Laurent Bonelli: «Els menors gihadistes van ser bons alumnes a l’escola»

¿Quina era la seva hipòtesi de partida? Pensàvem trobar un perfil de jove marginal amb un historial de fracàs escolar, però els menors més convençuts amb la causa gihadista van ser bons alumnes a l’escola. Eren petits intel·lectuals molt integrats. Una de les noies va escriure la seva primera novel·la amb 13 anys. En el seu estudi parla de «bombolla parental». Són joves nascuts a França de famílies migrants que viuen en ciutats petites. Els seus pares els han protegit de les males influències del barri i s’han esforçat per integrar-se i que els seus fills tinguessin èxit a l’escola. Llavors, ¿el detonant no seria la falta d’integració sinó una excessiva pressió per integrar-se? La integració no explica el que passa, cal estudiar molt de prop les trajectòries d’aquests joves per entendre-ho. El que hem trobat és que carreguen sobre la seva esquena el pes de tot un projecte familiar d’ascensió social que en un moment donat es trenca. «Aquests joves carreguen sobre la seva esquena el pes de tot un projecte familiar d’ascensió social» ¿Quan? Quan passen de l’escola a l’institut, als 14 anys. Aquests centres són més exigents i ells passen de ser molt bons alumnes a ser mediocres. A França, com a bons progressistes, ens agraden molt els bons alumnes d’origen pobre i també lidiem amb els dolents, però sentim un profund menyspreu pels mediocres. Passen de la protecció de la bombolla a ser menyspreats. Sí, tant per part de la institució com de companys que practiquen el racisme social. A un dels nois, que era l’únic àrab de la seva classe, l’anomenaven «el kamikaze». Allà fracassa la seva missió d’ascens social, deixen de sentir que aquest és el seu lloc i busquen una alternativa intel·lectual crítica. ¿Però per què l’islam radical? Perquè en gran manera es tracta d’una rebel·lió contra els pares, que practiquen un islam tradicional, a més de contra el sistema escolar. «En gran manera es tracta d’una rebel·lió contra els pares, que practiquen un islam tradicional» Però això no explica el pas a la violència física. No. Per a això han d’ajuntar-se dos elements: primer han de conèixer militants més experimentats, mal coneguts com a reclutadors, que adapten el debat teòric que hi ha al món del gihadisme a les experiències pròpies d’aquests joves. Els ofereixen respostes a les seves preguntes. Sí, però el poder d’aquests mitjancers és limitat, el que és molt important és el grup. Al principi entren en fòrums on hi ha molta gent però a poc a poc van quedant només els més convençuts. És el que va passar amb la cèl·lula terrorista de l’11-M a Espanya. Els contactes exteriors desapareixen i el grup enforteix els seus vincles de lleialtat i d’amor. Construeixen una nova família. Sí. Una de les noies ho verbalitza així: «He trobat altres jo». Dins del grup es fomenta la radicalitat, no es pot passar per covard i aquí s’inicia l’escalada que porta a l’acció. ¿Quins objectius comparteixen els menors que ha estudiat? Tres coses: viatjar a Síria per construir un estat islàmic on es resoldran tots els seus problemes; convertir-se en intel·lectuals de la causa o «mujahidins del teclat» com diu un i, finalment, els atemptats, tot i que els seus plans per cometre’ls són irreals perquè no tenen trajectòries de delinqüència. «Mai es podrà impedir del tot que algunes persones puguin cometre actes violents» A Ripoll, d’on procedia el grup de joves (en aquest cas majors d’edat) que va atemptar a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, hi ha un programa escolar específic per tractar temes d’identitat i emocionals. És difícil pensar polítiques públiques només en funció d’una minoria ínfima que pot passar a la violència en un moment donat. Sempre hi haurà individus que resolguin els seus problemes amb la societat mitjançant la violència i mai es podrà impedir del tot que algunes persones cometin actes violents. ¿No li sembla una mesura útil? Aquests programes tenen sentit per fomentar la cohesió social i la convivència, però les polítiques públiques han d’estar enfocades a la majoria i les excepcions s’han de gestionar d’una altra manera. No es pot utilitzar l’excepcionalitat per raonar sobre la normalitat. ¿Centrar-se en el gihadisme ha deixat el terreny lliure per a la violència ultradretana? En els últims 50 anys a França hi ha hagut onades de violència política cada deu anys: per la qüestió d’Algèria, Palestina, el Líban, l’extrema esquerra i el gihadisme. Però és cert que feia molt temps que no hi havia tants grups vinculats a l’extrema dreta disposats a passar a la violència. «Pot ser que demà hi hagi una altra onada d’atacs o pot ser que no. No es pot preveure» Sempre parla de violència política i no de terrorisme. Parlo l’idioma de les ciències socials. La paraula terrorisme està carregada de normativitat i el terrorista d’uns pot ser el refugiat polític d’altres. Mandela, Arafat, Begin.. tots van estar implicats en actes de gran violència i van ser designats com a terroristes en algun moment. Violència política és un terme més neutre que ens permet treballar com a científics socials sense entrar en el joc polític. La radicalització gihadista ha desaparegut gairebé per complet del debat públic. Perquè estava molt vinculada a la situació a Síria, amb milers de joves europeus disposats a anar a combatre. Però al disminuir el tema de Síria, aquest debat també ha baixat d’intensitat. ¿És un cicle tancat? No. Pot ser que demà hi hagi una altra onada d’atacs o pot ser que no. Ningú ho pot preveure.

El més llegit