«El temor de la immigració ens està fent pobres»

Quan Rafael Vilasanjuan, periodista, va veure per primera vegada la icònica imatge del cadàver del nen sirià ofegat Alan Kurdi a la vora d’una platja turca va sentir una sensació de repulsa cap a si mateix. Com jo, ciutadà europeu, permeto això, va pensar. Va ser el germen del seu llibre Las fronteras de Ulises, on dona les claus per entendre d’on ve la indiferència d’Europa cap al drama migratori del 2015 a les costes mediterrànies i per canviar el discurs imperant de la por cap a l’immigrant pel d’oportunitat. Al llibre planteja que no ens referim mai a Messi com a immigrant. ¿Per què? Perquè, bàsicament, tenim el concepte de l’immigrant com una persona pobra. Ens espanta la seva pobresa, no ens espanta el fet que vingui de fora. Quan parlem d’immigració la resumim com les 60.000 persones que arriben en pastera quan la immigració és un fenomen molt més gran. És el procés pel qual una persona canvia de lloc per obtenir unes millors condicions de vida. Ningú voldria sortir del seu país si no fos per millorar. Aquest és el gran repte al qual hem d’arribar, com la utilitzem perquè sigui també una millora per a la nostra societat. Argumenta que hi ha múltiples raons per defensar l’entrada d’immigrants i una de sola per rebutjar-la. ¿Quines són? La principal raó per acollir els immigrants és que la nostra societat, sense immigració, no té futur. És una raó egoista, pragmàtica, de subsistència, de supervivència. Les nostres societats de l’Estat de benestar no podran mantenir durant gaire més temps les pensions, l’educació i la sanitat. És el discurs contrari al que s’estableix políticament. No és veritat que la immigració col·lapsi els sistemes de salut com no és veritat que la immigració només vingui per utilitzar els serveis socials. El veritable efecte crida és el del company que li diu «vine, aquí hi ha feina». I hi ha una sola raó per rebutjar-la, la por. Aquesta por és la que cal treballar perquè hi ha molta gent que la manipula i utilitza. ¿Por de què? Que no sapiguem integrar aquesta immigració, que ens prengui els llocs de treball, que porti inseguretat. ¿Per què la classe política ens està venent aquest discurs? Perquè tenen por. Fonamentalment tenen por de no ser elegits i és molt fàcil agitar el fantasma del fenomen de la immigració com el que genera tots els nostres mals. Existeixen, lògicament, capes de la població que, castigades per la crisi econòmica, estan pagant unes conseqüències duríssimes i, en un moment concret, se senten desprotegides i pensen, o algú els fa pensar, que el problema ve de fora i no que el problema és a dins. El discurs ultranacionalista ha anat guanyant terreny, hem sigut molt covards. Els dos únics països que van veure no només raons de solidaritat i ètica sinó raons pragmàtiques per acollir immigrants van ser Alemanya i Suècia. Però Merkel no va aconseguir atraure els socis comunitaris cap aquesta política. No es va entendre mai el discurs d’acollir els immigrants com un discurs de futur social; és a dir, el que estem incorporant és gent que necessitem. Aquesta concepció implica els seus riscos. No podem dir que obrir les fronteres és un fenomen magnífic que ens portarà riquesa si no invertim en el fet que obrir aquestes fronteres comporta tota una sèrie de contraprestacions. L’any 2020, els refugiats sirians a Alemanya van aportar més diners a les arques que el que va sortir per atendre’ls. Alemanya s’ha enriquit per haver obert les fronteres, nosaltres, no. El temor de la immigració ens està fent pobres. Diu al llibre que el rei d’Ítaca ens escopiria a la cara si veiés com està abordant Europa el fenomen migratori. Destil·la enuig i decepció cap a les institucions europees. Estic molt enfadat amb la UE perquè tenim una reforma pendent. Això no se soluciona amb proclames polítiques i que la ultradreta segresti el discurs de la immigració. Necessitem un marc migratori. Necessitem a Europa entre 5 i 10 milions d’immigrants anuals d’aquí al 2050 perquè les nostres societats continuïn funcionant. Estic dolgut, tot i que Europa és una realitat que viu immersa en diferents processos. Les tensions són fortes i ens falten líders. Només hi ha hagut una líder, Angela Merkel, i veurem si n’hi ha d’altres que n’agafin el relleu. Dius que Europa, experta a organitzar i finançar grans projectes d’ajuda humanitària, ha fracassat estrepitosament quan el drama estava a les seves costes. És claríssim en el cas dels refugiats. Europa ha finançat un país veí –Turquia– perquè ells s’emportin tota la càrrega. A Líbia, el que s’està finançant són els que són part del conflicte, clans i màfies. És molt greu. Europa està finançant un molt lucratiu negoci criminal amb els nostres impostos. El sistema de quotes també va fracassar estrepitosament per la falta de solidaritat. Hem de pensar en sistemes que estan funcionant relativament bé. El canadenc, per exemple. Té un bon model d’arribada i un millor model d’integració. Europa necessita un model que evitaria la desesperació i el tràfic humà. Cal tenir grans polítiques i claredat en la integració. ¿Com ha alterat el coronavirus el tauler de la crisi migratòria? Ha fet encara més vulnerable tota aquesta població, especialment els refugiats. El virus ha servit per criminalitzar encara més aquesta població, perquè poden transportar el virus. Per temor de la Covid encara s’han extremat més les mesures per tancar. ¿Per què van ser les oenagés i no les institucions públiques les que salven vides al Mediterrani? Aquesta és la gran incògnita. Un espai com l’europeu, que defensa els drets humans, el dret a la vida, per què deixa morir la gent al mar. La pregunta és per què no ens fa pànic el fet que un nen de cinc anys pugui morir ofegat quan el podem salvar. ¿Per què? Si li passés a un nen europeu estaríem horroritzats. ¿Què passa? ¿Ens hem convertit en xenòfobs de sobte? ¿Les seves vides no valen? ¿És un preu just pagar això pel temor del que pot generar la immigració? ¿Què podem fer individualment, si és que s’hi pot fer alguna cosa? Moltes coses. La primera és qüestionar-nos si el discurs que tenim sobre la immigració està ben informat o no. Com a ciutadà, has de plantejar-te el que t’arriba i preguntar per què. Més enllà de les raons ètiques, no funcionarem si no busquem una sortida a la immigració. I sens dubte no funcionarem si aquesta sortida és tancar les portes. I qüestionar: ¿«per què estem així?» Cal trencar el discurs actual i construir-ne un de nou. Com planteja al llibre, ¿els europeus ens hem tornat uns bàrbars? Quan analitzo el que hem fet en immigració, som uns autèntics bàrbars. És més, diem que temem que vinguin els bàrbars a través de la immigració i no ens hem adonat que els bàrbars som nosaltres.

El més llegit