¿Què va dir realment Cercas en la seva polèmica intervenció? Context i el vídeo complet

Al llarg d’aquesta setmana, a Javier Cercas li va caure una tempesta a les xarxes (seguida d’un contraatac equivalent) en què se l’acusava d’haver defensat, en un discurs pronunciat al teatre romà de Mèrida, una intervenció militar en Catalunya. Armada, amb sang i violència, segons els que li van fer diana de les seves imprecacions digitals. Una exhibició de feixisme que l’inhabilitaria per poder intervenir a TV-3 de nou, segons una diputada de JxCat. Que la unitat de què Cercas parlava fos l’UME, dedicada a apagar incendis i acudir en vista de desastres meteorològics, n’hi hauria d’haver prou per concloure que menys històries, acusar d’apologia de la violència a Cercas era una exageració. Però els retrets no han cessat. ¿El contingut i el context en què es van pronunciar les frases de l’escriptor els justifiquen? Després de definir-se com a votant de partits d’esquerres només perquè «la socialdemocràcia, aquesta cosa tan avorrida i injuriada, ha creat les societats més pròsperes, més lliures i igualitàries del món, probablement de tota la història», deia la frase que va incendiar les xarxes: «Soc un partidari ferotge de l’avorriment en política. D’un avorriment escandinau o com a mínim suís. Les aventures m’encanten, m’apassionen, em tornen boig. Però als llibres, en el cine i en general en la vida privada. En la vida pública, vade retro, Satanàs. Aquí, tedi total. Perquè quan la vida política s’omple d’aventures, de passió, d’emocions, etcètera, etcètera, com ens ha passat als catalans en els últims anys, posa’t a tremolar o truca a la unitat del general». De fet, la de l’incendi va ser una part d’aquesta frase: el tuit que acusava Cercas d’incitar a l’odi començava a ‘Quan la vida política...’. ¿Canvia la nostra percepció si escoltem el conjunt del seu discurs? ¿Correspon a una crida per a una intervenció militar? El general i el jacint d’aigua. O eicòrnia Posem-ho en context i que cadascú ho jutgi. Es tractava de l’entrega de Medalles amb què la Junta d’Extremadura celebra el dia de la regió. Moments abans, l’havia rebut, juntament amb altres guardonats, el llavors general en cap de la Unitat Militar d’Emergències, el tinent general Miguel Alcañiz. De fet, el general va parlar d’intervencions de cara als «riscos naturals» així com els «tecnològics, nuclears, bacteriològics, químics i radiològics, i als riscos mediambientals», com les que havien motivat la seva medalla a Extremadura. «Avui també estem intervenint en uns terribles incendis a Galícia», explicava. La intervenció a la Guadiana per la qual era guardonada la seva unitat era la següent: «Hem fet un esforç en lluitar contra l’eicòrnia o el jacint d’aigua. Durant cinc mesos l’UME ha sigut capaç d’extreure 63.000 tones d’aquesta planta que asfixiava el riu». Tot seguit, brindava un homenatge a un membre de la seva unitat mort en un incendi a la Sierra de Gata. ¿I Cercas? ¿I Cercas?En aquest acte, anys abans s’havia decidit que en lloc d’un discurs del president de la Junta prendria la paraula un ciutadà. En aquest cas va ser Cercas. I va centrar el seu discurs en la relació entre ciutadans, i entre ells els escriptors, i polítics. Va advertir quin seria el to de la seva intervenció. «Bàsicament un escriptor és un gamarús, un gra al cul, com diria un nord-americà, o un torracollons, com diria un espanyol emprenyat, o un esgarriacries, com diria un espanyol sense emprenyar». Tot seguit es va definir com a votant de partits d’esquerres i afegia la frase en qüestió, girant-se en direcció al general Alcanyís. Aquí ho va deixar. Per continuar explicant que escriptors i polítics són just el contrari, i que un polític «hauria de dir sempre la veritat» i l’escriptor ficcionar. Minut 7:33. Segona de les quatre al·lusions que va fer a Catalunya en un discurs de mitja hora amb anècdotes sobre el seu poble natal, Ibahernando. «És veritat que avui alguns dels polítics més poderosos del món, començant pel més poderós del món que tots vostès saben qui és, inventen més que el novel·lista de fantasia més desfermada, i a més sense que als seus electors sembli importar-los. A Catalunya també sabem molt d’això. Aquesta és una de les desgràcies del món que més ens hauria de preocupar. Entre altres raons perquè com sabem des de l’Evangeli la veritat crea dones i homes lliures. Cosa que vol dir que la mentida crea esclaus». De fet, resumir el discurs dient que Cercas comparava Puigdemont o Torra a Trump no hauria sigut tan exagerat com dir que encoratjava al vessament de sang. Després de defensar que la política ha de simplificar i resoldre problemes en lloc de complicar-los, tercera al·lusió a Catalunya. Recorda que va emigrar allà als 4 anys i apunta: «Abans vaig dir que soc català, i és veritat. I amb molta honra a més. Afegeixo ara que tot i que vaig marxar del meu poble als 4 anys també soc extremeny, i també amb molta honra. I no un extremeny excepcional, estrany o insòlit, sinó un extremeny del carrer, un extremeny de tants, perquè probablement hi ha més extremenys fora d’Extremadura que dins. Així que jo soc aquesta barreja d’extremeny i català que probablement només es pot dir espanyol». I la quarta i última, minut 16:50: «Si per casualitat senten algun insensat malparlar dels catalans, així, a ull, diguin-li de part meva que també està malparlant dels andalusos, dels extremenys, dels murcians, etcètera, que hem contribuït a crear la Catalunya moderna i que som tan catalans com el que més». Per continuar amb una defensa d’Extremadura com una «terra relegada, postergada, sovint maltractada» i «dominada» per part de... «una aristocràcia que vivia a Madrid i que de vegades ni es recordava de les immenses finques i palaus que posseïa per aquí, o només quan l’administrador els pagava el que produïen». (També es podria haver tuitejat, exagerant un pèl, ‘Cercas culpa Madrid de dominació sobre Extremadura’). I per finalitzar, defensa de la participació del ciutadà en la política en els temes realment greus per a la humanitat: «No podem deixar a les mans exclusives dels polítics els nostres grans problemes i a sobre queixar-nos si els polítics no ens els solucionen. No pot estar només en mans dels polítics si acabem de carregar-nos el nostre planeta o intentem deixar-los als nostres fills i als nostres nets una cosa que no siguin un munt d’escombraries i fum. No podem deixar que siguin els polítics sols els que aconsegueixin que uns malparits deixin de matar diàriament les seves dones. O com aconseguim que les dones deixin una vegada per sempre d’estar subordinades als homes, per no dir que siguin les nostres esclaves, que és el que han sigut al llarg dels segles. No podem deixar en mans dels polítics el projecte més ambiciós i més necessari del nostre temps, l’únic que pot garantir-nos la pau i treure’ls la feina a aquests senyors [es torna a adreçar cap al general; i aquí sí es refereix a ell com a militar en genèric, no com a bomber en uniforme], que seria meravellós, vostès ho celebrarien els primers, la pau, la concòrdia, la prosperitat i la democràcia, l’únic projecte que pot preservar aquestes coses que és la construcció d’una Europa unida, una Europa federal, una Europa que tingui la decència mínima de no deixar que morin ofegats al mar centenars i centenars de desgraciats, que moren cada any, nens i dones inclosos, intentat arribar a les nostres coses. No podem deixar totes aquestes coses, i tantes i tantes d’altres, a les mans exclusives dels polítics. Als polítics els necessitem, igual que necessitem els partits polítics, perquè sense ells no és possible la democràcia, que és el sistema polític menys imperfecte que hem inventat els éssers humans». En definitiva. Hi ha coses que no es poden deixar només a mercè d’un tuit.

¿Què va dir realment Cercas en la seva polèmica intervenció? Context i el vídeo complet

L’escriptor va pronunciar el parlament de l’entrega de les medalles d’Extremadura de 2019. De quina «intervenció» militar parlava

El més llegit