El desafiament de construir-se un futur

En les últimes dècades s’ha consolidat un model d’ocupació juvenil basada en la precarietat i la pandèmia no ha fet més que agreujar la situació: La taxa d’atur dels menors de 30 anys arribava al 30,2% a finals del 2020, 6,4 punts superior a la de l’any anterior; la taxa d’ocupació, el 36,4%; i la taxa de temporalitat, el 52%. S’ha de revertir la situació, ja que les condicions dels joves en el mercat laboral són extremament dures i això frena o paralitza els seus projectes de vida. Per això la taxa d’emancipació està en mínims. En deute amb els joves M. Àngels Cabasés. Professora titular d’Economia Aplicada de la Universitat de Lleida i membre del Grup d’Investigació sobre Joventut, Societat i Comunicació (Jovis.com) La progressiva flexibilització del mercat laboral iniciada en els 80 del segle passat, sumada a la crisi del 2008 i a la reforma laboral del 2012 han consolidat un model d’ocupació juvenil caracteritzat per una elevada temporalitat, jornades a temps parcial, sobrequalificació i salaris baixos. Aquesta situació, a més, està afectant amb més intensitat les dones joves, amb la reproducció de les situacions de desigualtat de gènere en el mercat laboral. A partir del 2008 els joves han vist reduïda la seva presència en el mercat laboral i també la seva taxa d’emancipació, han percebut uns salaris reals mitjans menors als de generacions anteriors i conviuen amb la incertesa davant la impossibilitat de programar un futur laboral estable, fins al punt que no són conscients de la seva pertinença a una classe social i no ofereixen resistència al model. L’accepten com a únic i inevitable. Aquesta situació no només té conseqüències en les seves condicions de vida i en les seves expectatives de desenvolupament personal i familiar; també sobre la societat, ja que són el seu principal actiu per a la necessària renovació generacional del capital humà i social. Sense oblidar que la seva precarietat impacta en l’economia productiva en la mesura que aquesta no aposta per la innovació real, les capacitats flexibles de les noves generacions i per unes estructures empresarials més dinàmiques i horitzontals. En aquest marc de més vulnerabilitat, la pandèmia està suposant un cop molt dur per al col·lectiu juvenil al constatar com disminueixen les seves opcions reals d’aconseguir una transició plena a una vida adulta independent. El 2020, especialment durant el confinament, els que buscaven la seva primera feina van trobar nous obstacles i aquells amb contractes temporals, a temps parcial, temporals a mitja jornada o que exigeixen una escassa formació van ser els primers a experimentar els efectes del cessament de les activitats no essencials i l’augment de l’atur. Els que van tenir accés a un erto van poder mantenir la seva ocupació, tot i que amb una minva salarial i amb la incertesa d’acabar a l’atur. Els joves no van ser a l’agenda política el 2020, ni l’ingrés mínim vital (IMV) es va dissenyar tenint en compte les seves necessitats. Si el 2019 les dades d’emancipació juvenil eren ja preocupants a Espanya, amb una edat mitjana d’abandonament de la llar dels pares als 29,5 anys (28,7 anys en el col·lectiu femení), el 2020 la situació es va agreujar com a conseqüència de la reducció dels ingressos necessaris per sufragar les despeses de vivenda i subministraments bàsics de molts que ja estaven emancipats. A finals d’any només el 12% dels homes i el 19,8% de dones menors de 30 anys estaven emancipats. La incertesa i el retard en l’emancipació són, en gran part, conseqüència de la seva situació al mercat laboral. A finals del 2020, la taxa d’atur dels menors de 30 anys va arribar al 30,2%, 6,4 punts superior a la de l’any anterior; la taxa d’ocupació, el 36,4%; la taxa de temporalitat, el 52% (55,6% en el cas de les dones, 55% entre tècnics i professionals científics i el 76,6% en el sector públic); i només el 15,2% tenia contractes la durada dels quals superava l’any. La frustració, el desànim i el temor d’un futur incert s’escampen entre els joves. S’ha de revertir la situació. Els joves tenen dret a fer realitat el futur que s’imaginin i la societat té l’obligació de fer-ho possible. Especialment, les polítiques de joventut s’han de situar en el centre de l’acció pública per afavorir l’emancipació juvenil, millorant la seva inserció laboral i el model d’ocupació; és urgent fomentar un canvi en el model de creixement econòmic que sigui capaç de crear ocupació de qualitat, apostant per sectors que generen valor afegit i incrementant la inversió en innovació i investigació i impulsar un nou marc de relacions laborals que recuperi el principi d’estabilitat en l’ocupació; és necessari apostar per un sistema educatiu que doni respostes a les necessitats canviants del teixit econòmic i productiu i dotar de més recursos i mitjans els serveis públics d’ocupació per a la seva modernització, que permetin una atenció continuada i individualitzada dels joves. ¿Plans de futur o sobreviure? Irene Ortiz. Coordinadora Nacional d’Acció Jove de CCOO de Catalunya La joventut ha passat de tenir un futur molt incert a únicament i exclusivament preocupar-se per sobreviure. La pandèmia s’ha acarnissat amb els joves; ha sigut un dels col·lectius més directament afectats per les conseqüències de la crisi sanitària. D’entrada, ja partien d’una situació molt complicada, ja que encara no s’havia recuperat dels efectes de la crisi financera anterior. Per tant, ni la taxa d’emancipació, ni el nombre de llocs de treball ocupats per joves, ni el poder adquisitiu eren comparables als del 2007. Quan irromp la Covid-19, la situació dels joves en el mercat laboral es veu profundament deteriorada i són els primers a veure’s expulsats. La majoria treballen en llocs de treball poc qualificats, precaris i amb una taxa de temporalitat elevadíssima que produeix una alta rotació. En temps de crisi, les primeres feines i els primers contractes desaparèixer són els poc qualificats i temporals. A això s’ha de sumar que abans de la pandèmia, més del 83% de joves treballaven en el sector serveis, com l’hostaleria o el comerç; en el dia d’avui no arriba al 80% perquè ha sigut el sector més paralitzat pel confinament obligatori. Tot això indica que hi ha hagut més destrucció d’ocupació juvenil i que la taxa d’ocupació continua caient, ha passat del 47,8% a finals del 2019 al 43,3% a principis del 2021. Evidentment, la taxa d’atur ha crescut fins a situar-se en el 27,3%, però més preocupant encara és com ha crescut per als i les joves d’entre 16 i 24 anys, la qual ha arribat al 38,1%. Les seves condicions en el mercat laboral són molt dures, tant que, a causa de la temporalitat i la precarietat, la majoria es veu immersa en una inestabilitat econòmica que limita la seva autonomia i ajorna o paralitza el seu projecte de vida. Les cotitzacions intermitents degudes a aquesta inestabilitat es tradueixen en una nul·la o irrisòria cobertura de subsidis i prestacions: només el 10,6% de joves reben algun tipus d’ajuda pública. Aquesta dada és molt preocupant, ja que mostra com cada vegada més els joves es troben en risc d’exclusió social. Quan perden la seva feina i no obtenen cap ajuda, no poden fer front als lloguers abusius i es veuen obligats a tornar a casa dels pares (aquells que poden). Així ho indica la taxa d’emancipació, en mínims històrics: només un 18,6% de joves aconsegueixen emancipar-se i quan ho fan, tenen una mitjana de 29 anys. L’única visió clara de futur per a la joventut és acabar amb aquest paternalisme i edatisme. Aconseguint un accés en el mercat laboral en igualtat de condicions, acabant amb les cotitzacions irrisòries i les dobles escales salarials encobertes. També, aprofitant l’elevada formació per descobrir i desenvolupar sectors estratègics, i sobretot, deixant d’hipotecar la vida dels més joves. És prioritària la seva emancipació i autonomia per mantenir aquest sistema de benestar social.

El més llegit