que va caldre mobilitzar per evitar la fallida del sistema, els abusos comesos en la comercialització d’alguns productes (com el deute subordinat i les participacions preferents) i les conductes poc edificants que van seguir alguns alts càrrecs. De fet, al baròmetre sobre confiança social que elaboren cada any algunes consultores especialitzades, només el 22% dels espanyols afirma que confia en la banca davant el 48% de mitjana que ho fa en el conjunt de la Unió Europea. El segon gran desafiament és aconseguir ser rendible en un entorn com l’actual de tipus d’interès pròxims a zero. Establerta pel BCE després de l’esclat de la crisi financera, la política de tipus baixos va permetre a les entitats bancàries obtenir plusvàlues elevades a les seves carteres de renda fixa, augmentar els ingressos en concepte de comissions (ja que va incentivar el desplaçament de l’estalvi cap a fons d’inversió) i reduir doblement (recuperació de l’economia i reducció dels costos financers que han de suportar els prestataris) la morositat. La seva continuïtat en el temps pressiona, no obstant, a la baixa els marges bancaris ja que, entre altres coses, no és fàcil traslladar als dipositants els tipus d’interès negatius que suporten els bancs per dipositar els seus excedents de liquiditat al BCE. El tercer problema, possiblement el més important, és el nou marc a què s’enfronta en tot el món l’activitat bancària com a conseqüència de la coincidència en el temps de tres factors clarament interrelacionats: el progrés tecnològic (digitalització, robòtica, intel·ligència artificial, Big Data, etc.), els canvis al marc regulador i els canvis també en les preferències dels consumidors. En la mesura que disminueixen les barreres d’accés al sector, els costos de recerca dels usuaris i els associats al canvi de proveïdor, s’estan diluint els avantatges competitius de què disposaven els bancs tradicionals fins fa poc. Abraçar la disrupció digital, és a dir, dotar-se de l’estructura, les aplicacions i el personal amb el talent necessari per poder competir en aquest nou marc és doncs el repte més gran a què s’enfronten els bancs actualment; repte que serà encara més gran si les grans empreses tecnològiques, les anomenades ‘bigtech’, acaben entrant al sector financer. A diferència de les ‘fintech’, majoritàriament petites, poc conegudes i amb una estructura de capital molt estancada, aquestes últimes ho tenen tot –la tecnologia, el capital humà, els recursos financers i una marca coneguda– per poder jugar un paper actiu al món post-Covid. És veritat també que per jugar aquest paper haurien d’acceptar, cosa que han rebutjat fins ara, quedar sotmeses a una estricta regulació i supervisió per part dels organismes competents en la matèria. En aquest context de competència creixent i marges reduïts es poden emmarcar tant els ajustos a les plantilles que estan portant a terme la major part d’entitats com les fusions que han tingut lloc recentment. Es tracta en definitiva de reduir costos, millorar nivells d’eficiència i, en el cas de les fusions, guanyar mida per compensar amb més volum d’activitat els reduïts marges actuals. En suma, els bancs espanyols tenen al davant reptes majúsculs i caldrà veure si tots aconsegueixen superar-los. Per a alguns analistes, els bancs tradicionals estan, de fet, condemnats a desaparèixer, ja que altres agents seran capaços de cobrir de forma més eficient totes les necessitats financeres de la societat. Per a altres, menys radicals, les entitats de crèdit minoristes que existeixen avui en dia hauran d’optar per un determinat model de negoci: uns, els millors, podran continuar sent proveïdors universals de serveis a través dels seus canals propis, d’altres proporcionaran la infraestructura necessària per comercialitzar productes desenvolupats per tercers més eficients i la resta es limitarà a subministrar plataformes per comercialitzar productes i serveis financers de caràcter bàsic. Temps de canvi en definitiva per al sector. La revolució financera ja és aquí Joan Torras Ragué és professor de Finances d’EADA Business School Per recuperar l’economia de la zona euro, el Banc Central Europeu (BCE) va començar a baixar els tipus d’interès el 2011 i des del 2016 els té pràcticament al 0%. Això afavoreix famílies, empreses i administracions endeutades. Però provoca que el rendiment que les entitats financeres aconsegueixen pel seu negoci bancari bàsic (guardar dipòsits i donar crèdits) sigui molt baix i que la seva rendibilitat total sigui persistentment inferior al retorn que els inversors exigeixen. Beneficis que es redueixen i costos d’estructura sobredimensionats. La banca ja no és sostenible tal com l’enteníem i estem assistint a un fenomen de concentració d’entitats financeres com la recent CaixaBankia. La tecnologia, que arran de la pandèmia ha irromput a les nostres vides d’una manera subtil, ens ha mostrat que el món financer tal com el coneixíem ha quedat obsolet. Per sanejar els balanços dels bancs entren en joc estratègies que intenten guanyar oxigen, d’una banda, reduint els seus costos (les fusions esmentades entre entitats, eros, tancament d’oficines o venda de les mateixes oficines per quedar-se com a inquilins, forçar els clients a operar a distància...) i, d’altra banda, diversificant el seu negoci per guanyar ingressos addicionals, col·locant productes que no tenen res a veure amb la banca com assegurances, alarmes, o productes electrònics. Enmig d’aquesta reconversió irrompen les ‘fintech’, empreses que han trossejat el negoci bancari i s’han centrat en una part molt petita d’aquest, oferint un servei alternatiu digital, còmode, intuïtiu i molt eficient. Aprofiten la tecnologia per reduir costos al màxim, cosa que es tradueix en pràcticament zero comissions, i, d’altra banda, creen una ‘interface’ digital molt intuïtiva. Mentrestant, la banca tradicional ha adoptat la digitalització per millorar el seu negoci via comissions, a tall d’exemple: si abans volíem un certificat de titularitat d’un compte bancari, anàvem a l’oficina, imprimien un paper, el firmaven i te’l donaven en mà, ara es fa mitjançant la seva pàgina web i, pagant dos euros, l’aplicació genera un PDF amb una firma digital, i sense paper, és a dir, paguem dos euros perquè una màquina et digui que el teu compte corrent és teu quan abans era gratis. La irrupció de les ‘fintech’ al panorama bancari actual no només és inevitable, sinó que és beneficiosa i fins i tot necessària. Beneficiosa perquè suposa una alternativa més eficient que la banca tradicional a l’hora de tramitar determinats serveis financers i necessària perquè el fet que existeixi ja ens allibera de la captivitat a què ens sotmet el sector bancari. Així també ho reflecteix el recent estudi presentat ‘Reptes i amenaces del sector FinTech a Espanya’, realitzat per EADA Business School.

El més llegit