‘David’, art, política i turisme

El periodista Rossend Domènech informava des de Roma que ja s’ha enviat als Emirats Àrabs la còpia del ‘David’ de Miquel Àngel creada mitjançant una impressora 3D. Tal com explicava a la seva crònica, aquest prodigi de la tecnologia serà l’estrella del pavelló italià de l’Exposició Universal, que s’inaugurarà al juny. «La bellesa uneix les persones» és l’eslògan elegit pels italians per al seu recinte i, per tant, té tot el sentit del món que l’escultura considerada la quinta essència de la bellesa masculina en sigui la protagonista. Una vegada més el ‘David’ es converteix en eina propagandística. Que ningú s’escandalitzi pensant que és cosa del capitalisme contemporani. Des que Miquel Àngel el va acabar fa més de cinc segles, sempre ha tingut aquesta funció. El ‘David’ no volia ser només una cara bonica. Era una advertència. En l’època del renaixement, Florència era una poderosa ciutat independent dedicada sobretot al comerç internacional i havia de fer front a grans potències com l’Imperi otomà. Va ser en aquest context que aquesta bonica escultura de marbre de Carrara es va convertir en un símbol des del mateix moment en què el seu autor li va donar l’últim cop de cisell. En teoria la peça havia de formar part de la decoració del Duomo, però es va decidir ubicar-la a la Piazza della Signoria just davant del que ara s’anomena Palazzo Vecchio i que, en aquells temps, era la seu del Govern de la república florentina. Era tota una declaració de principis. L’obra evocava el passatge bíblic on el jove David –que després es convertiria en rei d’Israel– derrota el gegant Goliat amb la seva fona. L’episodi és arxiconegut i molt representat al llarg de la història de l’art, però Miquel Àngel va tenir l’habilitat de mostrar-nos David en un moment de pausa i serenitat, en comptes de situar-lo en plena acció contra l’enemic. Igual que Florència. Jove, petita, tranquil·la i en calma si no era necessari entrar en combat. La bellesa de l’escultura queda fora de tot dubte i de seguida es va convertir en un dels atractius de la ciutat. L’època del renaixement, on Miquel Àngel va coincidir amb Leonardo da Vinci, Sandro Botticelli... i tants d’altres, va convertir Florència en un lloc emblemàtic de la història de l’art. I clar, quan al segle XVIII va néixer el turisme, va ser dels primers llocs a rebre visitants. Es pot dir que llavors el perfil del turista era una mica diferent de l’actual. Solien ser joves aristòcrates britànics que dedicaven diversos mesos a visitar els principals punts de la geografia europea per ampliar la seva formació. L’anomenaven el ‘grand tour’ (d’aquí prové la paraula ‘turisme’) i Florència era una de les seves parades obligatòries. Al segle XIX la nova burgesia europea, filla de la revolució industrial, volia imitar els nobles en tot el que podia i també va començar a viatjar. Això va coincidir amb el moviment d’unificació italiana anomenat Rissorgimento, que perseguia aglutinar tots els territoris de la bota en un sol Estat. El problema era que el Vaticà no tenia cap interès a renunciar al seu poder. Va ser llavors, entre 1865 i 1871, que Florència es va erigir en capital de facto i va iniciar un procés de renovació urbanística per assumir el nou rol. I el ‘David’ es va convertir en part de la nova narrativa nacional, a part de servir per reforçar la imatge turística florentina. El 1869 es va construir el Piazzale Michelangelo, un mirador des d’on contemplar les vistes de la ciutat. Al centre es va col·locar una reproducció en bronze del ‘David’, mentre l’original –fet molt malbé pel pas del temps– es va traslladar a la Galeria de l’Acadèmia (encara hi és). Així doncs l’al·legoria bíblica tornava a ser actualitat per representar aquest nou Estat que s’estava forjant al Mediterrani. Per cert, la còpia actual que hi ha a la Piazza della Signoria data del 1910. Llavors Florència ja havia perdut la capitalitat en favor de Roma, però seguia (i segueix) conservant la bellesa del renaixement. Una icona

El més llegit