Els impostos que portarà la postpandèmia

Preocupa la sostenibilitat de les finances públiques, molt malmeses a conseqüència de la crisi de la Covid-19, i per això és necessari estudiar mesures perquè, en el fons, el que està en joc és l’Estat del benestar. De canvis n’hi haurà. Segur. La qüestió és si estarem davant una veritable reforma fiscal o davant una maniobra cosmètica. ¿Una nova reforma fiscal? José María Durán Cabré. Professor de la Universitat de Barcelona i Investigador de l’Institut d’Economia de Barcelona El Ministeri d’Hisenda ha constituït un comitè d’experts per a la reforma fiscal amb l’objectiu, se’ns diu, d’analitzar el sistema fiscal per millorar la seva eficiència, garantir els recursos públics i adaptar-lo als reptes del segle XXI. La pandèmia està provocant un important deteriorament de les finances públiques espanyoles, el dèficit públic de les quals s’ha elevat fins a l’11% el 2020, davant el 2,8% de l’any anterior, i el nivell de deute públic ha augmentat en un any gairebé 25 punts, fins a situar-se en el 120% del PIB. En aquest context és normal que preocupi la sostenibilitat de les finances públiques i que s’estudiï quin tipus de mesures s’hauran d’anar prenent en el futur perquè, com deia Cristina Herrero, presidenta de l’Airef, «en algun moment hem de tornar a l’estabilitat de les finances públiques per garantir l’Estat del benestar». A continuació, analitzarem breument les àrees prioritàries assenyalades des del ministeri. La fiscalitat mediambiental a Espanya amb prou feines s’ha utilitzat ni com a instrument per corregir comportaments contaminants ni com a mesura per recaptar més, i el seu pes sobre l’economia, l’1,8% del PIB, és al voltant de mig punt menys que a la mitjana de la Unió Europea (UE). Ha sigut freqüent des d’organismes internacionals recomanar un augment en la imposició de les fonts d’energia més contaminants, com el dièsel, però s’hauria d’analitzar molt bé sobre quins grups socials i sectors econòmics recaurien aquestes mesures, quines possibles mesures compensatòries es podrien introduir per atenuar-ne l’impacte i amb quina gradualitat s’haurien d’introduir. No s’ha d’oblidar que el moviment dels Armilles Grogues francès, que va sorgir el 2018, va tenir el seu origen en un augment de la fiscalitat del dièsel. La imposició de les societats i de la denominada economia digitalitzada constitueixen dues àrees prioritàries més. Són conegudes les dificultats que, en un món globalitzat, tenen els països a l’hora de gravar les grans multinacionals. Els països competeixen per atraure capital i la fiscalitat és una de les eines que utilitzen, sobretot l’impost sobre societats. Les multinacionals que operen amb una visió mundial s’aprofiten d’aquests tractaments favorables i algunes n’abusen localitzant els seus beneficis de manera artificial als països de menys o nul·la tributació. A més, les normes tradicionals de la fiscalitat internacional requereixen una presència física en un territori per haver de tributar-hi, presència que al món digital moltes vegades no és necessària. Això encara facilita més a moltes empreses d’aquest sector eludir la tributació dels seus beneficis allà on han sigut generats. El diagnòstic de la situació és compartit, però la solució només es podrà assolir si hi ha una clara cooperació internacional entre països, com l’OCDE està intentant des de fa anys, que passa també per actualitzar les normes de la fiscalitat internacional. Les recents reformes que el president nord-americà, Joe Biden, ha anunciat sembla que van en aquesta línia. Augment del tipus impositiu de l’impost federal sobre societats del 21% al 28%; establiment d’un tipus mínim del 15% sobre els beneficis comptables de les grans multinacionals, i un acord global per gravar les grans multinacionals en funció de les vendes realitzades a cada país, una variable més difícil de distorsionar. En cas de seguir endavant aquestes propostes, estaríem davant el canvi més important en la imposició societària de les últimes quatre dècades. Espanya haurà d’estar atenta al que s’acordi internacionalment. En aquest camp en especial, no resulta aconsellable anar per lliure. L’última àrea destacada és l’harmonització de la imposició patrimonial. El debat públic se sol centrar en dos impostos, diferents: el de patrimoni i el de successions. Tots dos comparteixen dues característiques: una recaptació molt baixa, però paradoxalment solen centrar molta atenció. Espanya és l’únic país de la UE que aplica el primer, i els estudis acadèmics coincideixen a assenyalar la seva molt defectuosa configuració, al valorar els béns de manera molt desigual i arbitrària segons la seva naturalesa, i per les oportunitats d’elusió fiscal que la mateixa normativa permet. L’opinió majoritària a l’acadèmia ha advocat per la seva eliminació. La situació és diferent pel que fa a l’impost sobre successions, en què la literatura acadèmica sol defensar que s’apliqui, i en què les importants diferències en la quota a pagar entre autonomies difícilment s’entenen en un mateix país. Aquest últim tema, en tot cas, enllaça amb una qüestió que la comissió haurà de tenir molt present, com és la importància que el sistema fiscal espanyol s’adapti a la realitat d’un país fortament descentralitzat on, en coherència, les comunitats autònomes han d’aparèixer davant els ciutadans com a responsables dels seus ingressos públics. El dia de la marmota Diana Ferrer. Professora de Dret Tributari d’ESADE Law School i directora dels Postgraus en Dret Fiscal d’ESADE Fa unes setmanes, a punt de sopar en família, vaig sentir a la televisió una de les notícies del dia: El Govern central havia encarregat a 17 experts una reforma sobre el nostre sistema tributari. No recordo quina cara devia posar, però alguna cosa va fer que el meu fill gran de nou anys em preguntés: «Mama, ¿què passa? ¿què diuen?». Sí que recordo la meva resposta. «¿Recordes que la mama et va dir que el que explica als seus alumnes a l’escola de grans ha d’estudiar-ho cada any perquè va canviant? Doncs el curs vinent hauré d’estudiar moltíssim més». No va ser una resposta completa, però devia semblar-li suficient, no va tornar a preguntar. De canvis n’hi haurà. Segur. Però ¿es tractarà d’una veritable reforma que analitzi en profunditat les figures tributàries que integren el nostre sistema impositiu o estarem davant una maniobra cosmètica amb què cada Govern vol deixar el seu segell? Ja el 2014, Cristóbal Montoro va encarregar a una comissió d’experts l’elaboració d’un informe, que contenia 125 propostes, moltes de les quals no van ser incorporades al nostre text legal. ¿Passarà el mateix aquesta vegada? El cert és que, tot i que el Govern sigui de diferent color, tenen una cosa en comú: les conclusions dels dos informes es presenten un any abans del període electoral. I ja se sap que els impostos són una arma llancívola en campanya. A la memòria ens ve com el PSOE va recuperar l’impost sobre el patrimoni el 2011 que ell mateix havia eliminat el 2007. Però el que sigui lliure de pecat que llanci la primera pedra. També Mariano Rajoy va apujar els impostos quan la seva promesa era justament la contrària. ¿Què passarà amb aquesta reforma promesa? Que ningú esperi miracles. La situació de la pandèmia reclama un augment de la despesa pública. Hi ha seriosos dubtes respecte a la fortalesa de l’Estat del benestar, i sembla que s’apostarà per fer un esforç més gran quant a polítiques redistributives. Negre sobre blanc la música sona bé, però ¿com s’aborda aquesta reforma? A tall de pluja d’idees, entre altres reflexions, disparo: 1. La crisi ha polaritzat la societat i ha debilitat la classe mitjana que és en la que recau una gran pressió fiscal. De vegades, menys és més. Menys creació de nous impostos i més racionalització dels que existeixen. 2. És imprescindible una bona tasca de coordinació internacional i si cal, cessió de sobirania fiscal per part dels Estats amb l’objectiu de fer tributar els grans grups d’empreses allà on es genera el veritable benefici. I més, en ple procés accelerat de digitalització de l’economia. Especial importància cobra aquí l’impost sobre societats. 3. Quant a l’impost sobre successions, ¿té sentit que surti molt més barat morir a Madrid que a Catalunya o les Balears? El mateix passa amb el patrimoni, bonificat al 100% a Madrid i particularment exigent en altres territoris. Seria bo un augment del límit d’exempció en el patrimoni, ja que el màrqueting que acompanya aquest tribut sol identificar-lo erròniament amb contribuents amb gran capacitat contributiva, però la realitat és que, en moltes comunitats, les classes mitjanes, amb una mica de ‘cash’ i una segona residència fruit de tota una vida d’estalvi, ja arriben a tributar. Harmonitzar els dos impostos per evitar el dúmping fiscal entre comunitats autònomes seria una reforma necessària. 4. La reforma hauria de ser una bona oportunitat per reflexionar també sobre quin tipus d’Agència Tributària volem tenir i quina relació hauria de tenir amb el ciutadà. Una agència que és tecnològicament de les més avançades d’Europa, però que el ciutadà mitjà no sent que estigui al seu servei, sinó tot el contrari. D’altra banda, que Hisenda aquest any dobli la bonificació dels seus inspectors per intentar augmentar la recaptació en plena crisi sembla qüestionable. Al seu torn, que les bonificacions dels inspectors no pateixin absolutament cap conseqüència quan els tribunals fallen a favor del contribuent també convida a la reflexió. 5. I ja per demanar, m’encantaria veure una perspectiva de gènere també en la fiscalitat. És cert que la llei promulga la neutralitat, però s’observen biaixos de gènere en la seva aplicació. Inclusivament des de la bona fe es parteix d’una mentalitat on la dona és en qui recau, majoritàriament, la criança dels fills i això també es reflecteix en impostos com l’IRPF. I com diuen, l’esperança és l’últim que es perd; així que de nou tenim una altra oportunitat per estudiar, modificar i millorar el nostre sistema tributari. No la desaprofitem.

El més llegit